Aquest mati L’Aragonès entrevistat a RAC1, no parava de dir-nos que la millor forma de que és parli de tot es que no és tingui ordre del dia. Que cal crear espais de confiança per millorar els estadis que ens condueixin a la resolució del conflicte. Que la delegació catalana representava al Govern de Catalunya per decisió del executiu. I sobre tot que ens cal temps, molt de temps.
En Pedro Sánchez ahir va aconseguir l’aprovació dels seus Pressupostos i el preu a pagar sembla que és redueix a una entrevista amb l’Aragonès d’hora i tres quarts, on ningú, tot i ser una reunió política oficial, sap de que va anar la cosa i, un café.
ER deu creure que amb un diputat mes és l’amo de la partida. No recordar que és President gracies al suport primer de les CUP per dos anys i els de JxCat per un Govern de coalició és imprudent.
Tota negociació és basa, per sortir guanyador, o poc perdedor en tenir la força adequada que s’utilitza per qualsevol transacció i pacte, cosa cabdal per un acord i signatura final.
Al mon productiu les negociacions entre els representants del treballadors i patronal sempre són molt clars; diners i drets socials són els eixos a defensar per la part laboral. Productivitat, beneficis i potser actituds són els de la patronal.
I les eines dels treballadors per defensar i garantir que la negociació finalitzi al seu favor, són bàsicament dos: La vaga i tocar la productivitat. La patronal en te també dues, la voluntat d’arribar a un acord, justificant que els moments no els permet més, o no fer res, esperar el desgast i alguna acció per despatxar algun treballador i que desprès la negociació és redueixi a una readmissió.
Al mon polític, és pot dir que és similar, però els matisos d’entrada determinen un context totalment diferent. Sobre tot perquè en cap cas es juguen diners personals.
Si dos Estats és troben per negociar quelcom que ja saben, la seva pròpia identitat fa que qui guanyi serà el més llest, el que tingui mes arguments i sobre tot el que desprès tingui més recolzament a nivell internacional.
Algú pot creure que el “Gobierno de España”, amb el seu Estat i tota la colla que sap que sense Catalunya l’invent dels borbons finiria automàticament dialogarà o negociarà de tu a tu amb una “Comunidad Autonómica”. Il·lusos.
Tenen tot el poder polític econòmic i el de la repressió. Només et tenen en compta per mantenir-se al cap davant del poder. Curiosament és el nostre poder, l’únic, ni el del carrer ens fa poderosos. Jordi Pujol ho tenia clar, els seus vots a Madrid valien transaccions i competències. Això si autonòmiques.
Avui sembla, ho diuen els dirigents d’ER, que les negociacions tenen una senyera, autodeterminació i amnistia, però a la practica tot és redueix a que la dreta espanyola no arribi el poder.
Als de ER els hi és igual si no s’investeix al Puigdemont, si és desposseeix al Torra de la seva acta de diputat i Presidència, si la repressió continua al màxim amb una justícia desfermada per castigar i avisar que “España” no és toca, que els aeroports i ports són de “España”, que els trens també, que la fiscalia també i, així fins l’infinit. Vaja, tot sembla indicar que per ER la República espanyola, diuen federal, n’és l’objectiu. I si no l’errem vol dir que mentrestant ER pugui tenim autonomisme i algun peixet al cove per temps.
No sabem com acabarà la trencadissa entre ER i JxCat. El que si sabem avui és que l’Aznar és deu estar petant de rissa i, el Sánchez i els seus també.
Trencats i sense cap estratègia unitària, el que podem garantir, que així, la independència ni d’aquí 300 anys més.
RSS Feed
