La crida anomenada Conferencia de Sants és va fer al Foment Republicà el 17, 18 i 19 de març del 1931. I si van trobar, republicans nacionalistes, republicans federalistes, socialistes, anarquistes i independentistes. Una ponència política va establir desprès de la seva discussió el programa polític i permetia el naixement de ERC. Macià va ser nomenat president i Marcel·lí Domingo, Jaume Aiguader, Lluis Companys els seus dirigents.
La definició del programa polític va ser la següent; Partit catalanista i republicà, no confessional i tampoc no pas de classe, però que pretenia interpretar el sentiment del poble, el del treballador, el del menestral i el de l’home de carrera. Les dones encara no hi comptaven.
L’aposta va ser guanyadora a les eleccions del 14 d’abril del 1931, malgrat que ERC és constituís com partit i alternativa política als borbons i les seves dictadures. Amb un mes, ERC en va tenir prou per convertir-se amb la primera força municipalista a tot Catalunya.
91 anys desprès, ER hi és. Cinc anys de República espanyola, 3 de guerra civil i 39 anys de dictadura franquista. I fins avui 47 anys amb el regim sorgit des de la transició capitanejada pels franquistes, falangistes, opus, església i demes ressorts de poder instal·lats al si del Estat espanyol, sense oblidar al borbó que mai ha trencat amb el seu passat i el franquisme. ER, creiem que ara sense la “C”, hi és. I Tarradellas que aguantava la continuïtat de la Generalitat autonòmica i republicana va dir; “ciutadans de Catalunya, ja soc aquí”. No va dir catalans i tampoc mai se’ns va explicar els acords amb els franquistes per una continuïtat espanyola i l’acceptació del borbó i la roja i gualda. Va morir i l’ensenya del borbó va ferir a ERC. Se’l va anomenar Marques.
Segur que els que quedem, tot i que de forma intermèdia, podem dir i fins i tot asseverar, que la ER d’ahir no és la mateixa que la d’avui. Tampoc el context, cert. Però tothom sap que les ideologies no són mutables, ho són les condicions sociològiques de cada moment.
Tampoc els pobles, amb la seva historia i les seves característiques identitaries ho són de mutables. Ho son extingides per causes alienes, ho són diluïdes i finalment extingides però sempre amb el consentiment d’una part dels extingits.
Catalunya des de 1714 sempre ha estat un boti geoestratègic. Fins i tot quan el regne de Castella podia decidir entre Portugal i Catalunya. Castella ho va tenir clar, Catalunya.
El Tractat dels Pirineus. Impedir que a les amèriques els catalans poguérem negociar i exportar. La guerra del 1714, més les directrius constants al llarg de la historia per anorrear-nos com catalans han fet possible l’1 d’octubre del 2017.
Hem trigat 303 anys per fer l’embat definitiu i tots els indicadors ens diuen que ER va ser l’inductor per que tots els embats hagin fracassat. Fracàs al 1931 traín la voluntat de Francesc Macià que va proclamar la República Catalana i fracàs al 2017 quan el govern presidit pel MHP Carles Puigdemont amb el Parlament proclamen la independència i ER el deixa sol.
I si ER té raó, amb ells mai serem lliures ni independents. La seva historia ho confirma. Pitjor, avui amb un Govern que tenia tota la legitimitat i ara no, amb la seva resistència a no passar comptes al Parlament, més el garbuix dels Consellers nomenats, per si quedaven dubtes, amb ER al màxim que podem aspirar es la fi de la nostre existència com a poble i de la Nació catalana. Al màxim que podem arribar és a ser la primera “Comunidad Autonómica” sota els designis del vell i nou regim castellà. Això si, serà com espanyols.
RSS Feed
