“El dret a decidir és el que qualsevol poble ha de tenir i utilitzar per decidir el seu futur”. Se’n diu dret d’autodeterminació consagrat a la Declaració Universal dels Drets Humans.
Després que una abassegadora majoria al Parlament i a totes les enquestes (aprox. un 80%) diguessin que els catalans volíem votar en un Referèndum pactat i acordat, els representants parlamentaris, Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera (CDC, ERC i ICV), emissaris del Parlament (8 d’Abril del 2014), van defensar al Congrés espanyol la capacitat, se’n diu tenir la competència, per convocar consultes a Catalunya. (Fins i tot afegien sense caràcter jurídic vinculant).
La resposta del Congrés va ser definitòria, fulminant i una galleda d’aigua freda als demòcrates de Catalunya; 299 NO, 47 SI i 1 abstenció. PP, PSOE i UPyD, Ciutadans no hi eren, donaven el cop de porta a negociar i pactar res que suposes que els catalans tenim el dret a decidir com qualsevol poble.
Dinou vegades més Govern i Parlament han reclamat diàleg, negociació i una resposta política al dret a decidir com a poble català. No com espanyol. La resposta ha estat NO, i que amb un Estatut retallat i una Constitució espanyola els catalans anem servits.
Hem d’afegir que la posició que manifesten incansablement PP, PSOE i ara Ciutadans, dient-nos que el poble català no té cap altra dret que el que tenen els espanyols, implícitament comporta l’anorreament total per integrar-nos a l’espanyolitat d’arrel borbònica i franquista (castellana). El Ministre Wert ja ho va dir en sessió plenària al Congrés espanyol; “Tenemos que espanyolizar a los niños y niñas catalanes a través de las escuelas”. Res nou sota la capa del cel.
Cap reconeixement a la nostra identitat. Tampoc a la diversitat si aquesta posa en perill el regim del 78. Mai han volgut un Estat plurinacional. Ells sempre han volgut el mateix que Franco, el regne de Castella ahir, i els borbons sempre, la Espanya una.
A Catalunya i l’Estat espanyol, ara de forma fefaent, existeixen dos blocs i mig que defineixen amb exactitud que Espanya té un problema i molt greu, i no és la corrupció, ni la manca de separació de poders, ni la repressió judicial i policial, ni la rebaixa permanent dels drets basics d’un estat de dret, ni d’una gestió econòmica que malbarata els minsos recursos de que disposem, que també, és Catalunya i els més de dos milions que voten independència i República incansablement.
Rajoy ho va dir prou clar. Ni amb un 51% ni amb un 80% Catalunya serà independent, Catalunya és de Espanya, espanyola i punt. Aquesta és la posició del primer bloc format per el PP, PSOE i Ciutadans que tenen 250 diputats de 350. Majoria absolutíssima. Tot fa pensar que serà una majoria amb retocs i intercanvis duradora. Els poders fàctics ja faran el que calgui perquè així sigui.
El bloc del mig és, i cal reconèixer-ho, l’equidistant i amb visos democràtics, però que mantenen l’objectiu final d’una nació única, Espanya, amb nacionalitats petites adossades i consentides. Avui, és l’únic bloc espanyol, que admet que tenim el dret d’autodeterminar-nos. Fan figa però a l’hora d’explicar el com, sobre tot perquè és prou evident que serà tant possible com pensar que ells governin. Són els de Unidos Podemos.
El segon bloc és el “problemàtic”, diuen. És el del dret a decidir democràticament i pacíficament. És el d’un poble que vol ser lliure per decidir-ho tot, o compartir si més no decisions. És el bloc que vol aprofundir amb els drets socials. Que no vol privilegis, i per això és declara republicà.
Per si algú no ho sabia, ara ja sabem com las gasta l’Estat i govern espanyol. Cap mania per carregar-se l’estat de dret i fer del seu Estat l’eina de combat. Aquest és l’escenari actual, que ve d’antic i amb pocs visos de canvi.
