Trencament, fractura, divisió són darrerament paraules d’us quotidià. En Comin, tertulià assidu a RAC 1, ha reblat, el PSC s’ha trencat. No se’ns escapa, que situar i conformar un escenari de caos, és prioritari pels espanyols. Ni els calen arguments, ells amb les seves “raons legals” en tenen prou. Els hi cal però, desmuntar, desmobilitzar i vèncer a la societat catalana. Fer-ho directament és complicat, els valors de que disposen i la corrupció els hi va més aviat a la contra i utilitzar la representació política és el camí que disposen per intentar confondre.
L’espai mediàtic és utilitzat bàsicament pels professionals de la política i pels tertulians a sou. Creen opinió cert, el que ara no valoren, o no ho fan prou, és que la societat civil, o no se’ls creu o comença a discriminar amb més capacitat analítica, que sumat als fets, els conforma com soldats incorruptibles i amb consciencia de saber on van i que volen.
Els socialistes espanyols de Catalunya, han decidit continuar sotmesos a Espanya d’una forma determinada i al PSOE concretament. No cal trencar absolutament res, de fet han guanyat “ells”. Al PSC, mai han coexistit més duna anima. El que sempre s’ha discutit i negociat és el poder, i s’ha fet amb grups de pressió interns. Corrents de diferent pelatge, catalanistes clandestins han conviscut des de la unificació dels tres partits socialistes, amb l’objectiu d’aconseguir allò tant tronat que volia l’expresident Jordi Pujol, encaixar Catalunya a Espanya uns i convertir als catalans amb espanyols de cor, sense oblidar la cadira els altres.
L’alcalde de Lleida i sense embuts ho ha dit prou clar; “no hi haurà trencament i jo, si així ho vol el partit, hem tornaré a presentar per alcalde”.
De ser digne a ser indigne, amb les noves tecnologies, no és que hi hagi un pas, és que hi ha segons. Ara podem consultar, la tecnologia ens ho permet, les proclames, discursos i promeses que és feien, i treure’n conclusions objectives i encertades, doncs és basen en fets documentats i contrastats. El PP, amb el Rajoy al capdavant van fer una campanya indigna arreu de la península, recollint signatures contra l’estatut. El PSOE, amb un Guerra pletòric “nos hemos cepillado ese Estatut”, amb l’acompanyament de la mentida del seu president Zapatero, “apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento catalan”. Fins i tot els matisos entre el que vol i com, el PP i el PSOE desapareixen quan del que és tracta és de sotmetre Catalunya.
El bloc que pretén fer de Catalunya, “la región española más española de todas”, a partir d’ara és ferm i fins i tot podríem afegir que inviolable, PSOE, PP i Ciutadans.
Els socialistes de Catalunya, internacionalistes ells, però només a Espanya, per fi s’han ubicat públicament don mai havien sortit. És d’agrair. Ara cal veure que fan els que s’autoanomenaven catalanistes. Si és queden i acaten, com el de Lleida, quedarà clar i la nostra tesis demostrada. Si per contra fan com l’Ernest Maragall, demostraran que el que volien ho volien per consciencia, no per compra. Però molt ens temem que optin pel camí fàcil, el d’entomar la fugida silenciosa preveient possibles temps millors.
El PSC, no s’ha trencat, perquè mai ha existit com partit exclusivament català, i des de la mort d’en Pallach, és va convertir en el PSOE espanyol. Treballar constantment i aplicadament en contra de la integració dels nou vinguts a Catalunya i en la evangelització de la bona nova espanyola, ha estat el leitmotiv del socialistes espanyols. Convertir el Baix Llobregat amb el seu Gueto espanyol i castellà, la seva obsessió. Aquest consell extraordinari dels socialistes espanyols, no ha fet més que corroborar-ho per si algú en tenia dubtes.
Sigues exigent per als altres, però més exigent per a amb tu mateix. Cromwell
RSS Feed
