El poder legislatiu sempre neix de la voluntat popular. L’executiu del legislatiu i de les seves majories parlamentaries. Dos poders democràtics i de base popular. No ho discutirem.
El tercer, el judicial, és altra cantar, sobre tot a Espanya, que al 78 la transició no només no va fer net amb la justícia franquista, sinó que va mantenir als togats franquistes i un munt de les seves lleis. Algunes encara vigents.
El Tribunal Constitucional és compon de jutges proposats majoritàriament i sempre pel PP, abans AP i el PSOE. El Tribunal d’Ordre Públic franquista (TOP), inicialment anomenat Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i del Comunisme, reconvertit en la Audiència Nacional, que vetlla, com abans, que ningú posi en perill el poder de Madrid i la unitat sacrosanta.
De la fiscalia no cal que donem gaires explicacions. Pels seus actes els coneixerem. Estructura piramidal i sense independència de gestió i uns caps que són anomenats directament pel ministre del ram. Així podem constatar com un jutge instrueix cas contra delinqüents i la fiscalia defensa al delinqüent. Cas NOS.
Finalment tenim el darrer poder públic. L’anomenem el quart poder, l’Estat. Alguns podran argumentar que l’Estat és un conjunt d’institucions que és controlen i s’ajusten a les lleis que s’aproven. Fals. L’Estat té vida pròpia, incontrolable de vegades i amb una voluntat inquebrantable per defensar els seus interessos, que ni són de classe ni democràtics. Generalment el cos de funcionaris del Estat, són una casta amb capacitat coercitiva d’uns nivells que fa por.
Avui Espanya està en mans del Estat. La coincidència estratègica entre sectors del Estat i el govern és circumstancial, però hi és. El jutge Llarena per exemple argumenta la presó preventiva, pels atestats de la Guardia Civil en cap cas contrastats. A Oriol Jonquera 15 dies sense sortir al pati per fer unes declaracions. Jordi Sánchez 30 dies per fer el mateix. Decideixen els funcionaris interpretant el reglament penitenciari al lliure albir.
La policia rep l’ordre de protegir i defensar el be públic. Després seran els policies els que interpretaran l’ordre, que sempre dependrà del seu estat ideològic i anímic. Si traspassen ordres o la legalitat i són enxampats, quasi sempre acaben sent exonerats.
Ser funcionari determina que ets membre del Estat, no del Congres i que mentrestant als politics se’ls relleva a ells mai. Unes oposicions et consagren de per vida, normalment, treball, sou i promocions. En cap cas, ser funcionari va lligat ni determina eficiència, ni transparència. També cal dir que han consagrat el pas de funcionari a polític sense cap peatge laboral ni econòmic.
Desprès estan els càrrecs de confiança per intentar controlar als funcionaris, cosa impossible, i que no fa res més que augmentar el dispendi. Són els de la menjadora. En diuen tècnics. És el premi que les direccions dels partits donen per garantir fidelitats i el control de l’estructura del partit.
Algú pot creure que si l’exèrcit vol preparar un cop d’Estat, no disposa de tots els mitjans per fer-ho? Tenen diners, estructura, personal, armes, mobilitat absoluta. En fi, tenen si volguessin tots els mitjans per fer-se amb el poder polític i econòmic. Franco ja ho va fer. I per algunes declaracions, disposats a fer-ho.
A Espanya curiosament qui governa no és Rajoy. Tot i que ho pugui semblar. Són les castes funcionarials. Són els que decideixen qui entra i qui no a la presó. Són els que boicotegen una subvenció. Són els que interpreten lleis i reglaments. Són els que des de l’ombra controlen oposicions i defineixen el perfil per qui pot ser o no funcionari. Són els que et multen o no depenen de qui ets, de que penses, de com vesteixes o quina llengua uses. Són el veritable poder i el quart poder. És el que defensa que a Madrid ha de continuar existint el ministeri de Educació o Sanitat malgrat ser competències traspassades a totes les CA. No volen perdre ni un dels seus privilegis. Privilegis que venen del franquisme i que s’han traspassat sense control al llarg dels darrers anys com si la cosa no anés de democràcia.
La simbiosis entre els tres poders fa possible que el quart poder mani i controli. De fet la no independència dels poders és el resultat d’una harmonia excelsa que succeeix quan els interessos del govern i l’estat estan en harmonia. La República espanyola del 31 tenia els dies comptats, i no ho sabien, perquè cap govern de la República no va tenir en compta ni preveure que l’Estat era la plataforma del quintacolumnisme i l’enemic a casa.
Avui Catalunya no només té com enemics al Govern del Rajoy, al PP, al PSOE i Ciutadans, tenim tot l’Estat espanyol. Cal que tothom ho sàpiga.