Aquesta pandèmia obliga. Ens obliga des de totes les vessants, Institucionals, sanitàries, de responsabilitat ciutadana, fins i tot des de totes les organitzacions politiques i cíviques, per recomanar i fer pedagogia, perquè tothom treballi contra el virus. És el que fan els països on la solidaritat i el civisme s’imposa per lluitar contra el covid_19.
I la política? L’oblidem?. Hem d’esperar quan guanyem el combat contra el virus per fer-ne? Doncs creiem, vaja estem convençuts, que no. Negar que amb la pandèmia, no hi haurà crisis econòmica és una botada. Desprès de la pandèmia i durant, el que tindrem és més atur, tancament d’empreses i un nou cicle polític i social. I no serà el mateix disposar de les eines de País per fer-hi front, que vinguin empobrides i imposades des de fora.
Algú pot creure que decretar l’Estat d’alarma, amb la recuperació de competències sanitàries i de seguretat, la d’hisenda ni els hi ha calgut, és seva, no és fer política. Decidir que les províncies, denominació borbònica i franquista, ha de ser el “leiv motiv” per iniciar desconfinaments, no és fer política. Decidir com s’ha d’afrontar la pandèmia des de criteris mai aclarits dient-nos per activa i passiva que qui decideix és el govern espanyol, no és fer política, sobre tot manllevant opinions i propostes provinents de responsables politics dels territoris, assessorats pels seus professionals. Doncs si, el PSOE i UP des de el govern espanyol cada dia fan política, i quan diuen que el desconfinament de Barcelona ho decidirà el “Ministerio de Sanidad” ho confirma.
El PSOE i UP no paren de fer política. Cercar els suports per l’Estat d’alarma amb qui convingui i negociant-los, no és fer política. Dient-nos com aniran les compensacions econòmiques al dels ERTOS, per les CA, per les empreses, centralitzant competències, també ho és. Acordar amb la CEOE i CC.OO. i UGT el suport a decrets per donar aire al sector empresarial, i diuen també laboral, que s’apliquen tard i malament, no és fer política. El PSOE i UP fan política, no de la bona clar, però tenen clar que necessiten suports i és el que fan, treballar-los políticament. Algú pot creure que els socialistes anaven a recolzar a la Dolors Sabaté. Abans un espanyol com l’Albiol. Pels espanyols d’esquerres i de dretes lo primer és Espanya. Ells ho tenen clar i fan política però sempre espanyola.
I nosaltres, els catalans, que fem? Renunciem a fer política, tot esperant que les malifetes del govern espanyol amb la lluita contra la pandèmia ens permeti tenir oportunitats contables al Congrés?. O senzillament acceptem on som i que l’única sortida serà la d’esperar que les “esquerres progres” espanyoles algun dia s’avinguin a pactar el dret d’autodeterminació. 42 anys de regim del 78, més 41 anys de dictadura, més 6 anys de la II República espanyola, més 306 anys de la derrota soferta a mans del borbó Felip V, creiem que és prou temps per saber que amb els espanyols no hi tenim res a fer.
Si esperem a fer política i ha preparar-nos pel demà de la pandèmia tornarem a fer tard. La pandèmia, malgrat la seva vessant criminal, no pot ser excusa per treballar, per construir l’alternativa organitzada per la independència de Catalunya. Independència que en cap cas esdevindrà d’una negociació i pacte amb Espanya i el seu Estat. Hem de preparar l’estratègia per guanyar les properes eleccions autonòmiques i aquestes han de ser plebiscitàries i només ho poden ser si només és presenta una única candidatura de País, amb l’objectiu de proclamar o implementar, tant s’ha val, la República catalana.
Si ERC que tant és proclama partit independentista i per la independència. Si JxCat que ara sembla més independentista que ERC. Si les CUP que a més de revolucionaris també ho són, diuen. Si Òmnium no ha deixat de treballar mai per ser un País culturalment i socialment lliure. Si la ANC, que sempre a demanat votar als partits que en el seu programa duen la independència. Com és que tenim la incapacitat manifesta per posar-nos d’acord i decidir que ho tenim a tocar i que només cal aplicar aquella generositat i decidir que les organitzacions són eines substituïbles per molta historia que duguin a sobre.
És moment de fer més que mai política i els que governen que no diguin que no tenen cap moment i temps per reunir-se i fer política. Per la lluita contra la pandèmia ja tenim als professionals i els que manen de debò, el govern espanyol i el seu Estat. Preparar-nos ara és guanyar demà. Fins i tot les eleccions que per llei, les convoca el MHP, és podrien consensuar per afavorir la victòria electoral. Cal però que aquest consens formi part per presentar la candidatura de país.
La divisió del independentisme, avui i demà només afavoreix la continuïtat del espoli. Trobem-nos el temps que faci falta. Busquem alternatives a la divisió actual. Practiquem la generositat buscant èxits majors. En definitiva si volem per tots aquells que viuen i treballen a Catalunya un futur millor, això ens obliga a cercar la unitat.
Si anem a les properes eleccions com fins ara, i sense tenir una bola de vidre amb un programa de futuribles, ens pot passar que els que volen fer de Catalunya una “región española” amb quatre províncies guanyin. No en tingueu dubtes ells si que cercaran la seva unitat. Ho diu la bola de vidre.
Per cert, feina i treball que s’ha de fer amb la màxima discreció. Cap de les trobades han de tenir filtració. I si finalment hi ha fumata blanca, exposició publica del objectiu i continguts programàtics, i data de les eleccions. I si totes les organitzacions, politiques i socials hi són perfecte i si alguna no ha volgut ser-hi, només voldrà dir que ni ara ni mai ha volgut la independència de Catalunya.
RSS Feed
