Acabada la segona guerra mundial, els nous líders mundials, i reunits a Yalta, Crimea, Roosevelt, Churchill i Stalin, un període de “falsa pau” s’imposa. Les eines per combatre desavinences, entre els nous líders, eren el capital i el treball. Curiosament els elements que Marx utilitza per definir i analitzar la lluita de classes i el perquè de les revolucions proletàries. L’armament nuclear va desencadenar, i ven aviat una nova guerra, “la freda”. Comunisme i capitalisme enfrontats.
Sembla que per una majoria, els fets ocorreguts durant i desprès de la segona Guerra Mundial, determinen que el capitalisme ha guanyat la partida.
L’iniciï del Mercat Comú arrenca amb la denominació de CEE, (Comunitat Econòmica Europea), al 1957. Posteriorment Europa aniria definint com seria el mercat. Els compromisos, les tarifes industrials, l’agricultura, la ma d’obra i com ser-ne soci arrodonirien l’ambiciós pla de la creació de la Unió Europea dels Estats que no dels pobles, amb un mercat transaccional únic.
A Europa calia un mercat únic per produir, per consumir i per funcionar el capitalisme. Per combatre el comunisme també. Un mercat que ara ja és de mes 550 milions de consumidors, poca broma. L’iniciï del Mercat Comú d’Europa va prenen cos al 1965, i és fa a partir del control del carbó i l’acer. Matèries primes necessàries per l’energia elèctrica i la construcció. S’afegirà el control de l’energia atòmica, com resultat de la guerra freda entre la URSS i EEUU i els seus aliats.
La Unió Europea te com a base estructural quatres pilars bàsics.
La Unió Europea, i sense que cap document ho digui, protegeix els Estats i són aquets els que decideixen les qüestions pròpies del territori i lleis internes al marge de la UE. Van ser els Estats els que van decidir fer el mercat únic que no polític, i seran els pobles els que finalment hauran d’obligar al trencament del pacte no escrit a favor dels Estats.
Catalunya pot esperar poc o molt de la UE. El que tingui a veure amb els Estats serà el que hem tingut fins ara; “indiferència, és un afer intern, i la UE és respectuosa en els afers interns dels seus socis”. Altra cosa seran els pobles que conformen Estats dins la UE. La democràcia està prou arrelada com per saber que “mai més” serà foragitada d’Europa i això ens dona als catalans una oportunitat.
Espanya, el seu Estat i el seu Govern, han pogut malbaratar centenars de milions d’euros per allò que van decidir els Estats de la UE, afavorir l’equilibri social i territorial arreu d’Europa.
Malgrat tot i sense que els estaments de la UE badessin boca, Espanya va decidir gastar els recursos europeus amb trens d’Alta Velocitat com cap altre país d’Europa. Va decidir formar als treballadors enriquint i finançant estructures de partit i sindicats. Va decidir fer obres faraòniques inamortizatbles e inútils.
Els Estats d’Europa fins no fa gaire han callat, però el malbaratament dels recursos públics provinents d’Europa, la corrupció més un atur incontrolable, estan canviant les coses. Els homes de negre i imposicions i controls econòmics en són la mostra.
De la Europa dels Estats potser no cal esperar de moment gaire cosa. De la Europa dels pobles tot. Ens caldran aliats de tota mena, però reduir-los als que són Estat seria un error. Els nostres aliats naturals són els demòcrates i totes aquelles organitzacions, regionals, nacionals o internacionals que poden parlar i tenen el poder del vot.
La nostra “internacional” ha de ser la de la justícia i la del Dret a l’Autodeterminació. Qualsevol Estat de la Unió Europea, que s’oposi a la democràcia dels pobles, difícilment serà un aliat.
Reclamar el compliment de la Declaració dels Drets Humans, signada per tots els Estats membres de la UE, hauria de ser la seva divisa democràtica i ates que són els principis democràtics els que imperen a Europa, la Unió Europea faria be explicitant que tots els pobles d’Europa, si així ho volen i democràticament, tenen tot el dret a exercir la seva AUTODETERMINACIÓ, no fer-ho és trair els principis democràtics subscrits per la mateixa UE. Que quedi dit.
