ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

ELS ESPANYOLS, FRANCO I EL PP.

16/5/2013

0 Comments

 
Imagen
Imagen
Imagen
Imagen
L’element fonamental pactat pels franquistes i els àvids de riqueses "materials i espirituals", va ser legitimar la operació de màrqueting més gran dut a terme a la península. Calia fer veure que es pactava un “trencament” sense trencament i que els culpables d’un cop d’estat i d’un règim totalitari amb aires genocidis, de cop i volta eren demòcrates i que podien participar com demòcrates en la construcció de la nova Espanya.

Construir uns sistema democràtic a imatge d’Europa i avalada per alguns països d’Europa, va ser i de fet ara ho estem pagant, el cop definitiu per elevar a extraordinari el que a dia d’avui alguns anomenen “Transició Nacional”.

Els franquistes no van trigar ni un minut, és més, fins i tot, podríem assegurar que ells ja estaven preparats i ja tenien la homologació europea per ser considerats peça indispensable. De fet el CDS d’Adolfo Suarez era la peça crematòria del franquisme. Construir una nova alternativa nacional espanyola, mort Carrero Blanco, era la tasca que li tocava al Manolo, per lo del carrer, Fraga Iribarne, el nou nat és va anomenar “Alianza Popular”.

El PP sorgeix, bé així ens ho venen, d’una refundació de forces polítiques de nova creació. Durant el franquisme estava prohibida la llibertat política. Curiosament, aquesta refundació té com a base Aliança Popular, partit constituït i fet amb personatges que havien demostrat la lleialtat a Franco i per això van ser ministres o peces claus del franquisme. Cruz Martínez Esteruelas ministre de governació amb Franco, Federico Silva Muñoz ministre d’obres amb Franco, Licinio de la Fuente ministre de Treball amb Franco, Laurano López Rodo ministre tres vegades de Franco. El PP es constituïa en els successors de la ideologia franquista i no només se’n sentien orgullosos, sinó que van fer que moviments com “Fueza Nueva” i d’altres falangistes, quedessin incorporats i diluïts amb la proposta.

La “Transició”, mai va tenir aires de ruptura, i els fets ens ho demostren. L’estat espanyol té una fundació legal anomenada “Fundación Francisco Franco”, l’estat espanyol mai a il·legalitzat “la falange española”, l’estat espanyol permet que institucions depenent del ministeri de cultura espanyol, converteixi Franco en un personatge amb caràcter, obviant que va fer un cop d’estat i que va fer un estat dictatorial i repressiu. L’estat espanyol, “democràtic” encara és hora que demani perdó per la guerra civil i els seus morts. L’estat espanyol a dia d’avui continua tacat de sang pels assassinats comesos durant el franquisme.

Els arrels del PP, són i han mamat del franquisme. Ells mai han abdicat ni d'on venen ni el que volen. Poden haver suavitzat les formes, poden fins i tot reivindicar que ara, el seu passat no els condiciona i que són tant demòcrates com qualsevol altre. Poden construir un relat nou i una nova història, però el que no poden fer, a dia d’avui, és esborrar la memòria dels que varem viure en primera persona qui era Franco i com va ser el seu regnat de terror, perquè hem estat patidors i receptors i encara ho podem explicar.

La dreta espanyola, representada pel PP, actua exactament igual que sempre. Volen ser els amos del graner i repartir el  gra quan vulguin i considerin. Tots els avenços socials han estat un miratge, per cert, amb una complicitat de les esquerres espanyoles prou indigne com per sentir vergonya aliena. Ara els pobres cada dia ho són més i els rics també.

Les seves arrels els condicionen i els delaten. Mai ha estat la Constitució espanyola, ni els “nacionalismes perifèrics”, ni la diversitat lingüística, ni les diferencies històriques, la qüestió de fons. El problema és estrictament de concepció democràtica i els espanyols mai ho han estat.

Els espanyols no admeten la discrepància ni el debat de les idees. Els espanyols tanquen diaris, empresonen per no pensar com ells, els espanyols volen espanyolitzar a tots els nen i nenes de l’estat espanyol, els espanyols espien i perverteixen l’estat de dret pel seu benefici. Els espanyols han anul·lat la divisió dels poders públics. Els espanyols en definitiva mai han volgut ser demòcrates, la seva concepció astral només els permet ser espanyols, exactament igual que Felip V, Franco i tots els membres del PP i com a conseqüència, només admeten un Espanya única.

La Espanya que els espanyols ens volen vendre, mai serà nostra, però en cap cas serà per culpa de la geografia, o del seu clima ni de la gent que conforma els pobles que viuen a la península, senzillament serà així, perquè nosaltres els catalans mai pensarem ni actuarem com un espanyol franquista.

Ara com diu en Vicent Partal, a més de tenir un passat condemnable, ens inquieta el seu dia a dia i perquè no dir-ho el seu futur també.

 "Son españoles los que no pueden ser otra cosa"             Cánovas del Castillo  

0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.