Tres segles d’una Castella imperial sometent als catalans han fet forat. La Espanya feudal, borbònica, castellana i dictatorial ens han deixat dins la nostra anima un grapat de confusions.
Les confusions més extremes tenen molt a veure amb totes les derivades que dona el dret de conquesta. És un fet indiscutible que pels espanyols que no viuen a Catalunya i per molts dels que hi viuen Catalunya és Espanya.
Quan els espanyols s’han vist obligats a fugir del seu lloc natural, per la fam o per no tenir cap futur, sempre han tingut clar sense cap altra opinió que venien a Espanya. Catalunya era la regió com ho eren Navarra, Aragó, Euskadi. A Extremadura, Castella, Andalusia, Murcia o Galicia, no tenien cap concepte especial, donat que bàsicament eren els llocs don fugien.
Semblava que la transició que va derivar amb un nou regim, el del 78, acolliria el compromís polític i institucional que Espanya i el seu Estat és conformava com una nova i vella realitat i és deixava clar que a la Península les realitats nacionals eren un signe irrenunciable.
Els fets però, ens han deixat clar que Espanya i el seu Estat pels espanyols és l’única realitat nacional. LOAPA, sentencies del TC a favor de Catalunya mai complertes, 155, re centralitzacions de competències, negacions de compromisos “constitucionals espanyoles”, ciutadans de primera i de segona, vots que no serveixen si no són espanyols, lleis invasores dictades al Congrès per reduir competències. Això són fets.
Ho hem explicat i no ens cansarem de fer-ho ERC és va crear amb un acord polític i estratègic per guanyar les eleccions municipals del 14 d’Abril del 1931 entre forces republicanes, catalanistes, sindicals i independentistes. L’única força netament independentista era el partit d'Estat Català de Francesc Macià.
Els dies 17, 18 i 19 de març del 31, a Sants al Foment Republicà neix ERC amb la participació d’Estat català, el Partit Republicà català, el grup mediàtic l’Opinió i moviments de base republicans i obrers, és funda ERC i Macià n'és el primer President.
Un dels prohoms que va fer possible ERC va ser en Layret (el noi del sucre). Assassinat pels sicaris de la patronal del moment. Layret va ser honest i va deixar clar el seu culte a la sinceritat i claredat. El poble és el mínim que és mereix, i va dir: “Cal dir el que el que es pensa i tot el que es pensa, agradi o no agradi a la gent, i per aquest motiu que vull parlar amb absoluta diafanitat per a començar dient amb una prèvia declaració, que jo no soc separatista. Si ho fos ho proclamaria i ho defensaria, però no ho soc, de manera que quan parlo del reconeixement de la nacionalitat catalana em refereixo al seu ple i absolut reconeixement polític, econòmic i administratiu, dintre de la República Federal espanyola”. Lluis Companys va ser companys de fatigues professional i ideològic.
El 14 d’Abril van guanyar les forces republicanes espanyoles i Alfons XIII prenia l’exili. Mentrestant Lluis Companys des de l’ajuntament de Barcelona proclamava la República espanyola i penjava la tricolor.
El Pacte de San Sebastià seria incomplert per la II República espanyola i Macià pressionat pels republicans federalistes espanyols de ERC hauria de renunciar a la República catalana, proclamada des de la Generalitat, dins de la Confederació de Repúbliques ibèriques, per un Estatut d’Autonomia que seria retallat pel Congres de la República i el Govern espanyol. Sembla que la historia dels catalans és d’una repetició contumaç.
ER ja no és, ni té, aquell conglomerat de personatges històrics. Avui ER és una maquina electoral amb principis variables incapaç d’assumir les seves contradiccions i fer del debat i del seu resultat el far a seguir. Avui els endollats del partit, que viuen del diner públic i molt poc de les aportacions privades els hi és igual la historia i treballar per un futur català. Només els interessa l’avui i gents el demà i amb qui fer-ho els hi sua. Els principis de ER són tant internacionalistes que és redueixen a Espanya incloent-hi Ceuta i Melilla. Tranquils que aviat en lloc de reclamar els Països catalans, ho faran amb Gibraltar.
ER ha finit el seu temps. Segur que el Mossèn i cia. encara no ho saben. La generació que va conèixer prohoms de la ERC del segle XX, va finint i les noves, que viuen molt poc del passat comencen adonar-se que ER no és l’eina que pot dur-nos cap alliberament. Ni pels seus dirigents actuals ni per les seves estratègies canviants que s’apropen més a la traïdoria que aquella dita: “Que la prudència no ens faci traïdors”.
Amb Espanya i el seu Estat, des del 1714 no hi tenim res a fer. Ho van saber els que van quedar desprès del 1714. Ho va saber el General Moragues. Ho va saber en Sunyol i Garriga. Ho va saber Carrasco i Formiguera. Ho va saber Lluis Companys. Ho va saber Ramon Vila. Ho va saber en Quico Sabater i Josep Lluis Faceries. També ho va saber Salvador Puig Antich.
Sembla que els únics que no s’han assabentat que des de el 1714 Catalunya és una colònia explotada per Espanya el seu Estat i els espanyols és Esquerra Republicana, avui espanyola.
Potser els nous dirigents de ER encara no ho saben. Ho sabran el 14 de febrer. El seu temps està a punt de finir. Insistim. I finirà per la senzilla raó de que els catalans se’ls pot enganyar dues vegades, a la tercera abandonen el vaixell, i no com rates, sinó com catalans altra cop lliures d’una organització que diu una cosa i fa la contraria. Socis amb els del 155, amb primàries manipulades (Bosch - Maragall) i deslleials amb els socis de Govern.
Adéu ER i benvinguda la proposta de país transversal i de futur fins aconseguir la independència i la República catalana, JUNTS PER CATALUNYA.
RSS Feed
