ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

EL TEMPS DE ER HA FINIT

7/1/2021

0 Comments

 
Picture

Tres segles d’una Castella imperial sometent als catalans han fet forat. La Espanya feudal, borbònica, castellana i dictatorial ens han deixat dins la nostra anima un grapat de confusions.

Les confusions més extremes tenen molt a veure amb totes les derivades que dona el dret de conquesta. És un fet indiscutible que pels espanyols que no viuen a Catalunya i per molts dels que hi viuen Catalunya és Espanya.

Quan els espanyols s’han vist obligats a fugir del seu lloc natural, per la fam o per no tenir cap futur, sempre han tingut clar sense cap altra opinió que venien a Espanya. Catalunya era la regió com ho eren Navarra, Aragó, Euskadi. A Extremadura, Castella, Andalusia, Murcia o Galicia, no tenien cap concepte especial, donat que bàsicament eren els llocs don fugien.

Semblava que la transició que va derivar amb un nou regim, el del 78, acolliria el compromís polític i institucional que Espanya i el seu Estat és conformava com una nova i vella realitat i és deixava clar que a la Península les realitats nacionals eren un signe irrenunciable.

Els fets però, ens han deixat clar que Espanya i el seu Estat pels espanyols és l’única realitat nacional. LOAPA, sentencies del TC a favor de Catalunya mai complertes, 155, re centralitzacions de competències, negacions de compromisos “constitucionals espanyoles”, ciutadans de primera i de segona, vots que no serveixen si no són espanyols, lleis invasores dictades al Congrès per reduir competències. Això són fets.

Ho hem explicat i no ens cansarem de fer-ho ERC és va crear amb un acord polític i estratègic per guanyar les eleccions municipals del 14 d’Abril del 1931 entre forces republicanes, catalanistes, sindicals i independentistes. L’única força netament independentista era el partit d'Estat Català  de Francesc Macià.

Els dies 17, 18 i 19 de març del 31, a Sants al Foment Republicà neix ERC amb la participació d’Estat català, el Partit Republicà català, el grup mediàtic l’Opinió i moviments de base republicans i obrers, és funda ERC i Macià n'és el primer President.

Un dels prohoms que va fer possible ERC va ser en Layret (el noi del sucre). Assassinat pels sicaris de la patronal del moment. Layret va ser honest i va deixar clar el seu culte a la sinceritat i claredat. El poble és el mínim que és mereix, i va dir: “Cal dir el que el que es pensa i tot el que es pensa, agradi o no agradi a la gent, i per aquest motiu que vull parlar amb absoluta diafanitat per a començar dient amb una prèvia declaració, que jo no soc separatista. Si ho fos ho proclamaria i ho defensaria, però no ho soc, de manera que quan parlo del reconeixement de la nacionalitat catalana em refereixo al seu ple i absolut reconeixement polític, econòmic i administratiu, dintre de la República Federal espanyola”. Lluis Companys va ser companys de fatigues professional i ideològic.
 
El 14 d’Abril van guanyar les forces republicanes espanyoles i Alfons XIII prenia l’exili. Mentrestant Lluis Companys des de l’ajuntament de Barcelona proclamava la República espanyola i penjava la tricolor.

El Pacte de San Sebastià seria incomplert per la II República espanyola i Macià pressionat pels republicans federalistes espanyols de ERC hauria de renunciar a la República catalana, proclamada des de la Generalitat, dins de la Confederació de Repúbliques ibèriques, per un Estatut d’Autonomia que seria retallat pel Congres de la República i el Govern espanyol. Sembla que la historia dels catalans és d’una repetició contumaç.

ER ja no és, ni té, aquell conglomerat de personatges històrics. Avui ER és una maquina electoral amb principis variables incapaç d’assumir les seves contradiccions i fer del debat i del seu resultat el far a seguir. Avui els endollats del partit, que viuen del diner públic i molt poc de les aportacions privades els hi és igual la historia i treballar per un futur català. Només els interessa l’avui i gents el demà i amb qui fer-ho els hi sua. Els principis de ER són tant internacionalistes que és redueixen a Espanya incloent-hi Ceuta i Melilla. Tranquils que aviat en lloc de reclamar els Països catalans, ho faran amb Gibraltar.

ER ha finit el seu temps. Segur que el Mossèn i cia. encara no ho saben. La generació que va conèixer prohoms de la ERC del segle XX, va finint i les noves, que viuen molt poc del passat comencen adonar-se que ER no és l’eina que pot dur-nos cap alliberament. Ni pels seus dirigents actuals ni per les seves estratègies canviants que s’apropen més a la traïdoria que aquella dita: “Que la prudència no ens faci traïdors”.

Amb Espanya i el seu Estat, des del 1714 no hi tenim res a fer. Ho van saber els que van quedar desprès del 1714. Ho va saber el General Moragues. Ho va saber en Sunyol i Garriga. Ho va saber Carrasco i Formiguera. Ho va saber Lluis Companys. Ho va saber Ramon Vila. Ho va saber en Quico Sabater i Josep Lluis Faceries. També ho va saber Salvador Puig Antich.

Sembla que els únics que no s’han assabentat que des de el 1714 Catalunya és una colònia explotada per Espanya el seu Estat i els espanyols és Esquerra Republicana, avui espanyola.

Potser els nous dirigents de ER encara no ho saben. Ho sabran el 14 de febrer. El seu temps està a punt de finir. Insistim. I finirà per la senzilla raó de que els catalans se’ls pot enganyar dues vegades, a la tercera abandonen el vaixell, i no com rates, sinó com catalans altra cop lliures d’una organització que diu una cosa i fa la contraria. Socis amb els del 155, amb primàries manipulades (Bosch - Maragall) i deslleials amb els socis de Govern.

​Adéu ER i benvinguda la proposta de país transversal i de futur fins aconseguir la independència i la República catalana, JUNTS PER CATALUNYA.


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.