La realitat és crua però és la que és; la sobirania resideix (Constitució espanyola dixit) en el poble espanyol, el poble català no existeix, aquesta és la realitat internacional. El que no va aconseguir el dictador i assassí Franco, ho han fet els seus hereus i els col·laboracionistes catalans. Aviat Catalunya serà definitivament espanyola sense apreciacions ni diferències de la resta, espanyols i prou i, tot des d’una acurada legalitat. Ara plantejaran una reunió de totes les Comunitats autònomes per discutir el tema del control econòmic i com que el PP controla la majoria de CA, votaran i el resultat serà el següent: tots estaran d’acord que el govern de l’Estat espanyol tingui l’última paraula sobre els pressupostos autonòmics. Si Catalunya rebutja l’acord, quedarà davant els ulls dels espanyols i del món,que és insolidària. És la fi de l’Estat de las autonomies.
Destacar en el mapa internacional ho fa el Barça i ho fa a través dels seus èxits, èxits que venent del treball i l’esforç. Catalunya no destaca, no hi és, qui sí que hi és, es Espanya, amb la seva Monarquia, amb el seu Estat i amb la imposició de la seva història i, si quelcom cosa catalana destaca, o fa Espanya, mai Catalunya (la roja n’és un exemple). Ells fan passar en Franco com un demòcrata, una mica dur i prou. La dreta espanyola justifica la traïdoria i l’aixecament militar (ho fa el ministre José Ignacio Wert, Ministre de Cultura) perquè la República no va saber posar fi a la violència i 300 assassinats n’eren el detonant. Franco va encetar una guerra civil amb més de 500.000 morts, 300.000 exiliats i 300.000 presos politics, els 40 anys posteriors a la guerra civil són la vergonya més gran que un país ha tingut que suportar.
Aquesta és la Espanya de sempre, la del genocidi, la de sense raons, l’autoritària, la que no admet diferències, la que vol viure a expenses d’uns pocs, la que no admet cap altre cosa que no sigui Espanya, sense matisos, sense diferències, tota una, sola i imperiosa, la que destrueix qualsevol signe de renovació, la que mata qualsevol canvi que no vingui del seu pensament. Aquesta és la seva Espanya i en la que definitivament nosaltres els catalans no hi tenim lloc.
Si CiU no planta el que ha de plantar, Catalunya té un problema i no és menor. Si CiU admet aquest fet, CiU no pot ser qui lideri la transició nacional. Si CiU no aglutina totes les forces nacionalistes, sobiranistes i independentistes, haurem de ser la resta qui ho fem, no fer-ho, pot suposar un endarreriment temporal on el fracàs sigui la màxima, de nosaltres depèn.