ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

EIXAMPLAR-NOS RENUNCIANT, NO SERVEIX DE RES

24/5/2018

0 Comments

 
Picture


“El dret a decidir és el que qualsevol poble ha de tenir i utilitzar per decidir el seu futur”. Se’n diu dret d’autodeterminació consagrat a la Declaració Universal dels Drets Humans.

Després que una abassegadora majoria al Parlament i a totes les enquestes (aprox. un 80%) diguessin que els catalans volíem votar en un Referèndum pactat i acordat, els representants parlamentaris, Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera (CDC, ERC i ICV), emissaris del Parlament (8 d’Abril del 2014), van defensar al Congrés espanyol la capacitat, se’n diu tenir la competència, per convocar consultes a Catalunya. (Fins i tot afegien sense caràcter jurídic vinculant).

La resposta del Congrés va ser definitòria, fulminant i una galleda d’aigua freda als demòcrates de Catalunya; 299 NO, 47 SI i 1 abstenció. PP, PSOE i UPyD, Ciutadans no hi eren, donaven el cop de porta a negociar i pactar res que suposes que els catalans tenim el dret a decidir com qualsevol poble.

Dinou vegades més Govern i Parlament han reclamat diàleg, negociació i una resposta política al dret a decidir com a poble català. No com espanyol. La resposta ha estat NO, i que amb un Estatut retallat i una Constitució espanyola els catalans anem servits.

Hem d’afegir que la posició que manifesten incansablement PP, PSOE i ara Ciutadans, dient-nos que el poble català no té cap altra dret que el que tenen els espanyols, implícitament comporta l’anorreament total per integrar-nos a l’espanyolitat d’arrel borbònica i franquista (castellana). El Ministre Wert ja ho va dir en sessió plenària al Congrés espanyol; “Tenemos que espanyolizar a los niños y niñas catalanes a través de las escuelas”. Res nou sota la capa del cel.

Cap reconeixement a la nostra identitat. Tampoc a la diversitat si aquesta posa en perill el regim del 78. Mai han volgut un Estat plurinacional. Ells sempre han volgut el mateix que Franco, el regne de Castella ahir, i els borbons sempre, la Espanya una.

A Catalunya i l’Estat espanyol, ara de forma fefaent, existeixen dos blocs i mig que defineixen amb exactitud que Espanya té un problema i molt greu, i no és la corrupció, ni la manca de separació de poders, ni la repressió judicial i policial, ni la rebaixa permanent dels drets basics d’un estat de dret, ni d’una gestió econòmica que malbarata els minsos recursos de que disposem, que també, és Catalunya i els més de dos milions que voten independència i República incansablement.

Rajoy ho va dir prou clar. Ni amb un 51% ni amb un 80% Catalunya serà independent, Catalunya és de Espanya, espanyola i punt. Aquesta és la posició del primer bloc format per el PP, PSOE i Ciutadans que tenen 250 diputats de 350. Majoria absolutíssima. Tot fa pensar que serà una majoria amb retocs i intercanvis duradora. Els poders fàctics ja faran el que calgui perquè així sigui.

El bloc del mig és, i cal reconèixer-ho, l’equidistant i amb visos democràtics, però que mantenen l’objectiu final d’una nació única, Espanya, amb nacionalitats petites adossades i consentides. Avui, és l’únic bloc espanyol, que admet que tenim el dret d’autodeterminar-nos. Fan figa però a l’hora d’explicar el com, sobre tot perquè és prou evident que serà tant possible com pensar que ells governin. Són els de Unidos Podemos.

El segon bloc és el “problemàtic”, diuen. És el del dret a decidir democràticament i pacíficament. És el d’un poble que vol ser lliure per decidir-ho tot, o compartir si més no decisions. És el bloc que vol aprofundir amb els drets socials. Que no vol privilegis, i per això és declara republicà.

Per si algú no ho sabia, ara ja sabem com las gasta l’Estat i govern espanyol. Cap mania per carregar-se l’estat de dret i fer del seu Estat l’eina de combat. Aquest és l’escenari actual, que ve d’antic i amb pocs visos de canvi.