ERC, ha obert un debat perillós. Prescindir de la unilateralitat. Esperar millors condicions per negociar i pactar amb l’Estat i alhora ampliar la base social. Vagi per endavant que tenen tot el dret com partit a proposar als seus militants i simpatitzants, i a la societat catalana una nova estratègia i fins i tot renunciar a la República catalana i tornar a treballar i buscar aquell federalisme asimètric que defensava el defenestrat Pascual Maragall.
La Ponència política que han presentat per discutir i aprovar, en la seva Conferencia nacional al Juny d’aquest any, és una declaració d’intencions tant complexa com implementar la República catalana ja proclamada. El document és pot interpretar com el relat programàtic d’un partit que viu en un País lliure i plenament democràtic. No és el cas.
Un document que accepta que els independentistes som minoria, quan en cap moment ens hem pogut comptar amb un referèndum pactat. Que tracta l’1 d’Octubre com una acció popular destacable i no com el Referèndum que s’ha fet des de la més escrupolositat democràtica i des de la legalitat i legitimitat del nostre Parlament i Govern. No acceptar l’1 d’Octubre, pressuposa donar veracitat a les tesis unionistes i menystenir-lo com un acte de sobirania.
“La relació de forces tampoc està del tot decantada, però l’hegemonia i el lideratge ja no són a les mans de la minoria habitual. La manca de projecte de les minories dirigents tradicionals ha deixat un buit immens que, ara, sectors molt amplis de la societat catalana han decidit omplir pel seu compte”. 2.1 Una nova majoria social: sobirania, igualtat i democràcia.
La minoria habitual deu ser la de CDC, ara PDeCAT que a les eleccions municipals van obtenir el 21,49% de regidors, ERC el 16,39%, el PSOE-psc el 17,06, ICV el 11,78%, les CUP el 7,12%, el PP 7,54% i C’s el 7,54%.
El document proposa una rendició subliminal i ho fa en termes d’esquerres. Sembla que l’aturada del procés, per eixamplar, estigui condicionada a fer-ho exclusivament per les esquerres, malgrat aquestes, d’aquí i de fora, hagin aprovat el 155 o manifestin obertament que mai acceptaran la independència de Catalunya.
ERC comet el greu error plantejant que la identitat no és un element cohesionador. Pitjor, proposa en base a la gran varietat social i cultural que Catalunya té, una nova definició de ciutadà de Catalunya. La pregunta i reflexió és obvia, haurem de deixar de ser catalans perquè castellans, gallecs, bascos i la resta de nou vinguts del planeta és sentin còmodes, o potser el que tocaria és explicar que som una Nació amb una cultura, una historia i una llengua i que els nous i vells vinguts han de respectar.
En l’apartat 3.1.a Oportunitats i reptes, ERC torna insistentment amb la cantarella històrica de buscar aliats a Espanya. Sembla talment que no hagin après gaire cosa de la històrica relació dels catalans amb Espanya. Esperar tenir aliats majoritaris a Espanya per la causa de la República catalana, avui, quan des de aquesta Espanya canten - “Pujol enano habla castellano”, “a por ellos”, “Puigdemont a prisión” - que estiguin d’acord que els nostres politics estiguin a la presó i que fa estona han endegat un procés recentralitzador per acabar la construcció de la seva Nació, Espanya, no és només un “oximoron”, és perseguir sense dir-ho altres objectius.
No és això companys, no és això. No varem encetar un procés ple de raons, per arribar on som ara i claudicar davant d’un Estat autoritari i admetre que els mandats populars no valen res.
Esperem i desitgem que la proposta política de la Conferencia, sigui reformada profundament i situï la unitat transversal, sense abandonar la unilateralitat quan convingui, de forma preeminent per aconseguir finalment implementar la República ja proclamada. La resta autonomisme i submissió. Ni més ni menys.
RSS Feed
