Conjuminar les estratègies de ER, Junts i CUP és un repte extraordinari. Nosaltres creiem que ER patirà. I no perquè no vulgui i desitgi el pacte. Les forces obscures internes i externes són part de l’equació. Patirà per la senzilla raó del pes incontrolable que les qüestions personals suren d’antic. Cal deixar clar que en Pere Aragonès només podrà ser President si Junts i CUP ho volen. El que diguin els comuns podemites és anecdòtic. Sembla que ER no ho sap.
Escoltar al Sol a la Sexta, un dia desprès del 14, tractant a Junts d’ultra dreta, no és un bon inici. Un camí ample amb els Comuns que mai, mai voldran la independència de Catalunya, també serà una gran pedra per conformar Govern.
El resultat electoral és el que és i, gens discutible, perquè sempre els electors són els que decideixen amb els seus vots. Justificar l’èxit o el desastre electoral sempre és un esport d’alt risc i molt sovint ridícul i esperpèntic.
De fet el Carrizosa és un dels màxims exponents del ridícul i la manca d’honestedat l’impedeix fins i tot ser digne. Perdre 30 diputats de cop ratllaria el suïcidi, polític clar i, l’únic que diu és que no han sabut mobilitzar als constitucionalistes. La seva dimissió de moment no hi és. El mateix pel dels PDeCAT.
Junts pot queixar-se de que uns quants milers de vots l’han impedit ser la primera força. Segur que alguna cosa i tenen a veure, o no, però tant s’ha val. De fet qui lleparà políticament serà el mon del exili i el Consell per la República. L’estratègia de ER no te res a veure o molt poc amb la de Waterloo i segur que aquest pot ser un dels primers esculls per acordar el que sigui amb ER i CUP.
Junts malgrat quedar com tercera força amb 32 diputats, ha de fer un anàlisis del seu resultat tant “exultant com realista”. Junts és la primera forca a més de 500 municipis seguit per ER amb més de 200 i els socialistes de 100. Poca broma.
Ara serà l’hora de les negociacions. Llàstima que no anem tots a una, no caldria. Negociació per la Presidència del Parlament i mesa. Negociació per investir President al Govern i segur que una negociació per triar les àrees de poder, de moment autonòmic.
Si ER mante el seu posicionament no farà Govern, tripartit, amb el PSOE (155) ni comuns podemites. Altra cosa és que tingui la debilitat de pactar un Govern amb els comuns podemites més les CUP i el recolzament extern del PSOE. 50 diputats al si del Govern i 33 d’externs. ER tindria la majoria assegurada i un Govern pretesament d’esquerres. Aquesta possibilitat ja usada al segon tripartit del Montilla ja li va suposar a ER passar de 23 diputats a 12. Ara la previsió de futur seria pitjor. Per tant creiem que no passarà. Però no perquè no volguessin.
El fet més natural és que ER, Junts i CUP ho pactin tot. Majoria absoluta. Estabilitat organitzada i pressupostos aprovats. Fins i tot el procés pot entrar en el seu darrer trajecte.
Confiança, lleialtat i objectiu haurien de ser els pilars del pacte. La majoria obtinguda en vots (51,60%) i en escons 74 (54,81%), exigeix el pacte.
Si pel que fos aquest pacte no és produís, el o els culpables han de ser coneguts i repudiats intensament. La ciutadania tot i els darrers tres anys d’un Govern irrepetible, ha tornat a donar confiança als partits que diuen voler la independència de Catalunya. Que ningú ho oblidi.
Associar Puigdemont amb Junts és un fet indiscutible. Associar-lo amb els èxits internacionals contra l’Estat espanyol també. Qui pretengui dir que el 14 el MHP Carles Puigdemont ha perdut, saben que s’ha muntat un partit nou, sense drets electorals i sense cap capacitat econòmica, en menys de tres mesos, amb un procés de primàries autèntic, que s’ho faci mirar.
ER ha guanyat en vots i escons, és un fet. Aragonès té l’obligació d’intentar construir un Govern que lluiti per la independència i per dir-nos que la volem per evitar l’espoli que Catalunya pateix històricament, perquè sense recursos cap política és possible. Com autonomia només el que Espanya i el seu Estat ens permeti.
RSS Feed
