És un fet històric que Franco amb una part de la comandància militar, l’ajut dels poders fàctics del moment i també l’internacional dels nazis i feixistes, el 18 de juliol del 1936 van fer un cop d’Estat contra la II República establerta de forma democràtica. I per moltes lleis d’amnistia els franquistes van ser i son uns delinqüents, capitanejats per Franco, que la historia no pot blanquejar.
També és un fet històric que el franquisme acabada la guerra, en lloc de practicar la reconciliació, va liquidar les restes progressistes i republicanes amb ardor cristià, assassinant més de 120.000 persones i produïen l’èxode de republicans que ni a la primera Guerra Mundial. La sociologia del moment, la rapinya, l’estraperlo-lo, i ho fem perquè hem guanyat la guerra, van posar la cirereta al pastis franquista.
Tothom sap, que la transició del franquisme, dictadura, a una democràcia, va ser dirigida pel americans i Alemanya. Se’n diu geoestrategia i control social. Els americans pel manteniment del seu exercit al territori espanyol i els alemanys com una part del seu mercat productiu i de consum.
El problema no el van tenir els que feien oposició al franquisme des de l’interior de la Península o exterior. El problema el tenien els franquistes, falangistes, opus i d’altres ubicats a l’espai nazi feixista, de com fer-ho per homogalitzar-se pels nous temps.
El primer problema que se’ls venia a sobre era com podien continuar mantenint els seus privilegis i poder, sense que ningú s’oposés i que de ser membres criminals d’una dictadura, és formes part d’una operació que garantís taula rasa del franquisme.
La UDC, CDC, AP i finalment el PP, van ser les marques per blanquejar el franquisme i la seva dictadura. Homes i dones tacats de sang lideraven el nou partit del franquisme falangista. Aquesta operació va ser beneïda per l’esquerra espanyola i la perifèria nacionalista de baixa estofa, sobre tot catalana i basca.
Aquets partits però, de base, tenien un greu problema, els seus components mantenien la identitat franquista que mai han volgut renunciar-hi. El PP, amb el seu historial de corrupció i condemnat com organització criminal per delinquir, és dels poc partits que no només no ha canviat el seu nom, sinó que a dia d’avui te un suport espanyols de mes de dotze milions de vots.
I sense avergonyir-se defensen la seva corrupció atacant als irredempts anti espanyols i continuen fent forat a l’Espanya profunda on els hi és igual si són criminals i corruptes, mentre mantinguin la flama de les essències pàtries espanyoles. La venda d’un període de 38 anys de pau franquista per uns i altres ha conformat un escenari fals de progres amb el franquisme, amagant la manca de drets, socials i laborals al mateix període.
El PSOE, partit que ha blanquejat des de posicions d’esquerres progressistes el franquisme, són els pitjors. Són els que han mantingut el TOP transformat amb un TSJ amb els mateixos jutges franquistes.
Són els que han defensat des de posicions franquistes la unitat territorial passant-se per l’engonal lleis i disposicions internacionals, com el dret d’autodeterminació. És el partit que per defensar l’Estat franquista, han actuat com terroristes, GAL. És el partit que ha tingut gairebé els mateixos casos de corrupció que el PP i malgrat tot mantenen el nom del partit i una mitja d’uns deu milions de votants espanyols.
I vet aquí la pregunta, com és possible que dos partits corruptes, franquistes i practicants d’una democràcia tant feble com inexistent, puguin tenir un suport social com el que tenen.
La resposta, com deia Dylan no esta dins del vent, està amb la construcció d’una societat inculta, poc analítica i buidada d’una historia que si fos explicada objectivament els faria abdicar i avergonyir de la seva espanyolitat.
Per cert, serà el mateix sentit crític inexistent dels espanyols, els que ens duran als catalans a la nostra extinció com a poble des de la generosa col·laboració dels botiflers catalans als que els és igual ser espanyols, marroquins o pakis.