El dret a que se’ns consulti, no hauria de ser cap reivindicació. En democràcia són els ciutadans els que trien i els triats són els seus servidors. Ara, Catalunya i els catalans, estem immersos lluitant, la majoria per poder decidir, i una gran majoria d’aquesta majoria per aconseguir la independència.
El govern de Catalunya i els seus avaladors parlamentaris, porten un treball d’una envergadura tal, que potser els impedeix observar qüestions que poden semblar col·laterals, però que no ho són.
Recentralitzar, espanyolitzar, demostrar que qui paga és Espanya, en cap cas és una futilesa. Anorrear la llengua catalana tampoc. El PP i el PSOE, fa dies que han tancat i blindat el seu acord per mantenir la unitat d’Espanya. Els socialistes ara, gosen demanar-li al Pere Navarro, que abandoni la reclamació del dret a decidir dels catalans i la seva Conferència ha servit per constatar el que ja sabiem, en el tema espanyol, PSOE i PP són exactament iguals.
Gairebé tothom coincideix amb un fet, que ha determinat que cap encaix amb Espanya és possible. La sentencia del Tribunal Constitucional espanyol, que afirma que no existeix “un poble anomenat català” i que Espanya és una i gran i només existeixen espanyols. Queda clar també, que la transició del franquisme a la democràcia s’ha acabat, per cert, amb un saldo positiu pels nous franquistes i monàrquics, com no podia ser d’altra forma.
Que res tornarà ha ser igual que abans de la sentencia contra els catalans, ho sabem, però ara no hem de tenir-ne prou. El futur, diuen que serà com nosaltres vulguem, i potser sigui cert. El que si ha de tenir una certesa fora de dubtes, és el perquè volem la independència.
Que serem autosuficients com estat lliure i sobirà, ho avalen acadèmics i professionals d’una reputació inqüestionable. Que podrem fer front als compromisos internacionals i reduir el nostre deute, també ho sabem, ho diuen economistes d’aquí i de fora. Que un dels sectors més manipulable i dèbil, serà ates i que fins i tot incrementaria les seves pensions, també ho avalen les estadístiques espanyoles, on és demostra la aportació neta que Catalunya fa al fons de pensions i Seguretat Social.
Dit això i perquè tenim la certesa de que res serà igual, i fins i tot acabi com acabi la confrontació, avui ha de quedar clar i hem d’introduir un element que tot indica, per alguns politics, que fa mandra utilitzar. Volem la independència per decidir-ho tot, per llaurar-nos el nostre futur, per reeixir com a poble i perquè NO VOLEM SER ESPANYOLS.
Cal demostrar, i sobre tot ara que ens ho juguem gairebé tot, que en cas de perdre la partida, Espanya ha de saber que una majoria de catalans no volen ser espanyols. Fer-ho no és anar contra els que ho vulguin ser, senzillament el que passa és que nosaltres no en volem ser. Per tant és inqüestionable que tot i que és dones el cas de que perdéssim la confrontació actual com a poble, Espanya no és trauria de sobre un problema.
Recollir signatures pel dret a la autodeterminació, fer campanyes de denuncia de l’espoli que patim, fer consultes casolanes dient que volem la independència, fer campanyes a favor de la immersió lingüística i tot el que sens pugi ocorre per afirmar que som un poble, no serveix de res si no afirmem, i de forma contundent que NO VOLEM SER ESPANYOLS.
Com serà la Catalunya del futur si finalment aconseguim la independència, encara no ho sabem. Si el castellà serà llengua cooficial amb el català tampoc i si s’acceptarà la doble nacionalitat tampoc ho sabem hores d’ara. Debatre sobre aquests aspectes, per molt que algun ho plantegin de bona fe, amb l’objectiu de que sectors d’espanyols s’apropin al procés ni serveix ni servirà per res més que per embolicar la troca. Els que no són d’aquí, però que s’han integrat i no han renunciat als seus orígens, ja treballen per la independència de Catalunya. En cap cas ha calgut fer cap tipus de promesa, ho tenen clar estan a Catalunya i amb el catalans i ells mai han tingut cap problema per viure com castellans, gallecs o bascos.
Els espanyols, que no poden ser altra cosa com deia “Cánovas del Castillo”, han de saber que volem la independència per deixar de ser espanyols, i tot i que aconseguir-la, pressuposa deixar de ser-ho, estem convençuts que ara cal fer-ne bandera i lligar el que no volem ser espanyols, a la sort del nostre futur com a poble, ho hem de fer. Dir obertament i de forma contundent que els catalans no volem, ni ens en sentim d’espanyols, hauria de servir a que Espanya entengués d’una vegada que el millor que podria passar és endegar un procés de separació pactat, pacífic, lleial i democràtic, sobre tot perquè els espanyols mai podran ser catalans i perquè ha de quedar clar que els catalans si ho hem estat d’espanyols, ha estat per la força de les armes, per imperatiu legal, però mai per convenciment.
