A dia d’avui només posen en dubta que Espanya i el seu Estat no te arrels democràtiques, els que no ho són.
L’1 d’octubre del 2017 i la posterior repressió judicial i policial que l’Estat espanyol utilitza per liquidar la dissidència, va deixar clar que Espanya i el seu Estat tenen de democràcia el que l’Aràbia Saudi.
El MHP Carles Puigdemont, i els Consellers Comin, Ponsatí i Puig, ho van tenir clar, exiliats, confrontats amb l’estat espanyol, el borbó, la judicatura i qui és poses pel davant. Ni diàleg ni negociació. Aquesta és la màxima dels espanyols unionistes.
Així com d’altres exiliats, no politics, han triat estar al costat del MHP, curiosament la Marta Rovira de ERC i l’Anna Gabriel de les CUP , van triar Suiza.
Alhora però, des de Waterloo i des de el primer moment l’acció i defensa de l’1 d’octubre, mes la confrontació judicial, i la política per internacionalitzar el procés de Catalunya ha estat una constant. Des de Suiza, la inoperància, el silenci i la poca visualització del problema català ha estat la norma.
Internalització des de Waterloo i silenci des de Suiza. Rovira i Gabriel deuen haver seguit fil per randa les seves estratègies. Una “si cal haurem de sacrificar al Puigdemont”, més un eixamplament per guanyar vots. l’altra si no hi ha revolució social, no hi serem, i amatents a qualsevol errada que justifiqui un nou tripartit “d’esquerres”. És un fet, viuen a Suiza, la resta d’exiliats a Bèlgica.
El que ha quedat clar és que l’estratègia dels exiliats a la UE des de Waterloo, no nomes ha estat un èxit polític i judicial, sinó que poc a poc des de Waterloo s’ha conformat l’única resposta de país per aconseguir la República catalana. Consell per la República, Euro Diputats, Junts per Europa, Junts per Catalunya i ara Junts. ER l’únic que ha aconseguit és fer President al Sánchez del PSOE a canvi d’una taula de diàleg. NI el Junqueras és euro diputat, ni tenim desescalada repressiva, ni la re centralització de competències s’ha acabat. Del diners ni en parlem. I per acabar-ho d’adobar són incapaços d’obtenir la legalitat penitenciaria espanyola pels presos politics.
ER i la seva estratègia de moment és un fracàs. Fins el Rufian s’ha vist obligat a reconèixer que igual s’han equivocat d’estratègia. En termes futbolístics seria un 5 a 0. Els de les CUP no és que no han tingut cap èxit anant de revolucionaris i opositors, és pitjor, el seu èxit és ser oposició al Govern, i al Parlament.
No és qüestió de menystenir a ningú, però els fets de vegades són descarnats. Des de Suiza no només no hi hagut cap proposta organitzativa per lluitar i resistir, sinó que el silenci i la distancia han estat les màximes utilitzades.
Uns des de Waterloo sense aturador per defensar els drets dels catalans, denunciant i practicant la confrontació amb l’Estat espanyol i les altres de vacances, donat que la seva persecució judicial fins i tot no comportaria presó en termes jurídics. Be, de la justícia espanyola tot és possible, fins i tot condemnar-te per cantar.
Sembla que al Setembre tindrem el segon llibre d’en Xirgo i Puigdemont amb el relat del exili. Potser ens hem avançat un xic, però creiem que va sen hora d’adjudicar i situar els èxits i fracassos de tothom públicament.
A dia d’avui encara no entenem perquè no van anar a Bèlgica. Igual és que volien que quedes, per si havia algun dubte, claríssim que la unitat del poble català els hi rellisca, ahir i avui. Esperem que demà no.
RSS Feed
