Son molts els fets que determinen que la unitat per la independència entre els actors i partits politics no ha existit mai. Junts pel Si sense els cupaires ho va deixar clar. També ho va deixar clar el que decidirien aplicat el 155 i la repressió judicial i policial.
Els del “a por ellos”, volien deixar clar que Espanya i el seu Estat no permetria que cap “nacionalitat, segons la Constitució espanyola” podria iniciar cap procés que permetés decidir com a poble. La màxima espanyola sempre ha estat; “que pone en tu DNI”. Ho saben, ho tenen clar la Catalunya independentista mai serà espanyola, però també saben que tenen la força i una legalitat avui emparada per la UE.
Uns van decidir exili i continuar lluitant. altres van decidir entregar-se a la justícia espanyola, malgrat que els dos Jordis ja eren presoners.
Uns van decidir la confrontació i denunciar la manca de drets i sobre tot fer-ho sense legitimar una Audiència provinent del TOP (tribunal del orden publico franquista) i un Tribunal superior de justícia que finalment els jutjaria sense garanties.
Tothom pot decidir per on conduir la seva vida, però els compromisos que s’adquireixen en política sempre transcendeixen lo personal.
I si, tot anava lligat a la lluita per la independència. Seguir la lluita o entregar-se a la causa, legitima, per construir una República espanyola i modificar el paradigma d’un Estat que històricament mai ha volgut altra cosa que una espanyolitat per damunt de drets i voluntats.
Els exiliats no tots, avui han aconseguit que per fi el poble català sigui considerat com subjecte polític i amb tots els drets universals democràtics. “Grup objectivament identificable”, diu la sentencia del Tribunal europeu.
A Europa i resta del mon ningú ho pot dubtar, sobre tot perquè ens hem manifestat amb multituds, perquè ho hem fet pacíficament i perquè sempre hem demanat poder decidir a traves de les urnes.
Uns van legitimar, volen o no l’estat espanyol i la seva justícia, i d’altres i gracies al seu compromís de poble i país, han aconseguit deixar clar que Catalunya i els catalans tenim drets i que cap país o estat ens els podrà anorrear.
Gràcies MHP Carles Puigdemont, gràcies MHC Toni Comin, gràcies MHC Lluis Puig i gràcies Clara Ponsati. Quina potencia hagués tingut que avui la Marta Rovira i la Anna Gabriel haguessin estat a Brussel·les. Igual, potser tornaríem a parlar de que la unitat és possible.
Paragraph. Haz clic aquí para editar.
RSS Feed
