Per primer cop en els darrers dos anys, Duran i Lleida ha mantingut per un moment un cert punt de “dignitat personal”. “Estic atrapat”. Ell no vol la via que el govern del PP ens proposa i executa, però tampoc vol la via majoritària expressada pacíficament i democràticament pels catalans de la independència.
De fet, ahir a can Cunit, semblava escenificar que no hi ha res ha fer, però amb tot, ell continuaria treballant per un debat seré i constructiu, perquè té la certesa que la independència no és la solució.
Insistir que cal encetar el debat per descobrir si la independència és el camí, és el seu objectiu. Obviar on som ara i que ens ofereix Espanya, que és res, descol·loca al més pintat i per emmascarar la qüestió res millor que encetar altres debats.
En Duran, sap perfectament que les castes dominants de l’estat, liderades per les FAES, ja han fet la seva aposta. Ens volen sotmesos i desarmats per sempre més i finiquitar la disbauxa autonòmica.
El paper d’en Duran ara és inconsistent, sense contingut i el que és més important, sense seguidors a Catalunya. A la resta de la península, i a tenor de les valoracions personals, aviat no se’l creurà ni deu.
L’atrapament d’en Duran i Lleida, pot ser l’atrapament de Convergència Democràtica de Catalunya. En Duran no pot dir que en Pujol està en contra de la independència i que en Mas mai ha parlat d’independència. Fer-ho no tindria més importància, ara el que compta són els fets, si no fos per les declaracions contraries al govern català i a la transició nacional que fa setmanalment.
Duran, acabi com acabi el procés, sap que la seva carrera política a finiquitat. No és pot servir a dos amors i no estar boig. En Duran defensa la entesa amb Espanya i defensa formar-hi part. Les prebendes que n’obté ho certifiquen (amnisties i sous). Potser trigarem encara una estona a veure com CDC i UDC trenquen, si així ho volen els seus afiliats, però el que és segur, és que en Duran s’ubicarà al canto dels unionistes, amb solitari o acompanyat, tant s’ha val.
Cal que Convergència Democràtica de Catalunya decideixi si és bo o no, portar la motxilla d’en Duran, que cada dia és carrega amb més rocs, i si val el desgast polític que comporta. CDC, hauria de pensar que amb el desgast de governar ja ni ha prou. En Durant pot estar atrapat, perquè ni ell sap on va, donat que la seva tercera via és rebutjada per tothom. Però CDC, el seu president i els seus militants, ara han de decidir que no volen o si, quedar atrapats amb politiques petites o amb frustracions nacionals. Els convergents han de sortir del laberint.
Sabent que ho te tot perdut, que cap tercera via serà possible amb Espanya i els espanyols que no poden ser altra cosa, en Duran i Lleida llest com sempre comença ha llaurar la possibilitat de quedar-se a Catalunya amb un cert èxit, i és per això que diu “que si el poble català vol la independència, ell posarà tot el seu capital polític i els seus contactes al servei de Catalunya”. Lleig, ho podria haver fet durant molt de temps per evitat el maltracta, els insults, i la dèria d’espanyolitzar-nos, però no, deu ser perquè en el fons ja estava d’acord, o si més no, viure a cos de rei ja les te aquestes coses.
Els catalans no lluitem per resistir, sinó per guanyar. Francesc G.
De fet, ahir a can Cunit, semblava escenificar que no hi ha res ha fer, però amb tot, ell continuaria treballant per un debat seré i constructiu, perquè té la certesa que la independència no és la solució.
Insistir que cal encetar el debat per descobrir si la independència és el camí, és el seu objectiu. Obviar on som ara i que ens ofereix Espanya, que és res, descol·loca al més pintat i per emmascarar la qüestió res millor que encetar altres debats.
En Duran, sap perfectament que les castes dominants de l’estat, liderades per les FAES, ja han fet la seva aposta. Ens volen sotmesos i desarmats per sempre més i finiquitar la disbauxa autonòmica.
El paper d’en Duran ara és inconsistent, sense contingut i el que és més important, sense seguidors a Catalunya. A la resta de la península, i a tenor de les valoracions personals, aviat no se’l creurà ni deu.
L’atrapament d’en Duran i Lleida, pot ser l’atrapament de Convergència Democràtica de Catalunya. En Duran no pot dir que en Pujol està en contra de la independència i que en Mas mai ha parlat d’independència. Fer-ho no tindria més importància, ara el que compta són els fets, si no fos per les declaracions contraries al govern català i a la transició nacional que fa setmanalment.
Duran, acabi com acabi el procés, sap que la seva carrera política a finiquitat. No és pot servir a dos amors i no estar boig. En Duran defensa la entesa amb Espanya i defensa formar-hi part. Les prebendes que n’obté ho certifiquen (amnisties i sous). Potser trigarem encara una estona a veure com CDC i UDC trenquen, si així ho volen els seus afiliats, però el que és segur, és que en Duran s’ubicarà al canto dels unionistes, amb solitari o acompanyat, tant s’ha val.
Cal que Convergència Democràtica de Catalunya decideixi si és bo o no, portar la motxilla d’en Duran, que cada dia és carrega amb més rocs, i si val el desgast polític que comporta. CDC, hauria de pensar que amb el desgast de governar ja ni ha prou. En Durant pot estar atrapat, perquè ni ell sap on va, donat que la seva tercera via és rebutjada per tothom. Però CDC, el seu president i els seus militants, ara han de decidir que no volen o si, quedar atrapats amb politiques petites o amb frustracions nacionals. Els convergents han de sortir del laberint.
Sabent que ho te tot perdut, que cap tercera via serà possible amb Espanya i els espanyols que no poden ser altra cosa, en Duran i Lleida llest com sempre comença ha llaurar la possibilitat de quedar-se a Catalunya amb un cert èxit, i és per això que diu “que si el poble català vol la independència, ell posarà tot el seu capital polític i els seus contactes al servei de Catalunya”. Lleig, ho podria haver fet durant molt de temps per evitat el maltracta, els insults, i la dèria d’espanyolitzar-nos, però no, deu ser perquè en el fons ja estava d’acord, o si més no, viure a cos de rei ja les te aquestes coses.
Els catalans no lluitem per resistir, sinó per guanyar. Francesc G.
RSS Feed
