El PP, ara amb majoria absoluta i el PSOE en caiguda lliure arreu, han fet i estan dient el que correspon a uns espanyols que ni pretenen ni volen que res canvií. Cap negociació que suposi reformar la constitució espanyola i menys els articles 1 i 2 i una pretesa reforma constitucional sempre que no afecti la sagrada unitat d’Espanya, en termes de més competències, perquè tot continui igual. Sempre ensabonen Catalunya i els catalans dient que som el motor, tot i que al mateix temps, se’ns ha negat ser moderns i competitius.
Que la constitució espanyola consagri ciutadans amb uns drets i d’altres sense, confirma que la justícia social a Espanya ni és possible ni volguda. Euskadi, Navarra, Canàries, Ceuta i Melilla tenen finançaments diferenciats i amb unes competències per sobre de la resta de ciutadans i aquest fet ni els amoïna ni els hi crea problemes mentals.
Una societat que nega que un poble pugui exercir el seu dret universal de decidir el seu present i futur, és una societat injusta i gens democràtica. Potser per això la constitució espanyola consagra coses com que l’exèrcit espanyol és l’encarregat de defensar la unitat pàtria per sobre de la voluntat popular.
Estem perfectament situats. Rajoy ho ha dit, primer al Senat i després al Congrés, que no hi haurà negociació amb el President Mas, i Espanya i la seva sobirania és de tots els espanyols. El PSOE ha determinat el mateix i tots els seus barons amb més o menys intensitat, així ho han expressat. El matis, que en Pere Navarro situa en el seu imaginari, reforma de la constitució, queda soterrat i desautoritzat el mateix moment que el PP, PSOE i UPyD voten contra el dret a decidir dels catalans i ell i els seus s’han d’abstenir.
En Pere Navarro ha tornat de la trobada socialista ben cofoi. El van aplaudir i sembla que molt intensament. La Espanya socialista, li va etzibar al Pere que s’estimen Catalunya, però també li van dir, dins d’Espanya i com una comunitat més. Cap singularitat va quedar esmentada, fins i tot el document de Granada que no especifica quines han de ser les singularitats i amb algun reconeixement extra no hi va ser en aquesta trobada.
Ara, els unionistes, federalistes, encaixistes, autonomistes i fins i tot els confederalistes, ens volen entabanar amb terceres vies. Aquests miserables que no han tingut la capacitat de mobilitzar als catalans, ara els volen utilitzar com moneda de canvi. Volen negociar unes poques prebendes, que segur que a ells els beneficiarà. Volen fer creure a la ciutadania que no és possible una consulta i si que és possible una negociació per tenir més autogovern.
Sens dubta, ho són uns botiflers miserables, o uns bons espanyols que fan ven cofois el paper de quintacolumnistes amb l’objectiu de satisfer a les elits instal·lades a Madrid.
Catalunya no tindrà cap singularitat que vingui de Madrid. Catalunya amb l’esforç dels catalans entreguem cada any el 9 per % aprox. del nostre PIB a l’estat espanyol que mai més veurem. De fet Catalunya aporta un 22 per % del PIB espanyol i això vol dir que Espanya sense Catalunya no te futur i Espanya necesita totes les singularitats per poder subsistir.
Aquest és el quid de la qüestió. Amb diners fas politiques, amb un estat fas politiques i amb un país i tots els seus instruments d’estat te’ns algun futur.
La via de l’encaix la va liquidar el TC espanyol i les corts espanyoles, incloent-hi el ribot dels socialistes. La via del concert econòmic, el PP la va liquidar. La via de que els catalans puguin decidir lliurement si volen continuar amb Espanya o ser independents, també ha estat liquidada pel PP i el PSOE.
Espanya i els espanyols que no poden ser altra cosa, només ens ofereixen la seva via, ser espanyols, amb una sola llengua i una sola historia, i amb un poder centralitzat on tot és decideix.
Un país que no vol que els seus ciutadans votin, no és un país democràtic. Un país que avant posa les lleis a la voluntat popular, és un país que practica la farsa democràtica.
Escoltar al ministre Montoro dient que Catalunya salvarà Espanya de la crisis, ens congratula i ens omple d’il·lusió. Aquesta afirmació només la pot fer qui sàpiga que és una altre país el que salva el seu i ofegar econòmicament a qui t’ha de salvar és d’una barra equiparable al que feien els imperis, i la constatació de que Catalunya és a les portes de la seva independència: “arraso, deixo terra cremada, perquè ja se que la meva colònia aviat tornarà ha ser lliure”.
Cap via és possible i qui s’aferri a segones o terceres, quedarà auto liquidat. Ara, tot i ser moment de fer política, també és l’hora del poble. Els que facin, defensin i arribin fins el final, seran els que lideraran la construcció del nou estat català independent. Els que vulguin confondre, els que vulguin mantenir l’estatus quo, els que vulguin canviar per que no canviï res, seran foragitats de la vida política. Que consti que n o és cap amenaça, senzillament és el sentit comú de més de 2.000.000 de catalans que el dia 11 de Setembre només cridaven INDEPENDENCIA I LLIBERTAT.
La via possible és la que ha de permetre decidir als catalans. Fer-ho amb acords, és bo, fer-ho sense també ho ha de ser. La possible via és una, la que ha de permetre si volem continuar espoliats i maltractats, o ser un país amb futur, o si més no el nostre futur. Cap més via és possible, sobre tot perquè nosaltres som catalans i ells volen ser espanyols.
De nosaltres depèn que Catalunya se salvi definitivament o desaparegui per sempre com a poble. Josep Armengou
RSS Feed
