Una Constitució que dona patina democràtica a una monarquia decidida i imposada per Franco, mai pot ser un element democràtic i si a sobre el tractament és negre, reservat i amb privilegis descarnats, ja està tot dit.
Certament Catalunya i els catalans, poc o gens ens hauria d’importar el futur dels borbons i com és volen governar els espanyols. Nosaltres hem començat el camí que segur que no deixarà espai per esperpents antics i tronats.
Dit això i com que l’espectacle de la justícia espanyola, és a l’ordre del dia, ens donem llicencia per opinar al respecte.
El jutge Castro, ara jubilat, instrueix el cas Nóos. Acabada la instrucció, tres magistrades dirigiran el judici. Samantha Romero serà per antiguitat la Presidenta i redactora de la sentencia.
És públic i fefaent, que el jutge Castro i després de les diligències prèvies, decideix admetre a tràmit la denuncia de “manos limpias”. Castro instrueix amb dades provinents de la policia espanyola, fet que donarà cos a uns dels escàndols més importants de la recent democràcia espanyola. La monarquia espanyola amb una Infanta i un Duc “pringats” amb diner públic, finalment seran jutjats. Altra cosa serà la sentencia, que preveiem serà tant minsa com exculpadora.
De fet, tot el procés és el paradigma d’unes contradiccions tant esperpèntiques com anormals. La fiscalia, que sempre és part acusadora i vigilant del compliment de l’Estat de Dret, és converteix per obra i gracia del Govern del PP i en mans del fiscal Pedro Horraz, en defensor institucional de la Infanta i el Duc.
És però la compareixença de la advocada de l’Estat, creiem directament relacionada amb Hisenda, Dolores Ripoll, qui fa càtedra a l’hora d’explicar que els espanyols no som iguals davant la llei. Antològic, Hacienda somos todos, s’ha de subscriure en l’àmbit de la publicitat i no és pot utilitzar com element d’acusació jurídica. Castro té raó, quan diu que ja ens ho pensàvem que tothom no era igual, però suportar que t’ho diguin a la cara, és una indignitat i una falta de respecte als pobres soferts contribuents.
“No me acuerdo, no lo se”, i un control exhaustiu per part de la casa real amb l’assessorament de Garcia Revenga i un relat de compte de fades és el que han utilitzat l’estol d’advocats de la defensa encapçalat per Pau Molins i tutelat per Miquel Roca. La defensa pot fer el que calgui per defensar els seus clients, però és rastré i de molt baixa estofa insinuar que aquest judici mai s’hauria d’haver fet, o que “manos limpias” són una organització d’ultra dreta i segur que persegueixen objectius espuris.
Certament és vol proposar i demostrar que tothom està al costat dels acusats, i que és una injustícia, i que el fet que un sindicat rar sigui la part acusadora i única, és anormal. Gran argument, sobre tot perquè les administracions que han fet possible l’entramat estaven governades pel PP. A ningú se li escapa que la fiscalia depèn del Govern de Madrid i l’advocacia de l’Estat també.
El que ara és estrany, és que al País Valencià i ses Illes ja no governen els del PP, i si els diners públics malgastats eren i provenien del calaix públic d’aquestes comunitats, no s’entén com no s’han sumat a l’acusació. És per això que finalment, és possible que finalment els únics acusadors seran els culpables.
Que quedi clar que “manos limpias”, ni és un sindicat, ni té patina democràtica. De fet és una maquina de gastar diners que de moment ningú, ni Hisenda, ha pogut esbrinar don venen. Dit això i si estem en un Estat de Dret, el que ningú pot pretendre és limitar drets, per evitar mals majors. Per tant i si l’estratègia de la defensa, és convertir a l’acusació en actors moguts “presuntament per resintements”, el que fan és tornar a dir-nos que els espanyols no som iguals i que uns poden ser acusats i d’altres no.