Donar la resposta adequada, quan ets agredit dia si i altre també, pot ser entremaliadament complicat. Les formes, la voluntat d’utilitzar actituds democràtiques, posar l’altre galta, és de monjo benedictí, fins i tot, és pedagògic, però tot té un límit.
És provable que l’estratègia espanyola sigui la de la provocació legalitzada utilitzant una constitució encotillada i imposada que, malauradament, no ha evolucionat per millorar relacions, ens al contrari, l’usen per centralitzar, per imposar i per uniformar.
Portem, l’any vinent farà tres segles, pertanyent per dret de conquesta a l’Espanya castellana, una Espanya que només ens vol espanyols i amb una sola llengua, el castellà. Decrets de Nova Planta, Borbons, dictadures, en són testimoni d’una historia negra, la història que els catalans mai hauríem volgut per nosaltres i els nostres.
El sac dels improperis, dels maltractaments i de l’espoli és ple. Ara ja no ens calen més raons, les tenim totes. No ens volen perquè som “nazis”, perquè som “insolidaris” i perquè som catalans. Els espanyols ens volen espanyols i nosaltres volem ser catalans. Això no casa, som com l’oli i l’aigua i no casa ara ni mai, som sociològicament diferents, nosaltres ho sabem i ho acceptem, ells no, i per això ens volen
transformar.
El límit s’ha traspassat, ells els de sempre, els espanyols creuen que perquè tenen l’estat al seu costat i una constitució, tenen tot el dret a menysprear la voluntat democràtica del poble català, i no només és l’insult i la prepotència que gasten, és l’atac que aquest cop han perpetrat a la nostra ànima.
Varen fer, “els de bona fe”, un pacte de respecte i de reconeixement, i res s’ha mantingut ni respectat. Sabíem que seria difícil, sabíem que calia esforçar-se, sabíem que tot depenia d’ells i nosaltres, nosaltres hem complert sobradament.
Ells no, ho sabem i ara també sabem que cap procés pedagògic els convencerà.
La qüestió ara, és decidir quina és la resposta a la darrera andanada dels espanyols. Trencament amb el govern espanyol, visualitzat amb denúncies internacionals, acompanyat d’una campanya mediàtica i esbombar dia i pregunta del referèndum, que seria el que el cos demana, o una crida al conjunt de la societat per defensar-nos col·lectivament. Les dues propostes són bones, els més agosarats, triarien sense pensar-ho la primera. El President al capdavant ha triat la segona.
Potser el nostre President l’encerta i estratègicament ha preè l’opció adequada, però convèncer a tots els catalans que l’11 de Setembre van sortir al carrer dient prou, no serà senzill, oblidar-los ara seria un error.
La llengua i la historia són els botins més preuats a l'hore de sotmetre un poble. Ángel Guimerà
RSS Feed
