El poble basc i des de temps immemorials ha buscat la seva pervivència en mig de les dues Espanyes i una Europa que mai li ha donat sortida.
Durant el període negre del franquisme, l’esquerra abertzale, o si més no una part, va entendre que la lluita armada era l’única resposta valida en absència de llibertats i democràcia. També com resposta al genocidi perpetrat durant i després de la guerra civil fins la mort del dictador.
Certament ETA no va comprar la transició i va continuar com si res hagués canviat. Aquest error estratègic l’hem pagat tots i d’una admiració, és va passar a la condemna i un nou relat. S’havien convertit en una banda armada a l’estil dels gàngsters de Chicago.
La pervivència d’ETA durant el franquisme no depenia del PNB o dels abertzales. El poble basc majoritàriament assentia, callaven i sovint eren solidaris amb les seves accions. Bàsicament perquè durant la dictadura el PNB o el que quedava era a l’exili.
El PNB va beneir la transició. Els franquistes de la transició en cap cas és van oposar a que Euskalerria tingues un Concert econòmic propi amb el total de la recaptació impositiva i la seva gestió. El franquisme feia així reconeixement a la causa que molts bascos van fer al 1936. A canvi, un “cupo” a pactar i suport incondicional al nou regim del 78. El PNB va rendibilitzar el seu suport al nou regim guanyant totes les eleccions autonòmiques i govern menys en una que van governar els socialistes i el PP.
El concepte de solidaritat interterritorial amb el pacte del 78 quedava estroncat. Espanyols generalistes amb el poder de decisió instal·lat a Madrid i bascos amb capacitat per decidir-ho tot des de Guernica.
Es cert que els del PNB van votar en contra d’aplicar el 155. També és cert que durant una estona han dit per activa i per passiva que mentrestant el 155 imperi no recolzaran els PGE. De negociar-los no van dir res perquè ho han estat fent amb el Montoro per la porta del darrere. Ara, i el que és pitjor, és que pactaran amb els corruptes del regne i els dretans unionistes de Ciutadans per unes almoines i l’excusa que arreglen una mica el desgavell dels jubilats.
Rajoy té la necessitat imperiosa d’aprovar els pressupostos. L’avís de la UE és determinant i l’ajut d’Europa està en perill. El PP amb Ciutadans, els seus acòlits, no en tenen prou i l’afegit del diputat amagat del PSOE a Canàries tampoc. Li calen els vots dels diputats del PNB.
El primer tràmit parlamentari, amb el 155 en vigor, amb presos politics, amb exiliats politics, amb una repressió desfermada judicial i policial, ha passat al Congres amb el suport dels diputats del PNB. La seva solidaritat, segur, és inversament proporcional a la vergonya que molts ciutadans bascos deuen sentir. El PNB diu que ho fa per afavorir els seus, és legítim però lleig després d’afirmar el contrari.
El PNB, intuïm com alguns dels seus pensadors ideològics estreteges, te la mosca rere l’orella. Ciutadans, i si més no els indicadors així ens ho mostren, són els cridats a substituir el PP. El problema és que Ciutadans encara estan més a la dreta si cap que el PP. Són més unionistes i re centralitzadors que el propi Franco. Albert Rivera ja ho va dir en la seva primera campanya estatal; “los espanyoles són todos iguales y ninguna accion puede beneficiar a unos españoles en contra de otros”. La “coherència” de Ciutadans en cap cas impedeix recolzar uns pressupostos que mantenen i “milloren” el Concert basc.
Euskadi no té garantit, en un futur que es preveu molt proper, el seu concert. És més ens atrevim a dir que serà un dels cavalls de batalla per Ciutadans i per guanyar vots a la Espanya profunda i miserable.
Avui som els catalans els que necessitem solidaritat política i democràtica. Demà seran els bascos. Seria bo que en prenguessin bona nota.
RSS Feed
