6 DE JUNY I DESCOMPTANT.
Mai sabrem com és va tramar la transició i quins van ser els seus ideòlegs. Sabem quins van ser la majoria d’actors i també sabem el preu i els guanys derivats del pacte de la transició. Legitimà el franquisme i el seu successor Joan Carles I i acceptar la restauració de la monarquia borbònica imposada per Franco, amb l’objectiu de garantir la unitat d’Espanya, va ser el preu.
Els “comunistes” del PCE d’en Carrillo, en plena dictadura van endegar el seu pla i estratègia per fer efectiva una reconciliació sense demanar res a canvi. Els més purs els van anomenar revisionistes. El franquisme sociològic acceptava els “comunistes” i Santiago Carrillo i els seus abraçaven la roja i gualda i no qüestionaven la dictadura franquista.
Els socialistes del PSOE, finançats per la social democràcia alemanya, per obra i gracia dels seus marcs, esdevenien la formació espanyola responsable de concretar la reconciliació, assentar-la i construir un nou relat per consolidar el nou Estat espanyol. A canvi totes les institucions provinents del franquisme acceptarien que un partit república espanyol entres ha formar part de l’entramat de l’estat.
Les burgesies catalano-vascas, que havien fet el seu agost amb el franquisme, no volien ser actors de segona fila. Ells van donar el cop de gracia per tal de que quedes clar que si els seus interessos no perillaven, la unitat d’Espanya tampoc. Ells acceptaven una Constitució monàrquica, amb un sol subjecte polític, l’espanyol i amb una sola llengua com referent la nació espanyola, el castellà.
El cercle virtuós s’havia tancat. Franquistes, republicans reciclats i nacionalistes perifèrics havien fet el seu pacte de sang visualitzat amb la Constitució que garantia legalment el passat i un futur dissenyat per que tot canvies sense canviar res.
Ara els nous ideòlegs i actors ens preparen la nova parodia per “ensigalar” a tothom. És tracta d’obrir el meló i menjar-lo abans no caduqui. Successió, nomenament d’un nou rei, que torna ha garantir la unitat d’Espanya i pinya en la defensa de la Constitució va ser la presentació del encara príncep a Navarra. Els pobres republicans espanyols ho tenen magre.
Rubalcaba, d’arrels profundament republicanes i la que serà la seva hereva, ho han deixat clar; Monarquia i manteniment del pacte de la transició.
Un rei per cada moment històric, deuen pensar els estreteges. La desafecció, la fi més que provable del bipartidisme, la corrupció, les ànsies del poble català per decidir el seu futur i les noves propostes politiques, segur que els ha obligat a moure fitxa. El referent ha d’estar impol·lut i blanc com una patena i sembla que Felip VI encaixa. Tenim el bombardeig mediàtic garantit i ens vendran als nous regents com moderns i entranyables. Després el govern espanyol i insinuant una certa mediació, ens farà arribar la proposta de la tercera via.
Quan arribi la proposta, que vindrà de la ma del nou monarca, ens la vendran amb el seu argumentari i fins i tot canviaran el to. “Ens quedarem fora de la UE i això no seria bo pels catalans”. “El català serà llengua cooficial a Catalunya i que la immersió lingüística és el millor que hem fet els catalans”. “No podreu pagar les pensions però els espanyols estem disposats a practicar la solidaritat fins on calgui”. Fins i tot seran capaços de donar-nos uns quants calerons més. A canvi ens demanaran acabar amb les pretensions democràtiques per decidir el nostre futur.
Reconvertir la lluita legitima dels republicans dels pobles de l’Estat espanyol en el camí per la independència de Catalunya, no només és un immens error, seria la fatalitat dels catalans en majúscules. Catalunya no ha pogut regenerar mai Espanya i ara tampoc.
RSS Feed