ERC, ha obert un debat perillós. Prescindir de la unilateralitat. Esperar millors condicions per negociar i pactar amb l’Estat i alhora ampliar la base social. Vagi per endavant que tenen tot el dret com partit a proposar als seus militants i simpatitzants, i a la societat catalana una nova estratègia i fins i tot renunciar a la República catalana i tornar a treballar i buscar aquell federalisme asimètric que defensava el defenestrat Pascual Maragall.

La Ponència política que han presentat per discutir i aprovar, en la seva Conferencia nacional al Juny d’aquest any, és una declaració d’intencions tant complexa com implementar la República catalana ja proclamada. El document és pot interpretar com el relat programàtic d’un partit que viu en un País lliure i plenament democràtic. No és el cas.

Un document que accepta que els independentistes som minoria, quan en cap moment ens hem pogut comptar amb un referèndum pactat. Que tracta l’1 d’Octubre com una acció popular destacable i no com el Referèndum que s’ha fet des de la més escrupolositat democràtica i des de la legalitat i legitimitat del nostre Parlament i Govern. No acceptar l’1 d’Octubre, pressuposa donar veracitat a les tesis unionistes i menystenir-lo com un acte de sobirania.

“La relació de forces tampoc està del tot decantada, però l’hegemonia i el lideratge ja no són a les mans de la minoria habitual. La manca de projecte de les minories dirigents tradicionals ha deixat un buit immens que, ara, sectors molt amplis de la societat catalana han decidit omplir pel seu compte”. 2.1 Una nova majoria social: sobirania, igualtat i democràcia.

La minoria habitual deu ser la de CDC, ara PDeCAT que a les eleccions municipals van obtenir el 21,49% de regidors, ERC el 16,39%, el PSOE-psc el 17,06, ICV el 11,78%, les CUP el 7,12%, el PP 7,54% i C’s el 7,54%.

El document proposa una rendició subliminal i ho fa en termes d’esquerres. Sembla que l’aturada del procés, per eixamplar, estigui condicionada a fer-ho exclusivament per les esquerres, malgrat aquestes, d’aquí i de fora, hagin aprovat el 155 o manifestin obertament que mai acceptaran la independència de Catalunya.

ERC comet el greu error plantejant que la identitat  no és un element cohesionador. Pitjor, proposa en base a la gran varietat social i cultural que Catalunya té, una nova definició de ciutadà de Catalunya. La pregunta i reflexió és obvia, haurem de deixar de ser catalans perquè castellans, gallecs, bascos i la resta de nou vinguts del planeta és sentin còmodes, o potser el que tocaria és explicar que som una Nació amb una cultura, una historia i una llengua i que els nous i vells vinguts han de respectar.

En l’apartat 3.1.a Oportunitats i reptes, ERC torna insistentment amb la cantarella històrica de buscar aliats a Espanya. Sembla talment que no hagin après gaire cosa de la històrica relació dels catalans amb Espanya. Esperar tenir aliats majoritaris a Espanya per la causa de la República catalana, avui, quan des de aquesta Espanya canten - “Pujol enano habla castellano”, “a por ellos”, “Puigdemont a prisión” - que estiguin d’acord que els nostres politics estiguin a la presó i que fa estona han endegat un procés recentralitzador per acabar la construcció de la seva  Nació, Espanya, no és només un “oximoron”, és perseguir sense dir-ho altres objectius.

No és això companys, no és això. No varem encetar un procés ple de raons, per arribar on som ara i claudicar davant d’un Estat autoritari i admetre que els mandats populars no valen res.

Esperem i desitgem que la proposta política de la Conferencia, sigui reformada profundament i situï la unitat transversal, sense abandonar la unilateralitat quan convingui, de forma preeminent per aconseguir finalment implementar la República ja proclamada. La resta autonomisme i submissió. Ni més ni menys.


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA
    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen

    Picture

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.