Vagi per endavant la nostra solidaritat als familiars de les víctimes atemptat Niça. Malgrat tot insistim que l’única forma d’acabar amb el terrorisme islàmic, és guanyar la pau als seus països.
Dèiem just després del 20 D que riuriem, ara la rissa pot convertir-se en crònica. Espanya, la nació d’uns patriotes rars anomenats espanyols, i acabat el període de la transició, esdevé l'escenari que per "dret natural s’escau", d'una lluita de supervivència identitaria, ideològica i econòmica.
Si mantenir la cohesió social d’un sol poble, ja és prou complexa, mantenir-la de quatre pobles diferenciats, és un miracle. La cohesió a Espanya, sempre, hi diem sempre, ha estat imposada per la força de les armes. Fins i tot la presumpta cohesió del 1978 ençà també, tot i que de forma més subtil. Mort Franco el que podiem tenir era, o una democràcia tutelada pels hereus del franquisme i el seu cap d’Estat, o més del mateix.
Dèiem en altres escrits, que tant el PP com el PSOE, eren eines amortitzades. Corrupció, clavegueres, una separació dels poders inexistent, i una democràcia de baixa qualitat, és el seu llegat. Era doncs senzill preveure que calien noves alternatives. Alternatives que haurien de ser radicalment democràtiques i amb voluntat política de resoldre qualsevol afer des de la negociació i el pacte.
Res, som on som i la marmota regna. Ni amb possibilitats reals, ni Podemos ni Ciutadans han complert els designis per al que varen estar dissenyats, finançats i cridats. Segur que no han fallat els maquinadors de l’operació. Han fallat l’Albert Rivera i el Pablo Iglesias.
Pablo Iglesias ho tenia tot de cara per haver fet el sorpaso al PSOE el 20 D. Només la seva manca de generositat i prepotència ho va espatllar. De fet, l’altre error comés, no haver votat a Pedro Sánchez, que és d’un infantilisme d’esquerres, haurà permès el rearmament organitzatiu, que no ideològic del PSOE, i una pèrdua de temps per canviar el futur del seu Estat i nació.
Ciutadans no tenia pedres a la motxilla. Lluny de la corrupció. Normal quan ests lluny del poder institucional. Volien regenerar i reformar la seva nació. El problema però esdevé crònic, quan ideològicament no marquen cap diferencia amb el PP i ni tants sols és desmarquen del franquisme. Ciutadans s’ha quedat sense arguments nous i si els espanyols, han de triar original o succedanis, trien original i aquest 26 J ha quedat clar.
Els gran patriotes espanyols, mostren obertament que la cosa no va de reforma, ni de regeneració política. La cosa va de poder i de cadira. Traduït de calerons.
Rajoy vol ser investit. Rivera li diu que en primeres no però que desprès s’abstindran per Espanya. El Comitè Federal del PSOE diu no en primeres i en segones. Afegeixen que si volen la investidura que és treballin la dreta perifèrica. Malgrat tot veus socialistes diuen que tot canviaria si Ciutadans diuen si. Podemos de moment practica un silenci revelador, la cosa va de saures i mirar com PP, PSOE i Ciutadans se les tenen i resolen. Després practicaran allò que no van fer pel 20 D, generositat i proposaran a Pedro Sánchez que és postuli sense demanar res. Hores d’ara a Podemos ja saben que han perdut la centralitat d’esquerres i que només el temps i l’oblit els pot resituar. Podemos sap que la seva proposta no te recorregut, el PSOE no perdona. Estigma espanyol.
Riurem i aquest cop com mai. Rajoy només suma amb el PSOE, o si el PSOE i Ciutadans s’abstenen en segones Si Rajoy fos investit, ells, PSOE, seran cadàver polític i com que ho saben, és mantindrà en el no. Aquest escenari aboca, irremediablement a unes noves eleccions.
Si unes noves eleccions tinguéssim la rissa i desconollament, serien estratosfèrics i no per elles mateixes, que són necessàries i l’única formula en democràcia, sinó per que definitivament quedaria demostrat que a la Península ha mort el patriotisme espanyol i comencen a surar la dels pobles, castellà, català, basc, gallec i com no portuguès. Temps al temps. Catalunya és la punta de llança.