| 
|
Anem a pams i siguem rigorosos, que de fet i per fer un anàlisis mínimament objectiu, és amb rigor i amb dades el que ens ha de permetre situar-nos on som.
Al 1714 quan Felip V, aconsellat pels seus opta per fer la guerra a Catalunya, ho fa en nom del regne de Castella. Espanya no existia com fenomen unitari i polític. El fet de fer la guerra a Catalunya ho constata. Les aliances dels borbons també. Per cert cal recordar que Felip V, no és ni nascut a Castella, ell és nat a Versalles a prop de Paris i una successió d’interessos el fa ser l’hereu a la corona de Castella. Aquest fet és possible perquè la revolució francesa que guillotina tots els borbons succeeix un segle després.
Els successors de Felip V de Castella, Alfons XII, (1857, regna del 1875 al 1885), Alfons XIII, (1886, regna del 1902 al 1931), i salvant el període de la I República, governen el que ja a les hores anomenen Espanya de forma absolutista i amb la pretensió d’apaivagar i incorporar a les noves realitats espanyoles els pobles perifèrics. La victòria militar del 1714 en cap cas va finiquitar les diferencies entre Catalunya i Castella.
L’any 1978, desprès de tres anys de guerra entre els pobles de la península, després d’una dictadura antidemocràtica i genocida, els representants dels pobles de la península, més els hereus franquistes, acorden una transició i potser un punt i final d’una època. La realitat a Juny del 2013, és que res ha canviat, be les formes i la utilització d’una certa legalitat fan que sembli que alguna cosa hagi canviat.
Els borbons, les castes funcionarials instal·lades a Madrid, “villa i corte”, més les noves classes socials, oligarquia econòmica, mai han volgut una Espanya diferent de la que ells volen, absoluta, espanyola i on tot el poder estigui instal·lat a la “gran metròpoli”.
Per tant partim d’un anàlisis on les bases estan situades abans del 1714, on a la península existien uns regnes i prou. Els borbons són instaurats per interessos francesos, de Castella i pel papat de l’època. La dinastia borbònica, més les dues Repúbliques i les tres dictadures, tenen sempre com fonament polític una nova denominació Espanya, amb l’objectiu de transformar a tothom de la península amb espanyols, els borbons i la noblesa castellana entenen que és la millor forma de garantir-ne en un futur la seva supervivència i la dels seus. És en aquest context, que Catalunya ha de sobreviure. Els altres pobles també.
L’interes del centre sempre ha estat i tingut el fonament centralista com forma política de dominació i de integració al concep-te nació espanyola. Espanya ara mateix és l’únic estat que permanentment te la necessitat de demostrar que la nació espanyola és un “fet historic irreversible”. D’aquesta forma veiem com qualsevol institució, empresa, acció social, docent, fins i tot les de menor importància porten adossat i s’usa la terminologia de Espanya o espanyola. Tren d’alta velocitat espanyola, llengua espanyola, la monarquia espanyola, la selecció espanyola, el govern espanyol, el Congrés espanyol, la Comissió del Mercat de Valors espanyol, la festa nacional espanyola, los toros, etc, etc..........la resta ho és obviat, o senzillament no existeix.
Cap interès en reconèixer allò que no sigui o tingui concepte i arrel espanyola, castellana. Pels catalans d’ara, podríem dir que el 1714 va significar alguna cosa més que una derrota militar, va suposar l’intent més salvatge d’anorreament i d’integració a les costums castellanes, que fins i tot alguns historiadors ho situen per damunt de les mal hi fetes de Castella a les colònies de les “Indies”. No ho oblidem són els castellans els que imposen la nova denominació d’Espanya, fet que succeeix al ritme de les seves anexions territorials i d’acord l’entramat polític i eclesiàstic de l’època.
No em cansaré de dir-ho i explicar-ho, de la mateixa forma que el franquisme mai serà legal ni legítim doncs prové d’un cop d’estat i d’una guerra civil entre pobles, Espanya com concepte polític tampoc. Catalunya era lliure i va ser annexionada per la força en cap cas per voluntat pròpia, per tant, ara que les condicions ho permeten, tenim el dret legal i legítim per decidir si volem tornar ha ser lliures o no.
Espanya va ser el resultat d’unes anexions violentes i és va crear amb la intenció de fer una nació, la espanyola que fos prou gran per tenir lloc al concert dels imperis i dels països absolutistes de l’època. La península Iberica, està conformada per diferents pobles i els seus matisos. Castella, Catalunya, Galicia, Euskadi, Andorra, Gibraltar i Portugal la conformen, i de la mateixa forma que Catalans i portuguesos som d’identitats diferents, castellans i catalans també.
La pretensió “d’exterminar” les realitats identitaries i convertir-les en la espanyola, està abocat al fracàs. Trigarà més o menys, però les realitats sempre acabant imposant-se (el darrer exemple Iugoslàvia). El fet que desprès de 300 anys Catalunya continuí mantenint llengua, cultura i a la voluntat de ser ho demostren. Només podrien aconseguir l’anorreament total si fessin com la Xina amb el Tibet, però afortunadament som a Europa.
Espanya només te alguna possibilitat d’existir si els espanyols desapareixen. De fet una Espanya sense espanyols i amb castellans, catalans, gallecs i bascos te una raó de ser extraordinària, sempre que tothom tingui els mateixos drets i obligacions. La resta un bluf, que només serveix a les castes de sempre.
