26 DE MAIG I DESCOMPTANT.
Espanya des de els seus inicis ha estat una entitat abstracta. Les elits dominants són els artífex de la seva incessant construcció. Llevat períodes petits on la societat civil dirigida pels que també volien construir Espanya, més dictadures varies i les monarquies castellanes, han estat els seus impulsors.
Per aconseguir-ho calia tenir els mitjans i uns exercits plens de mercenaris antigament i d’espanyols en temps moderns pagats amb els diners dels espoliats. Fer de la historia dels pobles de la península, un relat unitarista i castellà va determinar el camí empres per les elits castellanes i els nous assimilats.
Construir un nou model nacional, l’espanyol, amb nous sentiments i arrels, només era i és possible anorreant altres identitats. De fet, la voluntat de mantenir i construir la realitat espanyola, sempre s’ha fet amb foc i destrucció. Mai l’assimilació de cap poble peninsular ha estat volguda i desitjada. La imposició d’una llengua i noves costums, no ha servit per res més que per crear odis i estadis irreconciliables.
Espanyol/a. Natural d’Espanya. Relatiu o pertanyent a Espanya o als seus habitants. O diu el diccionari de la llengua catalana del Institut d’Estudis Catalans.
Queda clar, a Espanya s’ha substituït la realitat nacional dels catalans, castellans, bascos i gallecs per una de nova, l’espanyola. La “fusió” de quatre pobles i la desaparició sistemàtica de les seves realitats te l’objectiu, abans dissimulat, ara incontestable; “Acabar la feina i construir la realitat desitjada per les elits d’arrel castellana, una sola nació, Espanya i uns sols habitants els espanyols”.
Definir que és un espanyol, és quelcom impossible. Un tros de català, més un de castellà, o potser un de gallec i un de castellà. No, segur que és una mica de basc, abonat amb costums catalanes i salat per la determinació castellana. Per ser-ho, abans cal renunciar dels orígens. Ens demanen, ens obliguen i ens imposen que hem de ser espanyols i sempre ho fan des de Madrid, el centre neuràlgic on és decideix tot.
Hispania, va ser la denominació que els romans van utilitzar per nomenar el seu nou domini. Iberia, inicialment estava composada per un entramat de comunitats diferenciades (elisyces, sordons, cerretans, airenosis, andosins indigets, castel·lans, lacetans, laietans, cossetans, ilergets, iacetans,....) fins l’arribada natural dels fenicis, grecs, etruscos i cartaginesos. Els romans van imposar el seu poder militar i cultural de l’època, però mai van anomenar als habitants de la península com romans. La decadència de l’imperi roma i la arribada dels “bàrbars” del nord, fins la invasió dels àrabs, modificaria l’estructura social amb nous costums.
L’arribada i dominació dels àrabs, Al-Àndalus, que va durar més de 8 segles, va transportar als habitants de la península a nivells culturals i de progrés extraordinaris. Al-Àndalus va destacar per la seva riquesa cultural, construint les millor universitats de l’Europa del moment i per tota una revolució en el camp agrícola i ramader.
Com sempre el reaccionarisme de l’Església catòlica, va estroncar un futur i en va construir un altre. El que el mon àrab ni havia ni va voler fer, se li va girar en contra. Els cristians que no van ser perseguits, i en ares ha tornar ha ser dominants, varen iniciar la seva reconquesta, que sempre va ser per major gloria, dels interessos de la Església i els seus aliats.
L’expulsió dels àrabs va comportar l’assentament definitiu dels nous regnes resultants d’una reconquesta cristiana. El de Castella, el de Lleó, el de Navarra, el de Murcia, el de Aragó i Catalunya i més. Aquests nous regnes imposarien llur voluntat en termes absolutistes llevat alguna excepció en el futur.
El que no varen fer els romans ni els àrabs de Al-Àndalus, romanitza o arabitza, el regne de Castellà ho fa, i la seva expansió comporta, fer d’Iberia, d’Hispania, la pàtria d’un nou subjecte, l’espanyol, amb una llengua, el castellà, que s’anirà imposant sistemàticament sense importar el com, amb l’objectiu substitutori de les altres llengües.
Aquest objectiu castellà amb una manca de visió i avidesa de poder de tot tipus, comportarà liquidar el seu imperi i consolidar les lluites internes fins temps moderns. Aquells que per interessos espuris defensen la espanyolitat ho fan com eina depredadora, mai com constructora d’un futur millor.
Els quatre pobles, que viuen a la Península Iberica, teníem al 1978 la darrera oportunitat de construir quelcom nou. Podia ser un Estat confederal, una Assemblea dels pobles, o el que és vulgues, mai una Espanya única i predominant. Per fi el fracàs de les elits i castes “modernes” pot suposar el renaixement de millors temps. L’absolutisme i el que representa, és el passat.
Ara és el temps dels pobles i de que tothom decideixi el seu futur i que vol ser. Els castellans, els bascos, els gallecs i els catalans hem de ser els constructors d’una entesa on els interessos siguin els generals. Espanya avui i per extensió a la seva historia mai podrà ser una alternativa on tots els ciutadans que composen els pobles que viuen a la península és sentin còmodes i realitzats.
El que han aconseguit els espanyols apàtrides, de moment, és que la seva Espanya ja no sigui cap model pels catalans. És impossible que amb aquells que ens volen destruir, amb els que ens volen fer desaparèixer construïm res. El seu temps s’ha exhaurit i gairebé és pot constatar que de forma irreversible.
Ara, catalans, castellans, gallecs i bascos tenim l’oportunitat per construir un lloc on definitivament ens puguem sentir tal com som i aquest lloc s’anomena Europa i aquest 25 de Maig hem posat una pedra tant comparable com la Sagrada Família d’en Gaudi. El poble català ha dit la seva i segur que ara Europa ja no te dubtes, de que no només volem ser lliures, sinó que som part d’Europa ara i en el futur.
RSS Feed
