Doncs si, a casa estimem Catalunya i per això som nacionalistes tant o més que la resta que ho són perquè també estimen les seves nacions.
Vol dir això que no hauríem de relacionar-nos amb la resta de nacions del mon. Creiem que no. Fer-ho ens conduiria a una autarquia que en cap cas serviria per fer dels catalans millors del que ara som.
La insistència, armada i violenta, dels castellans que ens volen espanyols, ens ha fet mal. Mal mental, de país i de butxaca i, tot per garantir que els seu “modus vivendi” i, de poder pervisqui amb el mínim esforç i, la màxima repressió.
I de que va això d’estimar Catalunya. Estimar és concepte immesurable, però existeixen formes adequades de mostrar estimació. Es pot estimar un paratge, els rius, el mar, les muntanyes, els pobles i ciutats, l’art fet i construït per catalans, la nostra musica, la nostra historia, la nostra llengua, però quan un català ho estima tot, potser sense saber-ho, és un nacionalista català.
El que pocs saben, creiem, és que ser nacionalista, a Espanya només ho poden ser els espanyols, comporta compromisos i alguna obligació. Compromís per construir una nació lliure i democràtica i l’obligació de defensar-la de les ingerències estrangeres.
Espanya i el seu Estat, des de el 1714, han planificat, qual camps d’extermini nazis, que els catalans deixem de ser nacionalistes. La nostra nació ha de ser Espanya i els catalans espanyols. Fins i tot ens han dit que estimant Espanya també ho fas amb Catalunya.
Canvi de paradigma mental i matar Catalunya com Nació. Aquests fets, el regim del 78 i per primer cop, ho garantia. Catalunya comunitat autònoma amb dret a governar-se de forma restringida per acabar la construcció de la nació espanyola. I per primer cop, sense fusells disparant.
El problema sorgeix quan el preu de les petites concessions autonòmiques trepitgen el poder absolut central i, de totes les institucions, que ahir van ser borbòniques, franquistes i avui malden per mantenir-se .
Catalunya mai s’hagués llevat amb tanta consistència per la seva independència, si no fos per la Castella imperial incapaç d’exercir solidaritat i repartir poder.
Era impossible. Els que van dissenyar l’operació per una transició de la dictadura a una democràcia, ho van fer creien que les institucions del Estat franquistes s’amotallarien i col·laborarien per la construcció i equilibri territorial de la nova Espanya. Fals. I de fets que ens mostren quina és la democràcia espanyola de baix nivell en tenim a cabassos. El més sagnant, potser, va ser la repressió policial, judicial i estatal contra el poble català pel sols fet de posar urnes i voler votar.
Els espanyols, que sembla no poden ser altra cosa, no han entès que hi som i continuarem sent-hi, malgrat que al 1714 Castellà amb el Borbó ens guanyes la guerra. Franco també va guanyar la seva i Catalunya va tornar a perdre, però ha quedat demostrat qui ni castellans, ni borbons, ni franquistes, de moment, han pogut acabar amb Catalunya i amb els nous vinguts que no acceptin que viuen a Catalunya tampoc i, creiem que la resposta és simple; Perquè avui encara som molts els que estimem Catalunya i la volem lliure per decidir el nostre futur i per això ens sentim orgullosos de la nostra Nació que és la nostra pàtria.
RSS Feed
