Fins la sentencia del TC, i el “ribotatje” del PSOE, al Estatut referendat pels catalans, la dignitat no era un valor a l’alça.
Peix al cove, col·locacions polítiques i administratives eren els objectius inconfessables dels aprenents per ser nous rics de baixa estofa. Deien que era per fer estructura de partit, i eina indispensable per aconseguir la independència.
L’any 2012 va suposar un terratrèmol polític que encara dura. Uns van fer el pas democràtic acceptant que som un poble i que tenim tot el dret a decidir. Altres van entendre que vivíem en una democràcia tocada i tacada per un vell i nou franquisme. Finalment uns vells lluitadors i nous varen entendre que sense la creació d’un Estat, sense independència, Catalunya definitivament seria anorreada, i extingida definitivament com subjecte polític.
Era l’hora d’admetre que la transició ha creat un regim, el del 78, amb tantes deficiències com murs insalvables. Els franquistes i els espanyols unionistes de dretes i esquerres de sempre, tenien un únic objectiu: Espanya. Com el va tenir Felip V, Primo de Rivera, Alfonso XIII, Franco, J. Carlos I, Fraga, Felipe, Aznar, Zapatero, Felipe VI, i ara el Sánchez.
Avui, malgrat excepcionalitats, per fi ja sabem on és tothom. Per ideologia o per interessos. Avui només és enganyat o confós qui vol ser-ho. Avui els fets són determinants i com saber quan i on és fan també. Avui els catalans han entès que tenen poder i l’1 d’Octubre va quedar clar. Urnes, paperetes i decidir és el poder que només amb la repressió i violència poden carregar-se. L’Estat espanyol ho va tenir clar i d’aquí la seva repressió desfermada i objectivable. Espanya i el seu Estat saben que sense Catalunya moren.
A favor de les urnes i la democràcia, ho intentar argumentar peregrinament que la llei està per damunt de la voluntat popular. Els contraris al dret d’autodeterminació són els que volen liquidar a tot un poble. D’aquí la espanyolització i el servilisme dels qui dia passa any empeny.
Un 9N, un 1O, un 21D, més set anys manifestant-nos per la independència i per la República, és una fita que ni comunistes, ni socialistes, ni espanyols de cap mena han aconseguit mai. És la majoria d’un poble que toçudament manifesta un adéu incontestable a la Espanya dels borbons i dels vells i nous franquistes.
Que ningú l’erri. Tothom està on vol. La Colau contra la independència i xuclant de la mamella. En Domènech, alliberat de les tasques professionals i treballant per una República espanyola tant hipotètica com banal. En Coscu i Rabell, ara liquidats de la política activa, són part del actiu pel federalisme que comunistes espanyols ens van vendre en temps del Carrillo. En Joan Tarda i el seu mentor Junqueras, practicant la fraternitat i girant l’esquena a tot el que ja hem fet. Des socialistes, peperos i ciutadans, sense dubtes, tots al costat de la “España una grande y libre”.
Aquest és l’escenari. "Per la República sense fissures, i deixant clar que ja fa estona que no volem ser espanyols, ho acceptant que no hi tenim res a fer".
Un escenari que rebutgi o no esmenti la independència i la República, l’hem de denunciar i rebutjar. Cap estratègia que no tingui aquestes ensenyes ens pot servir, i com deia l’Ovidi, “ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer”. I afegim, el volem més d’hora que tard.
RSS Feed
