Als catalans del segle XXI, d’aquí unes quantes centúries, se’ns recordarà, si Catalunya no és converteix en un Estat lliure i independent, com la “tongada dels pedagògics” i no tant per la de l’estol de politics que van fracassar en el seu intent pedagògic i pràctic per fer de Catalunya un Estat lliure i independent.
Ve al cas, per la insistència que alguns politics catalans i dirigents de partit, executen com acció indispensable, pedagogia en estat pur, per mirar de convèncer. Convèncer als espanyols d’arreu, intentar que ens entenguin, ens comprenguin i que fins i tot siguin solidaris amb les nostres apetències catalanes n’és l’objectiu. Tant lloable com que els catalans vulguin decidir el seu futur.
Encomiable, i segur que en el futur se’ns reconeixerà com un valor afegit al “procés” eminentment democràtic i pacífic, si finalment ho aconseguim.
El problema el tenim quan nosaltres posem en valor el diàleg, el pacte, l’entesa aquella del Win-Win, d’això se’n diu fer pedagogia i afegim el perquè de tot plegat. La resposta de l’altra bàndol, sempre o gairebé és la mateixa, NO. A Espanya només hi ha espanyols i la sobirania és seva. Si ve del govern espanyol, és la recentralització i l’ofec econòmic i institucional. Si ve del mon polític el que rebem és prou variat com per refermar-nos en la nostra intenció de ser lliures; intolerants, nacionalistes catalanes, insolidaris, nazis, corruptes i d’altres epítets esgarrifosos. Si ve del mon mediàtic i propagandístic, a més de repetir les insidies governamentals espanyoles, i afegeixen la mentida, l’insult directe, i campanyes orquestrades per incidir en negatiu amb tot allò que faci flaire català. Alguns fins i tot ens volem morts hi ho fan públic a les xarxes.
Per últim, tenim els espanyols a Catalunya que voten, llegeixen i segueixen majoritàriament “als que tant ens estimen”. Són la base social espanyola, que a Catalunya lluita contra la immersió lingüística i la historia de Catalunya. A la resta de l’Estat exactament igual amb uns quants afegitons. Els catalans som com dimonis, i portem cua i banyes.
Fem pedagogia ens diuen insistentment. Doncs no la devem fer gaire be, quant el que rebem són desconsideracions i insults en lo social i escanyament en lo polític. Era només un eslògan propagandístic. “En un escenario de paz y democracia se puede hablar de todo y negociarlo todo”. Tot menys el dret dels catalans a decidir el nostre futur.
Pedagogia pot ser sinònim de tolerància, però quan ja has posat 300 vegades les galtes i les tens, si les tens, força vermelles, és com per aturar-se i reflexionar. Ve al cas perquè des de Catalunya, on també no parem de fer pedagogia, tampoc la devem fer gaire be.
Fer acords amb la Telefónica espanyola, per molt nivell tecnològic que tinguin, ara, és directament un tret al procés, hi ho han fet els que governen a la Generalitat i al Barça que és més que un Club.
Fer un acord amb el grup Godó on l’Ajuntament de Barcelona finançarà sucosament el seu esport d’elit, el tenis, o és subvenciona al seu diari, des de presidència de la Generalitat, “La Vanguardia”, mitja que no destaca per ser favorable al procés, sinó tot el contrari.
Fer homenatges a espanyols insignes com en Lara, personatge que va destacar per la seva lluita contra la independència de Catalunya, que va dir que les seves empreses marxaran de Catalunya si ho aconseguim. Entenem que els seus hereus ho faran si arribés el cas.
Això no és fer pedagogia, és donar de menjar als que no volen perdre la mamella, Els espanyols, que no volen que Catalunya sigui un Estat lliure i independent, ho tenen clar, no cal fer pedagogia, només cal aplicar la força que tenen per evitar-ho i punt. Potser per això, cal que la pedagogia és dirigeixi als que volem la independència, per explicar com hem d’actuar arribat el cas.
RSS Feed