Acabada la segona guerra mundial, els nous líders mundials, i reunits a Yalta, Crimea, Roosevelt, Churchill i Stalin, un període de “falsa pau” s’imposa. Les eines per combatre desavinences, entre els nous líders, eren el capital i el treball. Curiosament els elements que Marx utilitza per definir i analitzar la lluita de classes i el perquè de les revolucions proletàries. L’armament nuclear va desencadenar, i ven aviat una nova guerra, “la freda”. Comunisme i capitalisme enfrontats.
Sembla que per una majoria, els fets ocorreguts durant i desprès de la segona Guerra Mundial, determinen que el capitalisme ha guanyat la partida.
L’iniciï del Mercat Comú arrenca amb la denominació de CEE, (Comunitat Econòmica Europea), al 1957. Posteriorment Europa aniria definint com seria el mercat. Els compromisos, les tarifes industrials, l’agricultura, la ma d’obra i com ser-ne soci arrodonirien l’ambiciós pla de la creació de la Unió Europea dels Estats que no dels pobles, amb un mercat transaccional únic.
A Europa calia un mercat únic per produir, per consumir i per funcionar el capitalisme. Per combatre el comunisme també. Un mercat que ara ja és de mes 550 milions de consumidors, poca broma. L’iniciï del Mercat Comú d’Europa va prenen cos al 1965, i és fa a partir del control del carbó i l’acer. Matèries primes necessàries per l’energia elèctrica i la construcció. S’afegirà el control de l’energia atòmica, com resultat de la guerra freda entre la URSS i EEUU i els seus aliats.
La Unió Europea te com a base estructural quatres pilars bàsics.
- Lliure Circulació de mercaderies.
- Lliure circulació de serveis.
- Lliure circulació de capitals.
- Lliure circulació de persones.
- Comissió Europea.
- Parlament Europeu.
- Consell de Ministres.
- Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees.
La Unió Europea, i sense que cap document ho digui, protegeix els Estats i són aquets els que decideixen les qüestions pròpies del territori i lleis internes al marge de la UE. Van ser els Estats els que van decidir fer el mercat únic que no polític, i seran els pobles els que finalment hauran d’obligar al trencament del pacte no escrit a favor dels Estats.
Catalunya pot esperar poc o molt de la UE. El que tingui a veure amb els Estats serà el que hem tingut fins ara; “indiferència, és un afer intern, i la UE és respectuosa en els afers interns dels seus socis”. Altra cosa seran els pobles que conformen Estats dins la UE. La democràcia està prou arrelada com per saber que “mai més” serà foragitada d’Europa i això ens dona als catalans una oportunitat.
Espanya, el seu Estat i el seu Govern, han pogut malbaratar centenars de milions d’euros per allò que van decidir els Estats de la UE, afavorir l’equilibri social i territorial arreu d’Europa.
Malgrat tot i sense que els estaments de la UE badessin boca, Espanya va decidir gastar els recursos europeus amb trens d’Alta Velocitat com cap altre país d’Europa. Va decidir formar als treballadors enriquint i finançant estructures de partit i sindicats. Va decidir fer obres faraòniques inamortizatbles e inútils.
Els Estats d’Europa fins no fa gaire han callat, però el malbaratament dels recursos públics provinents d’Europa, la corrupció més un atur incontrolable, estan canviant les coses. Els homes de negre i imposicions i controls econòmics en són la mostra.
De la Europa dels Estats potser no cal esperar de moment gaire cosa. De la Europa dels pobles tot. Ens caldran aliats de tota mena, però reduir-los als que són Estat seria un error. Els nostres aliats naturals són els demòcrates i totes aquelles organitzacions, regionals, nacionals o internacionals que poden parlar i tenen el poder del vot.
La nostra “internacional” ha de ser la de la justícia i la del Dret a l’Autodeterminació. Qualsevol Estat de la Unió Europea, que s’oposi a la democràcia dels pobles, difícilment serà un aliat.
Reclamar el compliment de la Declaració dels Drets Humans, signada per tots els Estats membres de la UE, hauria de ser la seva divisa democràtica i ates que són els principis democràtics els que imperen a Europa, la Unió Europea faria be explicitant que tots els pobles d’Europa, si així ho volen i democràticament, tenen tot el dret a exercir la seva AUTODETERMINACIÓ, no fer-ho és trair els principis democràtics subscrits per la mateixa UE. Que quedi dit.
RSS Feed
