L’1 d’octubre d’enguany hauran passat set anys on la nostra classe política i la majoria de la societat catalana, vàrem situar al Estat espanyol i monarquia, amb l’atzucac més important dels darrers noranta tres anys. I tot plegat per voler tenir un Parlament sobirà i posar urnes perquè els catalans decidissin.
Dues estratègies i posicions personals, van situar-se d’immediat al escenari de legitimacions. Uns van decidir que calia entregar-se a la justícia espanyola i la resta anar al exili. Uns pensant, o no, que no havien comes cap delicte i els altres per continuar la lluita.
Els fets, durs, son indiscutibles. Condemna i presó per uns i exili per la resta. Cal recordar que la repressió judicial i policial en cap cas està enllestida. Veurem si finalment tenim llei d’amnistia.
La pregunta i reflexió alhora està subjecta a posicions que semblen més personals que polítiques. Si es tenia unitat (Junts pel SI) i mateix objectiu, perquè uns és van entregar i altres van anar al exili.
La resposta la va donar en Josep Rull, vaig fer el que vaig fer per qüestions personals. Potser les trobades a casa del Junqueras dels empresonats, més una defensa variada i la incapacitat per aprofitar la persecució de la llengua catalana, va esdevenir el que les esquerres volien. Liquidar el procés i tornar al autonomisme.
Ni 74 diputats, ni el 52 % de vots, han servit per implementar la República catalana ja proclamada. ER i ara Junts, han tornat a la via del autonomisme pactant amb els del 155 i ho han fet negociant interessos de partit, i algunes concessions competencials, que com sempre mai es compleixen.
Que el MHP Carles Puigdemont, aconseguís l’acta de euro diputat des de l’exili, va ser un èxit de la confrontació amb un Estat còmplice amb la corrupció.
Llàstima que amb el reconeixement pel Parlament de la UE com euro diputat, amb tots els privilegis per ser-ho, no hagués pres la decisió de tornar a Catalunya. Segur que la justícia espanyola hagués manat detenir-lo, però el Parlament europeu tindria un greu problema. No sabem quina hagués estat la resposta popular, però segur que l’haguéssim tingut.
Puigdemont ha guanyat, de moment, el pols amb la justícia espanyola, però de moment no ha servit per altra cosa que evitar la seva extradició. Ni procés, ni implementació de la República, ni mobilitzacions.
Puigdemont ha decidit continuar la confrontació des de fora de Catalunya. Macià va decidir que la política és fa des de Catalunya i després de la seva detenció i judici a França és el que va fer.
Els líders que ho volen ser, i Puigdemont sembla que ho vol ser, i els fets l’acompanyen, euro diputat, i més dues-centes mil persones a Perpinyà en cap cas és irrellevant. Potser amb lleis de punt final o no, és moment per fer el darrer pas, d’una confrontació externa i passar a la interna.
Defensar la nostra llengua, està molt be. Defensar a tots els que s’ha l’han jugat per defensar urnes i la independència, també, però deixa clar que és una posició de defensa i no d’atac, sobre tot perquè de moment els catalans no tenim cap avenç ni per un Referèndum pactat, ni perquè l’Estat espanyol és comporti amb termes democràtics.