Alemanya va pagar preu pel seu nazisme i els EEUU, avui encara l’estan cobrant. Pla Marshall, OTAN i la seva entrega entusiasta dels científics alemanys als EEUU no ha pagat el deute que encara mantenen.
Ucrainià no és el problema. El problema és que Rússia vol tenir la seva influencia al mercat de la UE i els EEUU no ho poden admetre. Rússia i la seva Siberia disposen d’uns recursos inimaginables per la UE i sobre tot per Alemanya. I la proximitat territorial i el control del mercat, és el que volen guanyar els EEUU.
La Unió europea va fer net al 1945, els EEUU no i encara continuen disputant el contingut ideològic perquè saben que ser potencia econòmica i militar va lligat a les armes ideològiques, mai als sistemes democràtics i de justícia social.
Els ajuts solidaris, fets des de l’opció democràtica, mai paguen penyora. Els deutes solidaris tampoc. El Pla Marshall mai va ser un pla solidari, va ser un pla per controlar el seu nou mercat amb un retorn total.
Perquè creieu que Espanya i el seu Estat utilitza avui l’entramat franquista i la UE calla o gira el cap. Senzill, a la UE manen els EEUU. Manen pel seu èxit militar a la segona guerra mundial, pel pla Marshall i per la defensa d’uns falsos valors davant de la URSS ahir i Rússia avui.
Només és pot construir de nova planta si és te tot el poder per fer-ho. Felip V ho va fer amb els seus decrets al 1715.
Ja fa estona que a Europa, la lluita cruenta on revolucionaris clamant justícia i els nous capitalistes confrontaven les idees mataven. Som al segle XXI i tot i que les diferencies socials i la justícia esta mal repartides, ningú pot contradir que a Europa és viu be i sense conflictes greus, com a Rússia, Xina, Canada, EEUU, Japó, hi ha d’altres indrets.
La pregunta i reflexió que avui hem de fer-nos els europeus és tant obvia com necessària. De qui hem de ser mes amics dels russos o dels americans.
Anímicament hauríem de ser dels dos. Van ser determinants per alliberar-nos del feixisme nazi. La practica comercial és el que ara trontolla. Fins no fa pas gaire dels EEUU bàsicament el que rebíem eren productes manufacturats i tecnologia. Recursos energètics cap. La UE només envia productes de taula, poca o cap tecnologia i acords que sempre beneficien al EEUU. De Rússia la UE rep gas petroli, fusta i productes derivats.
En termes ideològics, ni a Rússia, l’actual no la URSS, no creiem que els faci falta un nou Lenin. A Xina tampoc un Mao. Des de la caiguda del mur de la vergonya, Rússia s’ha convertit amb un aliat comercial amb la UE. El que mai s’ha entès es que l’OTAN mantingui els seus postulats i despesa saben que Rússia ja no és cap enemic bèl·lic, si ho pot ser és de mercat.
Els EEUU sempre han boicotejat, finament i obertament la Unió Europea. Era el seu mercat trossejat. La seva unitat i els seus més de 500 milions d’habitants feien de la UE el nou mercat exultant i triomfadors per la seva defensa dels drets democràtics i per la potencialitat productiva. EEUU amb el xines ja en tenien prou i posar-se d’acord amb les fluctuacions comercials i monetàries, millor amb un que amb dos.
Doncs imaginem que la UE prescindeix de l’OTAN. Que s’aconsegueix una aproximació de Rússia per ser membre de ple dret de la UE. D’entrada passaríem de 500 a 650 milions d’habitants i mercat. Poca broma. La UE resoldria d’una tacada la dependència energètica del mon àrab controlat pels EEUU i un nou posicionament geoestratègic dins de l’ordre mundial.
I per fi d’una tacada la UE deixaria sense arguments militars del EEUU per auto proclamar-se com els defensors de drets i llibertats a Europa i, la seva dèria per muntar pantalles de míssils per defensar-nos dels nostres veïns russos.
Els arguments del EEUU per definir que Rússia continua sent l’enemic de la UE són falsos i maniqueus. Ja fa anys que alguns estats de la UE reben el gas rus i la transacció comercial s’ha efectuat amb una normalitat capitalista excel·lent.
I per acabar. La teatralitat d’una confrontació bèl·lica impossible només és fà per interessos econòmics i de mercat. I com sempre la ciutadania carn de canó.
RSS Feed
