6 DE MARÇ I DESCOMPTANT.
Els espanyols des de Madrid ens volen espanyolitzar. De fet no expressem cap sinònim, és la realitat. Fer-ho i consumar-ho no n’és una qüestió estrictament ideològica, doncs les dretes espanyoles i les esquerres espanyoles, i estan d’acord per fer-ho. També ho és d’interessos i podem afirmar que són també econòmics. Altrament mai haguessin consentit la permanència d’una “tribu” ni del seu “dialecte”.
Espanya i el seu Estat tenen clar, que sense l’aportació del més del 20 % del PIB procedent de Catalunya, és desmuntaria com castell de cartes.
Catalunya i des de abans del segle XVII, que posseïa Constitucions i Altres Drets, mai va controlar els fluxos migratoris per la senzilla raó de que era impossible. Aquest fet i no nomes a Catalunya, va propiciar unes vingudes i sortides d’homes i dones d’altres indrets, enriquint culturalment i socialment Catalunya.
Desprès de l’anexió de Catalunya al regne de Castella al 1714, el flux migratori tot i no ser controlable, va ser conduit pels borbons i castellans per varius motius. Inicialment els mercenaris dels exercits borbònics i de Castellà, van ser presents “sine die” a Catalunya. Aquest fet a més del control militar per controlar la recaptació i compliment de “los reales decretos”, va suposar, a traves de violacions a les dones catalanes i per casament altres, un mestissatge forçat que va continuar amb la victòria del franquisme.
Els espanyols moderns, esgrimeixen aquesta part de la historia per argumentar que no ens podem separar. Per cert, una historia interpretada subjectivament i amb vel·leïtats colonialistes. Las violacions mai són acceptades són imposades.
Els darreres dos segles, els espanyols fincats a Catalunya, han tingut el “gran honor” d’intentar d’anorrear-nos com a catalans i espanyolitzar-nos. Els més llestos i aprofitant el que suposa tenir un Estat a favor, van construir veritables guetos on els espanyols han conservat la seva identitat de procedència. La Mina, San Cosme....més tard “el Baix Llobregat”.
Els espanyols instal·lats aquí, creien, com ho fan els xinesos amb el Tibet, que la barreja ètnica, donaria un resultat positiu a favor d’Espanya, i la integració a Catalunya seria inversa. La pretensió sempre va ser espanyolitzar-nos. La gran diferencia és que ara ho fan legalment a ulls de la comunitat internacional. Tot i així el seu fracàs, és i serà estrepitós.
Els catalans mai ens hem negat ni de bon grat “ni evidentment per la força”, ha entomar la evolució històrica de la humanitat com un fet natural i just. Tothom te, ho ha de tenir dret a viure i millorar les seves condicions de vida i fer-ho on sigui.
Això però, en cap cas a significat que Catalunya i els catalans hagin estat disposats a renunciar ni a la seva catalanitat ni a la seva llibertat.
Ara i en ple segle XXI, el segle de la democràcia, de la tecnologia futurista de la globalització, els catalans novament i amb les nostres raons ens hem empescat que volen retornar a ser lliures com ho érem abans del 1714.
La concepció catalana de la vida s’assembla amb l’espanyola com l’ou i una castanya. Semblava que teníem prou historia a les esquenes, tots plegats, com per haver après que amb llibertat i respecte el que s’obté és progrés i millora de les condicions de vida, des de la confrontació, odi i rencunia. Doncs no, tot continua exactament igual que al 1715 amb els “Reales Decretos de Nueva Planta” de Felip V, a dia d’avui encara no derogats. Ara com abans ens volen espanyolitzar i fer-ho amb matriu castellana.
El que és horrible i lleig a l’hora, és adonar-nos, que tot i la feina descomunal de mestres, científics, politics, escriptors, esportistes i empresaris, hem estat incapaços de formar ciutadans capaços de discernir entre les misèries humanes i la excel·lència d’una societat que sempre ha volgut millorar en tots els àmbits. Ens referim als que no volen deixar de ser espanyols i viuen a Catalunya.
Catalunya, ara no esta posant en qüestió els ser o no ser. La realitat de Catalunya és inqüestionable. El que s’està d’ien és que volem fer un país nou de trinca, on la separació de poders sigui real, on la corrupció sigui castigada i penada proporcionalment, on tothom tingui els mateixos drets i llibertats, on és garanteixi per llei el dret al treball i a la vivenda, no com ara.
Els que mantenen i defensen que la lluita pel país i la social van intrínsicament junts tenen raó. El que passa, és que lluitar per millorar les condicions socials, ens condueix inexorablement a lluitar contra un estat que treballa negativament en les dues vessants, en lo identitari i en lo social.
Tothom que ha decidit, independentment de la seva procedència, viure, treballar i morir a Catalunya, ha de pensar si els seus interessos decidits a Madrid ara, és el millor per ell, pels seus i pel futur.
Si viu a Tortosa, el que ha decidit Madrid sobre el pla hidrològic el dura a la roina. Si treballa en botiga o supermercat la unitat d’horaris decidit a Madrid potser la roina del sector. Si volem uns Ajuntament propers i directes amb els ciutadans, la llei del PP decidida a Madrid, ho impedirà. Si volem ser competitius des de la ribera de la Mediterrània amb un corredor viari, oblidem-nos, Madrid ja ha fet l’aposta del central. Si voleu viatjar al mon, Madrid ha decidit que ho fem des de Madrid. Si volem trobar feina ens haurem d’esperar a l’enèsima reforma laboral que mai serà a favor dels treballadors, i que com sempre és fa a Madrid.
La llista seria interminable, però la qüestió és tant òbvia que fins i tot ens fa mal pensar que encara tenim espanyols a casa nostra que no ho veuen. Deu ser manca d’informació, deu ser la quantitat de cadenes televisives i ràdios espanyoles que encara ens bombardegen, com demanava Espartero, explicant que bo és ser espanyol i que dolent ser català, o simplement són aquells que són espanyols perquè mai podran ser altra cosa.
RSS Feed
