ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

ELS OKUPES I ALTERNATIUS VIOLENTS, NO SÓN CAP ALTERNATIVA.

31/5/2014

0 Comments

 
Imagen
Imagen


31 DE MAIG I DESCOMPTANT.

Catalunya no és la India. Aquí no és viola i desprès és penja a dues noies de 14 i 15 anys com a Katra (diari digital de l’Ara del dia 30 de Maig), al nord de la India i la policia se n’han riu d’un dels pares per la denuncia.

Aquí de moment és cremant contenidors, vehicles, és trenquen vidres i vitralls, és tiren còctels molotv als Mossos i se’ls pedrega. Està per veure si aquesta colla de delinqüents, si delinqüents, i fins que els ocupes i alternatius de Can Vies no els denuncien i els entreguin a la justícia, tant “delinqüents” com els executors d’una barbàrie que repercuteix directament contra aquells bons veïns que viuen i paguen els seus impostos queixant-se democràticament de les retallades i de les misèries d’un sistema injust.

No sabem qui, encara, però si  la posició dels “delinqüents” que ja han dit que no hi ha res ha negociar amb el Ajuntament de Barcelona i que exigeixen la dimissió del Regidor del Districte i de l’Alcalde, comencem però, a intuir  quin és el seu objectiu, desestabilitzar Catalunya.

No entenem com la federació de les Associacions de veïns poden representar aquesta colla d’impresentables, que fan mal, i molt, a tots aquells que treballen solidàriament amb tota mena de moviments alternatius i als seus impulsors.

Només uns delinqüents poden torbar la pau ciutadana i només els serveis de seguretat la poden restablir. Els delinqüents han de ser jutjats i si cal empresonats. La societat civil s’ha de desmarcar sense matisos de qualsevol acte vandàlic induït i perpetrat per convençuts o per sicaris.

No escoltar als partits anomenats d’esquerres, fer costat al Mossos i condemnant sense pal·liatius ni matisos el terrorisme urbà comés per delinqüents comuns, ens fa que pensar. Si el que pretenen és treure’n redit electoral, aquest cop s’equivoquen. El poble català tenia entès, que la majoria de forces politiques havien apostat per les vies democràtiques i pacifiques per resoldre les desavinences ideològiques i programàtiques. No posar-se al costat de les institucions que vetllen per la seguretat dels ciutadans és contrarevolucionari, sobre tot quan ara tot és dirimeix votant.

Senyor Alcalde de Barcelona Xavier Tries, vostè o els que l’assessoren han comés un error gravíssim. Vostè no pot corregir una sentencia judicial, encara que no els agradi, vostè no poden tractar de diferent forma a ciutadans i col·lectius de la resta. Vostè no pot ni ha de negociar res amb els delinqüents i de moment tots aquells de Can Vies que s’anomenen “ocupes i alternatius” ho són. Vostè ha d’executar l’ordre judicial i els plans municipals, és per això que vostè te la legitimitat democràtica, i aquests delinqüents no.

Masses coincidències i fets marquen trajectòria. El govern espanyol i el seu Estat, més el PSOE, volen torpedinar el procés, que fins a dia d’avui és immaculat. Ja sabem del que són capaços els espanyols. Terrorisme d’Estat, GAL,  informes apòcrifs, infiltració en moviments anarquistes (Scala) i en terroristes (ETA). Masses pressions per demostrar la “incapacitat professional” dels Mossos. Masses accions permanents per recentralitzar la seguretat ciutadana.

Existeix un moviment, encapçalat fins fa poc per l’Ada Colau contra els desnonaments i per la dació de la vivenda. Els desnonaments arreu de l’Estat han afectat a més de 100.000 famílies. Famílies que pagaven els seus impostos, les seves quotes als banc o caixes, la llum,  l’aigua, el gas. Aquestes famílies per ordre judicial s’han quedat sense res. La resposta del moviment en tot moment ha esta democràtica i pacifica i han aconseguit objectius impensables. La seva lluita ha arrelat al si de la societat i han deixat escrit amb lletres d’or que si que és poden canviar les coses i fins i tot el sistema, però sempre democràticament i pacíficament.

Cap d’aquets antisistema de Can Vies, s’ha guanyat la legitimitat per exigir res a les institucions democràtiques. Fer-los costat és legitimar la violència i una certa forma de viure que sembla ens volen imposar. La delinqüència, disfressada de progressisme sempre serà això delinqüència. Qui vulgui canviar el sistema ja sap quines són les vies, fins i tot els de la CUP fa temps que les usen als Ajuntaments, i no si val dir que el sistema és injust i que tot si val. Ara només cal que tothom els hi llenci un missatge prou potent i clar perquè ho entenguin: Així no companys.



0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.