La justícia espanyola ha “desinputat” a tothom que pugues tenir alguna relació amb l’accident de tren a Santiago. Tota possible culpabilitat recau en el maquinista. Pensar que el maquinista pugui tenir un ictus o un desmai per l’estrés de feina, per la justícia espanyola és impensable i per tant el responsables de la seguretat viaria, no hi tenen res a veure, fantàstic.
El ministre Wert, acaba de fer el seu darrer joc de trilisme, ha modificat les beques Erasmus, una vegada començat el curs. Aquest fet suposa deixar a les famílies que ja comptaven amb els diners amb una situació de desempara i pot provocar l’abandó del curs pels qui no puguin fer-ne front. Sembla, noticia t’ultima hora, que les critiques rebudes de la Unió Europea els ha fet fer marxa enrere.
El govern espanyol, tot i créixer l’atur i la impossibilitat de continuar amb més ajuts pels aturats, continua amb l’aberració que suposa continuar construint trens d’alta velocitat, que ara ja sap que ni són rendibles ni amortitzables.
La Comunitat de Madrid, abaixarà els impostos, Extremadura congela els impostos i és fa càrrec de les beques Erasmus que l’estat no finançarà. La resta de comunitats autònomes, ha excepció de Catalunya, no fan retallades en els seus pressupostos. Mentrestant, l’estat espanyol arribarà aquest any a un deute del 100 per % del seu PIB, (1 Bilió d’euros) i serà el segon estat d’Europa més endeutat.
El govern espanyol ha tingut que fotra ma a la caixa de les pensions per pagar-les. El PP modifica el pacte de Toledo i trenca una vegada més el consens. El PP partit que sustenta al govern espanyol és mobilitza contra la sentencia del Tribunal europeu dels drets que determina que la política Parot no s’ajusta a dret.
El que no és entenible és com pot existir a dia d’avui catalans que encara creguin amb la bondat de formar part d’un estat mediocre, triler, espoliador, conspirador i corrupte. No és que ho diem nosaltres són els fets i ara per arrodonir-ho, volen acabar amb els mossos i ho volen fer per la via expeditiva.
Ara la justícia espanyola, plena encara de tics franquistes, la que desinputa a una infanta en contra d’un magistrat, la que resol uns mesets de presó pels politics corruptes del PP o que allibera banquers que han portat a la roina bancs i caixes, com el Blesa, amic íntim del Aznar, és la que desautoritza als mossos que investiguin uns fets, i dona patina “d’excel·lència” als de l’estat i deixa als mossos com uns autèntics ineptes, corporatius i sectaris. Cal no oblidar que qui ho fa és la justícia espanyola a l’ampar del ministre espanyol, aquell que a dia d’avui encara busca de quin calaix del seu despatx va sortir el dossier apòcrif que acusava al nostre president de tenir comptes a Suiza.
La Espanya moderna, la de la transició, és una fal·làcia. La fiscalia i tot els seus components són triats i anomenats pel govern de torn espanyol. El Tribunal Constitucional, és constitueix d’acord les majories del
Congrés espanyol i són els partits qui anomena els seus components, d’aquí la seva manca d’imparcialitat i justícia. Els magistrat són funcionaris de carrera provinents de l’advocacia i han de passar per la escola judicial controlada pel govern espanyol i amb un disseny curricular, castellà, centralista i de servitud total a les lleis úniques i espanyoles són les anomenades orgàniques. La resta, la que fan els parlaments autonòmics valen zero.
2.000.000 milions de catalans a “la via catalana per la independència”, és la nostra força. El nostre president ha d’encapçalar aquesta riuada de gent. Aquesta ha de ser la seva força. Interpretar el clam d’independència d’aquest 11 de Setembre, seria traïció. Si finalment podem fer el referendum la pregunta ha de ser tant clara i convincent com la resposta. Ara, cal aturar els darrers embats dels quintacolumnistes i dels corifeus. Ni terceres vies, ni federalismes, ni con federalismes és possible amb aquesta Espanya i dos milions de catalans ho avalen. Transgredir la voluntat de la majoria de catalans, manifestada el 25 de Novembre i el 11 de Setembre, ja no és possible, Espanya, ens demostra de forma inequívoca que cap negociació és possible.
De nosaltres depèn que Catalunya se salvi definitivament o desaparegui per sempre com a poble. Josep Armengou