Convergència Democràtica de Catalunya, partit fundat el 17 de novembre del 1974, per Jordi Pujol, que després faria coalició permanent amb Unió Democràtica de Catalunya (formació política des de 1931 dirigida per Carrasco i Formiguera i després per Duran i Lleida), varen governar com CiU durant 23 anys.
23 anys de Govern continuat, i un cansament de l’autonomisme considerat de centre dreta, inicia un procés de radicalització de les posicions ideològiques i nacionalistes barrejades amb posicions d’esquerres.
Dos tripartits d’esquerres (PSOE-psc, ER, ICV), on els que tenen la presidència son els socialistes, acaben amb una etapa, anomenada convergent. S’inicia la desfeta de la coalició, la desaparició de UDC i la creença de cal un nou redreçament polític nacionalista de centre dreta organitzat.
Aquesta etapa, farcida de motius extraordinaris, reconeixement del President Pujol d’uns diners a Andorra i el paper del Estat per acusar CDC de partit corrupte i l’operació Catalunya, enceta el que serà la fi de CDC i l’estratègia per buscar la substitució. És la fi de la família del President Pujol en política.
La Crida, és el nom que decideixen prohoms convergent i d’altres ideologies perquè sigui l’alternativa a CDC. Jordi Sánchez i Antoni Morral seran els seus conductors. El laboratori d’idees permet entendre que l’espai convergent nacionalista és manté intacte, però que la Crida no te visos de partit i que cal avançar amb la investigació.
Paral·lelament els hereus directes de CDC, des de posicions regeneracionistes, liquiden definitivament CDC, tot i deixant de forma residual a Jacint Borràs per liquidar qualsevol compromís adquirit i legalitzant el nou partit anomenat PDeCAT (partit demòcrata europeu). Els líders d’aquest nou partit seran Artur Mas, Neus Munté, Marta Pascal i David Bonveí.
Aviat sorgirien les diferencies polítiques i estratègiques al si del PDeCAT. Fins i tot el seu Grup Parlamentari que tenia 8 diputats al Congres és dividirien. Quatre del PDeCAT i quatre per Junts, la nova proposta política de Puigdemont.
Junts per Catalunya és l’aposta final, de moment, que Puigdemont proposa com marca electoral després de la negativa d’Oriol Junqueras per practicar la unitat política.
I Junts per Catalunya – Lliures per Europa és la marca electoral, que no un partit que concorre a les eleccions de la UE.
L’èxit electoral condiciona i és pren la decisió de formar el nou partit, que serà octubrista, republicà i per la independència de Catalunya. L’11 de Juliol del 2018, Junts per Catalunya quedarà registrat com partit.
Junts per Catalunya, és forma amb organitzacions polítiques existents que donaran i “confirmaran el caràcter transversal” del nou partit. Ex membres de CDC, ex membres de la Crida, Acció per la República, Els verds-Alternativa verda, el Partit Demòcrata, Reagrupament, Moviment d’esquerres, Solidaritat Catalana per la independència i independents de ER conformaran la nova organització, Junts per Catalunya, que celebra el seu primer Congres el juliol del 2020.
El Congres aprovaria la ponència política per mes del 90 % de la militància i nomenaria com President Carles Puigdemont i Jordi Sánchez com Secretari General.
L’objectiu dels militants, nous i vells, semblava que obria un nou escenari, renovador, transversal i amb objectius clars. Una nova organització, eina de país, per treballar per la independència des de posicions potents sense renunciar a res.
I l’aposta a les europees, Junts per Europa, que va demostrar que tenia vida pròpia liderada per Puigdemont, va permetre que Junts per Catalunya, és convertís, liderada per Laura Borràs, en la nova alternativa del catalanisme sense definir una única ideologia política i convertir-la en una estructura de país.
El temps però ens està demostrant que els quadres de la extinta CDC, mai han desistit amb el seu objectiu. Construir la CDC.2, i avui controlen part del poder organitzatiu i executiu de Junts.
Carles Puigdemont, Jordi Turull, Jordi Rull, Marta Madrenas, Albert Batet, Josep Rius, Anna Erra, Josep Lluis Cleries, Damià Calvet, Míriam Noguera, Xavier Trias, Magda Oranic i la llista on despunten ex convergents, avui són els que controlen el partit.
Són els fets els que ens permeten de forma objectiva dir tot el que ara explicarem.
Jordi Sánchez, home de confiança de Puigdemont, tot i que Junts va guanyar les eleccions, va negociar la seva substitució en lloc d’anar a noves eleccions. Puigdemont tot i ser euro diputat amb les garanties parlamentaries mai va tenir cap intenció de venir a Catalunya.
El paper de Quim Torra, va molestar i molt al sector convergent dins de Junts i amb el suport de ER tindria un paper tant limitat com irrellevant.
Les noves eleccions, amb una Laura Borràs encapçalant Junts, posa nerviós al sector convergent, i abonen la causa contra ella que saben que tard o d’hora tindrà la seva afectació. La Laura Borràs no és presidenta per la coordinació entre els convergents del PDeCAT, els amagats de Junts i l’ajut inestimable de la justícia i policia espanyola.
I Jordi Turull torna a negociar amb ER, i les presidències queden repartides amb unes condicions d’un pacte que mai s’han complert.
Dos fets que creiem històrics, faran trontollar les posicions i objectius dels convergents. El primer Congres on s’aprova una ponència política independentista, nacionalista i octubrista i la victòria dels oposats a continuar a Govern amb una ER incomplidora i autonomista.
Aquest dos fets no han fet desistir als convergents per controlar Junts. La cessió al Xavier Tries de totes les seves peticions, mes pro convergents del que alguns volien, determina la minsa victòria dels convergents que tastaran la derrota per una entesa estatal dels espanyols entre el PSOE, Comuns i PP.
Però no son només les qüestions en termes personals les que poc a poc van consolidant les posicions convergents dins de Junts, Fins i tot en Boyer, que sempre va dir que millor l’exili i la confrontació judicial, semblava un nou convergent dient-nos que la negociació i el pacte era el camí.
Junts a pactat amb el PSOE de Pedro Sánchez. En Sánchez en nom de la convivència i d’un retrobament per tancar ferides. Puigdemont per deixar clar que ell i Junts tornen a tenir veu i la capacitat de decidir. El que ens diuen per primer cop els de Junts, és que ho faran respectant la legalitat espanyola.
No és que els espanyols mai compleixin. No és que els espanyols ens hagin dit que només hi ha espanyols amb drets. No és que els espanyols controlin tots els poders del Estat. Es pitjor, és que ER, Junts, CUP, Òmnium i ANC mai han volgut altra cosa que viure de la política.
El resum final és que amb aquesta gent podem viure com ara i anar fent, tragant totes les seves malifetes, i que només ens alliberarem quan els llencem, a tots, a la paperera de la historia.
Ja n’és de curiós que al municipi de Ripoll, bressol de la nació catalana, Junts, ER, CUP i PSOE s’hagin posat d’acord per titllar a la Silvia Orriols d’extrema dreta, perquè defensa Catalunya i no vol més immigració fraudulenta. Potser no ho tenim tot perdut i comença a florir un nou planter de patriotes per fer de Catalunya l’Estat i Nació que mereixen els que vindran. Estarem amatents.