Al 1714 quan Felip V, aconsellat pels seus opta per fer la guerra a Catalunya, ho fa en nom del regne de Castella. Espanya no existia com fenomen unitari i polític. El fet de fer la guerra a Catalunya ho constata. Les aliances dels borbons també. Per cert cal recordar que Felip V, no és ni nascut a Castella, ell és nat a Versalles a prop de Paris i una successió d’interessos el fa ser l’hereu a la corona de Castella. Aquest fet és possible perquè la revolució francesa que guillotina tots els borbons succeeix un segle després.
Els successors de Felip V de Castella, Alfons XII, (1857, regna del 1875 al 1885), Alfons XIII, (1886, regna del 1902 al 1931), i salvant el període de la I República, governen el que ja a les hores anomenen Espanya de forma absolutista i amb la pretensió d’apaivagar i incorporar a les noves realitats espanyoles els pobles perifèrics. La victòria militar del 1714 en cap cas va finiquitar les diferencies entre Catalunya i Castella.
L’any 1978, desprès de tres anys de guerra entre els pobles de la península, després d’una dictadura antidemocràtica i genocida, els representants dels pobles de la península, més els hereus franquistes, acorden una transició i potser un punt i final d’una època. La realitat a Juny del 2013, és que res ha canviat, be les formes i la utilització d’una certa legalitat fan que sembli que alguna cosa hagi canviat.
Els borbons, les castes funcionarials instal·lades a Madrid, “villa i corte”, més les noves classes socials, oligarquia econòmica, mai han volgut una Espanya diferent de la que ells volen, absoluta, espanyola i on tot el poder estigui instal·lat a la “gran metròpoli”.
Per tant partim d’un anàlisis on les bases estan situades abans del 1714, on a la península existien uns regnes i prou. Els borbons són instaurats per interessos francesos, de Castella i pel papat de l’època. La dinastia borbònica, més les dues Repúbliques i les tres dictadures, tenen sempre com fonament polític una nova denominació Espanya, amb l’objectiu de transformar a tothom de la península amb espanyols, els borbons i la noblesa castellana entenen que és la millor forma de garantir-ne en un futur la seva supervivència i la dels seus. És en aquest context, que Catalunya ha de sobreviure. Els altres pobles també.
L’interes del centre sempre ha estat i tingut el fonament centralista com forma política de dominació i de integració al concep-te nació espanyola. Espanya ara mateix és l’únic estat que permanentment te la necessitat de demostrar que la nació espanyola és un “fet historic irreversible”. D’aquesta forma veiem com qualsevol institució, empresa, acció social, docent, fins i tot les de menor importància porten adossat i s’usa la terminologia de Espanya o espanyola. Tren d’alta velocitat espanyola, llengua espanyola, la monarquia espanyola, la selecció espanyola, el govern espanyol, el Congrés espanyol, la Comissió del Mercat de Valors espanyol, la festa nacional espanyola, los toros, etc, etc..........la resta ho és obviat, o senzillament no existeix.
Cap interès en reconèixer allò que no sigui o tingui concepte i arrel espanyola, castellana. Pels catalans d’ara, podríem dir que el 1714 va significar alguna cosa més que una derrota militar, va suposar l’intent més salvatge d’anorreament i d’integració a les costums castellanes, que fins i tot alguns historiadors ho situen per damunt de les mal hi fetes de Castella a les colònies de les “Indies”. No ho oblidem són els castellans els que imposen la nova denominació d’Espanya, fet que succeeix al ritme de les seves anexions territorials i d’acord l’entramat polític i eclesiàstic de l’època.
No em cansaré de dir-ho i explicar-ho, de la mateixa forma que el franquisme mai serà legal ni legítim doncs prové d’un cop d’estat i d’una guerra civil entre pobles, Espanya com concepte polític tampoc. Catalunya era lliure i va ser annexionada per la força en cap cas per voluntat pròpia, per tant, ara que les condicions ho permeten, tenim el dret legal i legítim per decidir si volem tornar ha ser lliures o no.
Espanya va ser el resultat d’unes anexions violentes i és va crear amb la intenció de fer una nació, la espanyola que fos prou gran per tenir lloc al concert dels imperis i dels països absolutistes de l’època. La península Iberica, està conformada per diferents pobles i els seus matisos. Castella, Catalunya, Galicia, Euskadi, Andorra, Gibraltar i Portugal la conformen, i de la mateixa forma que Catalans i portuguesos som d’identitats diferents, castellans i catalans també.
La pretensió “d’exterminar” les realitats identitaries i convertir-les en la espanyola, està abocat al fracàs. Trigarà més o menys, però les realitats sempre acabant imposant-se (el darrer exemple Iugoslàvia). El fet que desprès de 300 anys Catalunya continuí mantenint llengua, cultura i a la voluntat de ser ho demostren. Només podrien aconseguir l’anorreament total si fessin com la Xina amb el Tibet, però afortunadament som a Europa.
Espanya només te alguna possibilitat d’existir si els espanyols desapareixen. De fet una Espanya sense espanyols i amb castellans, catalans, gallecs i bascos te una raó de ser extraordinària, sempre que tothom tingui els mateixos drets i obligacions. La resta un bluf, que només serveix a les castes de sempre.
| 
|
El major perill d'enganyar els altres està en que u acaba inevitablement, per enganyar-se a si mateix. Eleonora Dose
RSS Feed
