La Pimec (Petita i Mitjana Empresa de Catalunya), ens alerta de l’excés d’Universitaris i manca de tècnics amb Formació Professional. Segur que tenen prous dades per dir el que diuen. Com arreglar-ho, tot i els intents de la Generalitat i el Parlament amb una llei de Formació i Qualificació, continua sent l’assignatura pendent.
És històric, el que no servia per la Universitat, directament se’l llençava a la FP. Els que no tenien recursos ni a un lloc ni a l’altra. Una FP, buida de continguts moderns, amb professors arrenglerats i un ensenyament que poc o gens servia com currículum per gaudir d’un bon treball reconegut, mai ha estat l’objectiu, fins que la Consellera Rigau i el Govern d’Artur Mas, van posar fil a l’agulla.
També era, i en alguns indrets continua, històric, que les grans empreses formaven als seus futurs treballadors, operaris i aprenents. Endogàmic, i lluny de teixir una xarxa de professionals adaptables a nous i millor formes de producció.
El problema que tenim no és resolt amb més lleis. Tenim gairebé un 20 % de titulats superiors dels que demana el mercat i un 15 % menys de tècnics provinents de la Formació Professional. És resolt donant el valor adequat i en tots els àmbits a la Formació Professional. La Universitat ja disposa del reconeixement a tots els efectes.
Fer d’Enginyer de despatx, indiscutible, és necessari, tenir enginyers que executin la feina produïda al despatx també. Aquest és el secret, retribuir i equiparar socialment als dos enginyers, el de despatx i el de fabrica.
Mentrestant s’associï Universitat, llicenciatura, a una classe social, a un estatus social, i als formats professionalment com el “lumpen”, els inadaptats, i els que no serveixen per pensar, no ens en sortirem.
Podem tenir la paradoxa i sort tenint grans dissenyadors, investigadors, i a l’hora pocs elements capaços d’aplicar el resultat d’un projecte. A tall d’exemple Un enginyer pot dissenyar el robot més complicat i efectiu del mon, però sense mecànics, ajustadors, fresadores, i electricistes en electrònica, serà només un gran projecte. Per tant, és la simbiosis tècnic professional i universitària el que permet construir-ho tot. Pensar en Enginyers mecànics amb mono de feina ha de ser normal. Una tria que en cap cas s’ha de menysprear ens al contrari s’ha d’igualar al de corbata i despatx . De fet no inventem res als Països com nòrdics, trobar un Enginyer fent de mecànic en un taller de vehicles és normal i el resultat productiu, eficaç i amb garantia infinitament millor. Això si amb la retribució adequada.
Si admetem que la simbiosis, lluny de l’ou i la gallina, és sinònim d’èxit, la pregunta que ens fem és: “Perquè un Enginyer ha de percebre per la seva feina 10 i un treballador format 1”. Injust i ineficaç. Sobre tot perquè per formar un bon professional, el temps és equivalent al universitari.
La resposta amb matisos, creiem que és obvia, la Universitat i llicenciar-se ha de tenir el mateix premi induït socialment, que la Formació Professional i aconseguir-ho és responsabilitat dels politics.
Ciència, tecnologia, producció, professionalitat, treball i excel·lència del producte a comerciar, és el resultat de l’esforç combinat del despatx i del taller. Tanmateix no en tenim prou. Caldrà dir-los als empresaris, als industrials, a les patronals, que sense un reconeixement social i pecuniari del treball professional, mai assolirem l’equilibri de justícia social i de reconeixement als que aporten la part més dura del treball.