El suplement “Presència” del diari Punt Avui, del diumenge 11 de Gener, m’ha traslladat a temps que mai he oblidat. Tenia cinc anys de res, any 1956, als carrers de Gavà uns quants em deien “perro catalan habla cristiano”, d’altres canviaven el terme “cristiano” per “castellano”. No entenia res. A casa tothom parlava i és comunicava en català.
Certament, a casa meva no en sabien de “cedulas de Sa majestat” del 1768 prohibint el català i fent llei de que “en todo el reyno se actúe y enseñe en lengua Castellana con otras cosas que expresa”. Tampoc en sabíen res de l’edicte del borbó francès Lluis XIV imposant la llengua francesa a la Catalunya Nord i prohibint el català.
Mai vaig saber si els pares en tenien coneixement de la persecució que Castella i els seus monarques borbònics van establir a rel de la seva victòria militar al 1714 a Catalunya. El que si vaig saber, és que els meus mai van voler ser castellanitzats, i menys espanyolitzats, a casa el català era la llengua oficial.
Els espanyols, podran intentar tergiversar la historia i fins i tot mentir com el Juan Carlos I “el dimitit”, quan ens diu que; “el castellano nunca fue lengua de imposición”. Decrets, cèdules i altres imposicions, que consten en arxius públics, certifiquen quina va ser la pretensió dels castellans abans i ara. Espanyolitzar-nos.
Ho feien al 1716, “sin que se note el cuidado”. Ho feien al 1717, “contra el fomento de maldades”. Ho feien al 1718 dient; “todos los libros de texto seran en castallano”. Ho deien al 1771 amb una “real provisión sobre la pericia del arte de leer, escribir y contar” en castellà clar. Ho deien al 1773 prohibint la impressió de llibres en català. Ho deien al 1707 a les escoles Pies amb el seu “Método uniforme de las Escuelas Pias de Cataluña”. Ho deien al 1821 en “El pla Quintana”, toda la enseñanza secundaria se efectuara en la lengua castellana. Ho deien al 1851 en el “Reglamento de las Escuelas Públicas de Instrucción Primaria”. Ho deien al 1857 amb la “llei Moyano”. Ho deien al 1888 perseguint “a los maestros que ejerzan i hablen dialectos en peublo que no sea el castellano”. Ho deien al 1924, el Primo de Rivera, a la segona República al 1931, Franco al 1936 i ara, al 2013 ho diuen els que volen residualitzar el català i tornar a espanyolitzar-nos amb la llei Wert. Res a canviat, només les formes.
Avui com ahir, Catalunya és com un gra de pus que cal cauteritzar. És el que pensen els espanyols. La llengua sempre ha estat la punta i excusa, l’espoli la veritable raó de gairebé tot plegat.
Avui com ahir necessitem desempallegar-nos de l’Espanya funcionària on uns quants ho decideixen tot. Avui com ahir Catalunya no podrà ser un país capdavanter si no som nosaltres els que decidim com ha de ser i construir. Mentrestant ho facin des de Madrid, estem condemnats ha ser comparses d’una Espanya que malgasta recursos i que no para de fer politiques per afavorir a la casta espanyola. Avui com ahir hem de dir adéu a una Espanya que només ens vol per poder mantenir els seus privilegis. Avui hem de dir definitivament adéu a aquesta Espanya que continua agradant-se com al 1714.
RSS Feed
