Que ningú en tingui dubtes. Espanya, el seu Estat i Gobierno volen tancar la carpeta independentista, secessionista i, colpista com diuen els unionistes espanyols.
Però és la política, “estupids”, com diuen els politics que venen la seva anima per mantenir-se dalt de tot, o per un plat de llenties poc treballades.
La dictadura franquista, no només ho va deixar tot lligat. Pitjor. De valors democràtics ni un. Els únics que va deixar per la posterioritat, són tant miserables com inservibles. Malgrat tot, Catalunya i, algun que altra indret peninsular, gràcies a la seva historia hem mantingut part del arrels històrics dels nostres camperols i gent de ciutat.
Segur que molts espanyols no deuen entendre res quan centenars de catalans marxen a Galícia per ajudar a la neteja “de los hilillos de plastilina del Rajoy”. O com any rere any fem la recol·lecta solidaria més important, potser fins i tot d’Europa, a TV3, per lluitar contra infermetats variades.
Però ve, som on som i el que tenim, són politics de tota mena que vergonyosament ens ofereixen sovint un espectacle fastigós, barbar, putrefacte i sobre tot adequat per construir el contrari del que sempre ens diuen; una societat solidaria, plena de concepcions progressistes, plena de valors democràtics, curosos amb l’entorn i, respectuosos amb la vida com valor suprem.
Tot un discurs vuit i proporcionalment populista segons la necessitat de vots a obtenir. Mentir o fer veure que ets un gran demòcrata, fent veure que compleixes les regles de joc és el pa de cada dia.
Avui en tenim que són milionaris i diuen que són d’esquerres. Avui en tenim que la seva màxima és dir-nos que volen justícia social. Avui en tenim que fins i tot és claven punyals per dir-nos que el mon està ven girat, però que no fan altra cosa que això, dir-ho i prou.
I són precisament els que van d’esquerres els pitjors. Haurien de ser els del exemple, els austers, els més solidaris del mon mundial, els de la fraternitat internacional, els que davant de qualsevol ignomínia és posessin dempeus. I no.
No esmentarem al Rufian i la seva paraula. No esmentarem la pantomima d’unes primàries que van ser però que mai van servir (Bosch versus Ernest Maragall). No esmentarem un acord per investir a canvi d’una taula de diàleg que no és reuneix. No esmentarem la infinitat d’acord pactats amb Espanya i el “Gobierno” de torn incomplerts. Tampoc esmentarem que 13 magistrats poden més que tot un Parlament, tot un Congres, i tot un poble que vota i diu amen. Finalment no esmentarem els canvis dels partits progressistes que ahir deien que els catalans teníem el dret d’autodeterminar-nos i avui no.
Finalment i per acabar, el “Gobierno de España”, ens ha volgut donar una lliçó i deixar clar on és el poder i qui mana a España i al seu Estat. Lo del Estat no està tant clar. Sense desescalada, sense taula de diàleg, amb els seus pressupostos aprovats que sembla a canvi de res, i el més important confirmant que qui posa i treu candidats a les llistes no són els militants és el primer secretari, com sempre.
La pregunta a fer-nos, i fa estona, és si amb uns partits que diuen i venen una cosa i fan el contrari tenim futur. Sembla que la espanyolitat s’ha empeltat profundament a Catalunya. No és pot criticar, denunciar que és pacta amb els del 155 i a l’hora fer el mateix. No és pot criticar i denunciar que és pacta amb els del IBEX 35 i a l’hora fer el mateix. No és pot dir que vols acabar amb la Diputació com institució espanyola i a l’hora defensar-la.
L’Iceta és un professional de la política. Al mon privat igual no. Be, sempre pot tenir una cadira a un Consell d’Administració. Els seus companys de partit hi estant prou avesats. Sembla que el darrer a tenir-la va ser el Montilla.
El més fastigós i dramàtic pel que sabem i veiem és que els militants d’alguns partits no pinten absolutament res. Avui també ha quedat clar que el PSC tampoc, per molt que ho vulguin amagar. Madrid fa ministres i Madrid posa els candidats. Certament els “socialistes espanyols” per qui ho vulgui veure la democràcia, la participació, la transparència i la informació se la passen pel engonal. Aquesta operació sembla que Sánchez, Iceta i Illa fa més de tres mesos que la preparaven. Avui ja sabem que els socialistes a Catalunya són el PSOE. I tot per impedir que Junts per Catalunya guanyi.
RSS Feed
