El poder judicial franquista, il·legal i il·legítim, sobrevingut d’un cop d’Estat contra la II República, és el poder que la transició del 1977, no va depurar. Ni ideològicament, ni professionalment.
La teoria ens diu que tot el poder democràtic és del poble, i que la cedeix als seus representats escollits democràticament via urnes, que després, d’acord als seus programes polítics, legislaran a les respectives cambres o parlament.
La revolució francesa, va tenir uns pensadors, el temps de la Il·lustració, on van destacar Montesquiu, Rousseau i Voltaire. Va ser però Montesquiu el que va defensar amb arguments irrefutables que el poder únic no podia estar en unes soles mans.
Montesquiu prou satisfet pel model anglosaxó, a l’any 1748 escriu “L’esperit de les Lleis” que deixava clar que la divisió dels poders legislatiu, executiu i judicial serien la base estructural per tenir nacions democràtiques.
Però el que hem comprovat al llarg dels anys, mort Montesquiu, és que el poder d’una nació, és circumscriu a l’Estat. I són els funcionaris els que tenen el màxim poder per interpretar i executar. Avui al Estat espanyol tenim la transgressió del que va ser, de moment, la millor proposta en termes democrartics.
No són els polítics els amos del poder executiu. La gestió, aplicació de la legalitat emanada dels Parlament, sempre és dels funcionaris i dels seus caps. Jutges funcionaris, advocats funcionaris, policia funcionaris, militars funcionaris, inspectors d’hisenda funcionaris. Tot un ventall de funcionaris que son els controladors del Estat i és on rau el veritable poder. Poder per sancionar, per defensar drets i sobre tot per decidir sobre el be i el mal nacional.
Jorge Cagiao, professor de dret a la Universitat de Tours, creiem, ho ha deixat clar i l’argumentació que fa servir és irrefutable. Els jutges Castelló i Llarena mai seran condemnats per prevaricar.
És l’Estat que garanteix que els seus addictes ideològicament parlant, tenen garantits els seu privilegis com funcionaris del Estat. De fet arriben a tenir la consideració com la que te el Borbó com rei i cap d’Estat.
Conclusió: Per molt que la justícia de la Unió Europea, resolgui contra les sentencies prevaricadores dels tribunals espanyols, l’Estat espanyol mai, i de moment n’estem farcits de proves, aquest i per vergonya d’una societat democràtica mai pagaran cap preu.
Cap poder, i aquesta seria la conclusió, pot estar pel damunt de les sobiranies populars, cap. El judicial, l’encarregat d’impartir justícia hauria de ser el que menys, sobre tot perquè la justícia només és justa quan s’imparteix de forma objectiva i cap humà per molt que ho vulgui ho és. Els jutges tampoc.
RSS Feed
