ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

ESPANYA ÉS UN BLUF.

19/6/2013

0 Comments

 
Imagen
Imagen
Anem a pams i siguem rigorosos, que de fet i per fer un anàlisis mínimament objectiu, és amb rigor i amb dades el que ens ha de permetre situar-nos on som.

Al 1714 quan Felip V, aconsellat pels seus opta per fer la guerra a Catalunya, ho fa en nom del regne de Castella. Espanya no existia com fenomen unitari i polític. El fet de fer la guerra a Catalunya ho constata. Les aliances dels borbons també. Per cert cal recordar que Felip V, no és ni nascut a Castella, ell és nat a Versalles a prop de Paris i una successió d’interessos el fa ser l’hereu a la corona de Castella. Aquest fet és possible perquè la revolució francesa que guillotina tots els borbons succeeix un segle després.

Els successors de Felip V de Castella, Alfons XII, (1857, regna del 1875 al 1885), Alfons XIII, (1886, regna del 1902 al 1931), i salvant el període de la I República, governen el que ja a les hores anomenen Espanya de forma absolutista i amb la pretensió d’apaivagar i incorporar a les noves realitats espanyoles els pobles perifèrics. La victòria militar del 1714 en cap cas va finiquitar les diferencies entre Catalunya i Castella.

L’any 1978, desprès de tres anys de guerra entre els pobles de la península, després d’una dictadura antidemocràtica i genocida, els representants dels pobles de la península, més els hereus franquistes, acorden una transició i potser un punt i final d’una època. La realitat a Juny del 2013, és que res ha canviat, be les formes i la utilització d’una certa legalitat fan que sembli que alguna cosa hagi canviat.

Els borbons, les castes funcionarials instal·lades a Madrid, “villa i corte”, més les noves classes socials, oligarquia econòmica, mai han volgut una Espanya diferent de la que ells volen, absoluta, espanyola i on tot el poder estigui instal·lat a la “gran metròpoli”.

Per tant partim d’un anàlisis on les bases estan situades abans del  1714, on a la península existien uns regnes i prou. Els borbons són instaurats per interessos francesos, de Castella i pel papat de l’època. La dinastia borbònica, més les dues Repúbliques i les tres dictadures, tenen sempre com fonament polític una nova denominació Espanya, amb l’objectiu de transformar a tothom de la península amb espanyols, els borbons i la noblesa castellana entenen que és la millor forma de garantir-ne en un futur la seva supervivència i la dels seus. És en aquest context, que Catalunya ha de sobreviure. Els altres pobles també.

L’interes del centre sempre ha estat i tingut el fonament centralista com forma política de dominació i de integració al concep-te nació espanyola. Espanya ara mateix és l’únic estat que permanentment te la necessitat de demostrar que la nació espanyola és un “fet historic irreversible”. D’aquesta forma veiem com qualsevol institució, empresa, acció social, docent, fins i tot les de menor importància porten adossat i s’usa  la terminologia de Espanya o espanyola. Tren d’alta velocitat espanyola, llengua espanyola, la monarquia espanyola, la selecció espanyola, el govern espanyol, el Congrés espanyol, la Comissió del Mercat de Valors espanyol, la festa nacional espanyola, los toros, etc, etc..........la resta ho és obviat, o senzillament no existeix.

Cap interès en reconèixer allò que no sigui o tingui concepte i arrel espanyola, castellana. Pels catalans d’ara, podríem dir que el 1714 va significar alguna cosa més que una derrota militar, va suposar l’intent més salvatge d’anorreament i d’integració a les costums castellanes, que fins i tot alguns historiadors ho situen per damunt de les mal hi fetes de Castella a les colònies de les “Indies”. No ho oblidem són els castellans els que imposen la nova denominació d’Espanya, fet que succeeix al ritme de les seves anexions territorials i d’acord l’entramat polític i eclesiàstic de l’època.

No em cansaré de dir-ho i explicar-ho, de la mateixa forma que el franquisme mai serà legal ni legítim doncs prové d’un cop d’estat i d’una guerra civil entre pobles, Espanya com concepte polític tampoc. Catalunya era lliure i va ser annexionada per la força en cap cas per voluntat pròpia, per tant, ara que les condicions ho permeten, tenim el dret legal i legítim per decidir si volem tornar ha ser lliures o no.

Espanya va ser el resultat d’unes anexions violentes i és va crear amb la intenció de fer una nació, la espanyola que fos prou gran per tenir lloc al  concert dels imperis i dels països absolutistes de l’època. La península Iberica, està conformada per diferents pobles i els seus matisos. Castella, Catalunya, Galicia, Euskadi, Andorra, Gibraltar i Portugal la conformen, i de la mateixa forma que Catalans i portuguesos som d’identitats diferents, castellans i catalans també.

La pretensió “d’exterminar” les realitats identitaries i convertir-les en la espanyola, està abocat al fracàs. Trigarà més o menys, però les realitats sempre acabant imposant-se (el darrer exemple Iugoslàvia). El fet que desprès de 300 anys Catalunya continuí mantenint llengua, cultura i a la voluntat de ser ho demostren. Només podrien aconseguir l’anorreament total si fessin com la Xina amb el Tibet, però afortunadament som a Europa.

Espanya només te alguna possibilitat d’existir si els espanyols desapareixen. De fet una Espanya sense espanyols i amb castellans, catalans, gallecs i bascos te una raó de ser extraordinària, sempre que tothom tingui els mateixos drets i obligacions. La resta un bluf, que només serveix a les castes de sempre.


Imagen
Imagen
El major perill d'enganyar els altres està en que u acaba inevitablement, per enganyar-se a si mateix.                 Eleonora Dose

0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA
    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen

    Picture

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.