El govern de Catalunya i els seus avaladors parlamentaris, porten un treball d’una envergadura tal, que potser els impedeix observar qüestions que poden semblar col·laterals, però que no ho són.
Recentralitzar, espanyolitzar, demostrar que qui paga és Espanya, en cap cas és una futilesa. Anorrear la llengua catalana tampoc. El PP i el PSOE, fa dies que han tancat i blindat el seu acord per mantenir la unitat d’Espanya. Els socialistes ara, gosen demanar-li al Pere Navarro, que abandoni la reclamació del dret a decidir dels catalans i la seva Conferència ha servit per constatar el que ja sabiem, en el tema espanyol, PSOE i PP són exactament iguals.
Gairebé tothom coincideix amb un fet, que ha determinat que cap encaix amb Espanya és possible. La sentencia del Tribunal Constitucional espanyol, que afirma que no existeix “un poble anomenat català” i que Espanya és una i gran i només existeixen espanyols. Queda clar també, que la transició del franquisme a la democràcia s’ha acabat, per cert, amb un saldo positiu pels nous franquistes i monàrquics, com no podia ser d’altra forma.
Que res tornarà ha ser igual que abans de la sentencia contra els catalans, ho sabem, però ara no hem de tenir-ne prou. El futur, diuen que serà com nosaltres vulguem, i potser sigui cert. El que si ha de tenir una certesa fora de dubtes, és el perquè volem la independència.
Que serem autosuficients com estat lliure i sobirà, ho avalen acadèmics i professionals d’una reputació inqüestionable. Que podrem fer front als compromisos internacionals i reduir el nostre deute, també ho sabem, ho diuen economistes d’aquí i de fora. Que un dels sectors més manipulable i dèbil, serà ates i que fins i tot incrementaria les seves pensions, també ho avalen les estadístiques espanyoles, on és demostra la aportació neta que Catalunya fa al fons de pensions i Seguretat Social.
Dit això i perquè tenim la certesa de que res serà igual, i fins i tot acabi com acabi la confrontació, avui ha de quedar clar i hem d’introduir un element que tot indica, per alguns politics, que fa mandra utilitzar. Volem la independència per decidir-ho tot, per llaurar-nos el nostre futur, per reeixir com a poble i perquè NO VOLEM SER ESPANYOLS.
Cal demostrar, i sobre tot ara que ens ho juguem gairebé tot, que en cas de perdre la partida, Espanya ha de saber que una majoria de catalans no volen ser espanyols. Fer-ho no és anar contra els que ho vulguin ser, senzillament el que passa és que nosaltres no en volem ser. Per tant és inqüestionable que tot i que és dones el cas de que perdéssim la confrontació actual com a poble, Espanya no és trauria de sobre un problema.
Recollir signatures pel dret a la autodeterminació, fer campanyes de denuncia de l’espoli que patim, fer consultes casolanes dient que volem la independència, fer campanyes a favor de la immersió lingüística i tot el que sens pugi ocorre per afirmar que som un poble, no serveix de res si no afirmem, i de forma contundent que NO VOLEM SER ESPANYOLS.
Com serà la Catalunya del futur si finalment aconseguim la independència, encara no ho sabem. Si el castellà serà llengua cooficial amb el català tampoc i si s’acceptarà la doble nacionalitat tampoc ho sabem hores d’ara. Debatre sobre aquests aspectes, per molt que algun ho plantegin de bona fe, amb l’objectiu de que sectors d’espanyols s’apropin al procés ni serveix ni servirà per res més que per embolicar la troca. Els que no són d’aquí, però que s’han integrat i no han renunciat als seus orígens, ja treballen per la independència de Catalunya. En cap cas ha calgut fer cap tipus de promesa, ho tenen clar estan a Catalunya i amb el catalans i ells mai han tingut cap problema per viure com castellans, gallecs o bascos.
Els espanyols, que no poden ser altra cosa com deia “Cánovas del Castillo”, han de saber que volem la independència per deixar de ser espanyols, i tot i que aconseguir-la, pressuposa deixar de ser-ho, estem convençuts que ara cal fer-ne bandera i lligar el que no volem ser espanyols, a la sort del nostre futur com a poble, ho hem de fer. Dir obertament i de forma contundent que els catalans no volem, ni ens en sentim d’espanyols, hauria de servir a que Espanya entengués d’una vegada que el millor que podria passar és endegar un procés de separació pactat, pacífic, lleial i democràtic, sobre tot perquè els espanyols mai podran ser catalans i perquè ha de quedar clar que els catalans si ho hem estat d’espanyols, ha estat per la força de les armes, per imperatiu legal, però mai per convenciment.
RSS Feed
