Més del 80 % dels catalans i segons totes les enquestes tant privades com publiques, volen exercir el dret universal de votar. Curiosament, aquest percentatge, no és el mateix en nombro d’escons que representen la voluntat popular. És evident que una cosa són les enquestes i altre els vots obtinguts en una comtessa electoral, com també són diferents i no tenen res a veure les aliances post electorals que després és fan per governar.
CiU, ERC, Iniciativa i les CUP, sense matisos, volen que els catalans votin i això representa una majoria absoluta en termes parlamentaris. La resta, PSOE, PP i Ciutadans si oposen frontalment, tot i que els socialistes podrien estar-hi d’acord sempre i quan el govern espanyol dones el permís adient. Uns volen evitar la votació utilitzant els mateixos argument que el govern espanyol i la resta de institucions que controlen i els altres ens confirmen que no volen en cap cas una Catalunya on és decideixi tot. Els hi agrada més estar sotmesos a la centralitat espanyola.
Si farem consulta, o referendum o unes eleccions autonòmiques reconvertides, és d’un futur, tot i que curtet, que encara està per veure. El que si que podem afirmar, és que votarem. Podem encetar infinitat de debats al respecte, podem fins i tot definir noves estrategies, però el que és irreversible és que votarem.
Avui ens permetem la gosadia de penjar un article d’en Jofre Llombart, publicat al Singular Digital, per la seva proposta, el seu contingut analític i perquè ens vol oferir un camí legal, legítim que ningú pugui qüestionar. Ja sabem que la decisió del com i quan l’han de prendre els politics, el Govern de Catalunya i el nostre Parlament, però ajudar fent propostes raonades i raonables, també ha de ser el que hem d’aportar els catalans. Sense més histories aquí el teniu.
Consulta i eleccions plebiscitàries el mateix dia.
Jofre Llombart
No és una idea esbojarrada ni tampoc descartada. Fer coincidir dues eleccions en una de sola. El Pla A i el Pla B en un sol diumenge. Dues urnes. Una amb la consulta i l’altra amb les eleccions al Parlament. Amb aquesta doble convocatòria es garantiria una alta mobilització. També transmetria Catalunya endins, a Espanya, a Europa i al món un missatge inequívoc de compromís democràtic. No vols urna? Doncs dues tasses. Un doble escut difícil de tombar.
Per una de les dues eleccions (les del Parlament), el recorregut és conegut, legal i ràpid (55 dies entre convocatòria i jornada electoral). L’Estat Espanyol no hi pot dir res. L’altra elecció (la consulta) té una naturalesa més incerta. De fet, seria inèdita. Però els mecanismes legals hi són. De fet, s’està redactant una llei de consultes en què s’està mesurant al mil·límetre perquè no hi hagi cap escletxa on s’hi puguin agafar els alts tribunals espanyols. Amb una llei quirúrgica que avalarà aquesta consulta, i la urna conseqüent que se’n deriva, resulta més difícil (ni que sigui des del punt de vista d’estètica democràtica) que l’Estat la impedeixi. I a ulls de la comunitat internacional, costaria molt pair que un estat democràtic com l’espanyol s’oposés a la celebració d’una de les dues eleccions i que, físicament, la Guàrdia Civil entrés per retirar una de les dues urnes. Es donaria a entendre que una seria més democràtica que l’altra.
Això des del punt de vista de “vestit” jurídico-democràtic. Però des del punt de vista polític intern, les dues urnes el mateix dia servirien per ajudar a situar al seu lloc els accents del SÍ i del NO. No és el mateix una victòria del SÍ amb majoria absoluta de la CUP, que una victòria del SÍ amb una majoria relativa d’ERC amb CiU com a segona força. I evidentment, la segona urna seria la sortida a la famosa tercera via. Es preguntava Dolors Camats: “Un federalista què ha de votar, Sí o No?”. Doncs ha de votar, com en tota democràcia, el que més li plagui. Que dipositi en una urna el Sí o el No i, en el cas de Dolors Camats, la papereta d’Iniciativa a la segona urna. Si Iniciativa resulta la més votada, guanyarà. I si guanya serà l’encarregada de gestionar el Sí o el No a la manera federalista. La primera urna decideix, la segona modula la majoria, la democràcia hi guanya.
La història la escriu qui guanya.