La justícia espanyola ni va tenir ni va participar de cap transició. Tots els de la dictadura van continuar exercint de jutjes. És més, avui any 2021, la justícia espanyola encara “imparteix justícia” sota un grapat de lleis borbòniques i franquistes.
Poder popular en diuen. Votem i decidim qui ens representa i aquest poder és l’únic que determina les regles de joc d’un país. Els altres poders haurien d'estar sotmesos, en teoria, al popular.
Doncs no. Poder executiu, poder legislatiu i poder judicial. Sempre obliden el poder funcionarial, el policial i el militar i, de moment tothom practica l’esport del traga-la. Be, ens diuen que són institucions sotmeses a la legalitat vigent. Institucions que quan convé determinen el futur des de un poder que no està sotmès a l’únic, al suprem, al popular.
Cap Govern ni cap Parlament pot legislar-ho tot. Per justa correspondència el poder judicial tampoc hauria d’impartir justícia sobre tot. El més democràtic seria que el poder judicial mai admetés a tràmit cap denuncia o propòsit per jutjar si no es tingues una legislació que ho permetés.
Deixar ens mans d’homes i dones, jutges, tota la capacitat per interpretar i decidir el que és just i el que no, mai els hauria de pertocar, sobre tot perquè el seu poder sempre i, diem sempre ha d’estar sotmès al legislatiu, mai al lliure intel·lecte personal. La objectivitat individual no existeix. Durant la dictadura, els jutges civils o militars, només ho eren si eren adeptes al regim.
Que siguin els partits els que anomenen la composició institucional dels màxims òrgans judicials, és una anomalia democràtica. Que quan una sentencia és revocada per altres institucions don és participa i el causant no rep cap correctiu, és una anomalia democràtica. Que s’utilitzin políticament els Tribunals de justícia i no passi res, és una anomalia democràtica. Que a Catalunya utilitzar una llengua oficial als tribunals de justícia penalitzi el seu procés, és una anomalia democràtica. Que la legalitat espanyola sigui la predominant per jutjar i la catalana sigui subsidiària, és una anomalia democràtica. Que un jutjat digui que per davant de la Constitució que determina el dret a la vivenda, sentencií que la propietat prevaleix sobre aquest dret, és una anomalia democràtica. Que a la façana del TSJ espanyol el presideixi un crucifix, quan la Constitució diu que Espanya és un Estat aconfessional, és una anomalia democràtica.
Conclusió, la justícia espanyola és una anomalia democràtica, on la seva plantilla a més de ser d’un corporatiu que esgarrifa, mereixeria la resposta general que Josep Costa a dirigit a la magistrada instructora que l’acusa de desobediència: “No reconec l’autoritat”.
Com pot qualsevol tribunal de justícia engegar un procés per investigar i jutjar a qualsevol membre d’un Parlament, si no ha comés cap delicte relacionat amb el codi civil i penal, per exercir la feina que te encomanada pel vot popular, l’únic poder legítim al que la resta estan sotmesos.
La resposta és obvia. Els “Gobiernos de España”, PP, PSOE i UP, han descobert que amb una justícia a mida, aconsegueixen la seva utilització política i repressiva i desprès dir que la separació de poders és una realitat.
Que ningú en tingui dubtes. Formar part, a la força o per voluntat de “España” i el seu Estat sempre ens condemnarà a ser segon plat. L’únic que pot resoldre tenir una justícia democràtica, catalana i europea és la independència de Catalunya. La resta més del mateix que tenim ara.
RSS Feed
