ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

ELS DEL PSOE MAI HAN ESTAT ALIATS DELS CATALANS.

12/11/2013

0 Comments

 
Imagen

El PP, ara amb majoria absoluta i el PSOE en caiguda lliure arreu, han fet i estan dient el que correspon a uns espanyols que ni pretenen ni volen que res canvií. Cap negociació que suposi reformar la constitució espanyola i menys els articles 1 i 2 i una pretesa reforma constitucional sempre que no afecti la sagrada unitat d’Espanya, en termes de més competències, perquè tot continui igual. Sempre ensabonen Catalunya i els catalans dient que som el motor, tot i que al mateix temps, se’ns ha negat ser moderns i competitius.

Que la constitució espanyola consagri ciutadans amb uns drets i d’altres sense, confirma que la justícia social a Espanya ni és possible ni volguda. Euskadi, Navarra, Canàries, Ceuta i Melilla tenen finançaments diferenciats i amb unes competències per sobre de la resta de ciutadans i aquest fet ni els amoïna ni els hi crea problemes mentals.

Una societat que nega que un poble pugui exercir el seu dret universal de decidir el seu present i futur, és una societat injusta i gens democràtica. Potser per això la constitució espanyola consagra coses com que l’exèrcit espanyol és l’encarregat de defensar la unitat pàtria per sobre de la voluntat popular.

Estem perfectament situats. Rajoy ho ha dit, primer al Senat i després al Congrés, que no hi haurà negociació amb el President Mas, i Espanya i la seva sobirania és de tots els espanyols. El PSOE ha determinat el mateix i tots els seus barons amb més o menys intensitat, així ho han expressat. El matis, que en Pere Navarro situa en el seu imaginari, reforma de la constitució, queda soterrat i desautoritzat el mateix moment que el PP, PSOE i UPyD voten contra el dret a decidir dels catalans i ell i els seus s’han d’abstenir.

En Pere Navarro ha tornat de la trobada socialista ben cofoi. El van aplaudir i sembla que molt intensament. La Espanya socialista, li va etzibar al Pere que s’estimen Catalunya, però també li van dir, dins d’Espanya i com una comunitat més. Cap singularitat va quedar esmentada, fins i tot el document de Granada que no especifica quines han de ser les singularitats i amb algun reconeixement extra no hi va ser en aquesta trobada.

Ara, els unionistes, federalistes, encaixistes, autonomistes i fins i tot els confederalistes, ens volen entabanar amb terceres vies. Aquests miserables que no han tingut la capacitat de mobilitzar als catalans, ara els volen utilitzar com moneda de canvi. Volen negociar unes poques prebendes, que segur que a ells els beneficiarà. Volen fer creure a la ciutadania que no és possible una consulta i si que és possible una negociació per tenir més autogovern.

Sens dubta, ho són uns botiflers miserables, o uns bons espanyols que fan ven cofois el paper de quintacolumnistes amb l’objectiu de satisfer a les elits instal·lades a Madrid.

Catalunya no tindrà cap singularitat que vingui de Madrid. Catalunya amb l’esforç dels catalans entreguem cada any el 9 per % aprox. del nostre PIB a l’estat espanyol que mai més veurem. De fet Catalunya aporta un 22 per % del PIB espanyol i això vol dir que Espanya sense Catalunya no te futur i Espanya necesita totes les singularitats per poder subsistir. 

Aquest és el quid de la qüestió. Amb diners fas politiques, amb un estat fas politiques i amb un país i tots els seus instruments d’estat te’ns algun futur.

La via de l’encaix la va liquidar el TC espanyol i les corts espanyoles, incloent-hi el ribot dels socialistes. La via del concert econòmic, el PP la va liquidar. La via de que els catalans puguin decidir lliurement si volen continuar amb Espanya o ser independents, també ha estat  liquidada pel PP i el PSOE.

Espanya i els espanyols que no poden ser altra cosa, només ens ofereixen la seva via, ser espanyols, amb una sola llengua i una sola historia, i amb un poder centralitzat on tot és decideix.

Un país que no vol que els seus ciutadans votin, no és un país democràtic. Un país que avant posa les lleis a la voluntat popular, és un país que practica la farsa democràtica.

Escoltar al ministre Montoro dient que Catalunya salvarà Espanya de la crisis, ens congratula i ens omple d’il·lusió. Aquesta afirmació només la pot fer qui sàpiga que és una altre país el que salva el seu i ofegar econòmicament a qui t’ha de salvar és d’una barra equiparable al que feien els imperis, i la constatació de que Catalunya és a les portes de la seva independència: “arraso, deixo terra cremada, perquè ja se que la meva colònia aviat tornarà ha ser lliure”.

Cap via és possible i qui s’aferri a segones o terceres, quedarà auto liquidat. Ara, tot i ser moment de fer política, també és l’hora del poble. Els que facin, defensin i arribin fins el final, seran els que lideraran la construcció del nou estat català independent. Els que vulguin confondre, els que vulguin mantenir l’estatus quo, els que vulguin canviar per que no canviï res, seran foragitats de la vida  política. Que consti que n o és cap amenaça, senzillament és el sentit comú de més de 2.000.000 de catalans que el dia 11 de Setembre només cridaven INDEPENDENCIA I LLIBERTAT.

La via possible és la que ha de permetre decidir als catalans. Fer-ho amb acords, és bo, fer-ho sense també ho ha de ser. La possible via és una, la que ha de permetre si volem continuar espoliats i maltractats, o ser un país amb futur, o si més no el nostre futur. Cap més via és possible, sobre tot perquè nosaltres som catalans i ells volen ser espanyols.

De nosaltres depèn que Catalunya se salvi definitivament o desaparegui per sempre com a poble.                 Josep Armengou



0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    November 2023
    October 2023
    September 2023
    August 2023
    July 2023
    June 2023
    May 2023
    April 2023
    March 2023
    February 2023
    January 2023
    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.