ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

EUROPA JA NO POT TENIR CAP DUBTA.

26/5/2014

0 Comments

 
Imagen


26 DE MAIG I DESCOMPTANT.

Espanya des de els seus inicis ha estat una entitat abstracta. Les elits dominants són els artífex de la seva incessant construcció. Llevat períodes petits on la societat civil dirigida pels que també volien construir Espanya, més dictadures varies i les monarquies castellanes, han estat els seus impulsors.

Per aconseguir-ho calia tenir els mitjans i uns  exercits plens de mercenaris antigament i d’espanyols en temps moderns pagats amb els diners dels espoliats. Fer de la historia dels pobles de la península, un relat unitarista i castellà va determinar el camí empres per les elits castellanes i els nous assimilats.

Construir un nou model nacional, l’espanyol, amb nous sentiments i arrels, només era i és possible anorreant altres identitats. De fet, la voluntat de mantenir i construir la realitat espanyola, sempre s’ha fet amb foc i destrucció. Mai l’assimilació de cap poble peninsular ha estat volguda i desitjada. La imposició d’una llengua i noves costums, no ha servit per res més que per crear odis i estadis irreconciliables.

Espanyol/a. Natural d’Espanya. Relatiu o pertanyent a Espanya o als seus habitants. O diu el diccionari de la llengua catalana del Institut d’Estudis Catalans.

Queda clar, a Espanya s’ha substituït la realitat nacional dels catalans, castellans, bascos i gallecs per una de nova, l’espanyola. La “fusió” de quatre pobles i la desaparició sistemàtica de les seves realitats te l’objectiu, abans dissimulat, ara incontestable; “Acabar la feina i construir la realitat desitjada per les elits d’arrel castellana, una sola nació, Espanya i uns sols habitants els espanyols”.

Definir que és un espanyol, és quelcom impossible. Un tros de català, més un de castellà, o potser un de gallec i un de castellà. No, segur que és una mica de basc, abonat amb costums catalanes i salat per la determinació castellana. Per ser-ho, abans cal renunciar dels orígens. Ens demanen, ens obliguen i ens imposen que hem de ser espanyols i sempre ho fan  des de Madrid, el centre neuràlgic on és decideix tot.

Hispania, va ser la denominació que els romans van utilitzar per nomenar el seu nou domini. Iberia, inicialment estava composada per un entramat de comunitats diferenciades (elisyces, sordons, cerretans, airenosis, andosins indigets, castel·lans, lacetans, laietans, cossetans, ilergets, iacetans,....) fins l’arribada natural dels fenicis, grecs, etruscos i cartaginesos. Els romans van imposar el seu poder militar i cultural de l’època, però mai van anomenar als habitants de la península com romans. La decadència de l’imperi roma i la arribada dels “bàrbars” del nord, fins la invasió dels àrabs, modificaria l’estructura social amb nous costums.

L’arribada i dominació dels àrabs,  Al-Àndalus, que va durar més de 8 segles, va transportar als habitants de  la península a nivells culturals i de progrés extraordinaris. Al-Àndalus va destacar per la seva riquesa cultural, construint les millor universitats de l’Europa del moment i per tota una revolució en el camp agrícola i ramader.

Com sempre el reaccionarisme de l’Església catòlica, va estroncar un futur i en va construir un altre. El que el mon àrab ni havia ni va voler fer, se li va girar en contra. Els cristians que no van ser perseguits, i en ares ha tornar ha ser dominants, varen iniciar la seva reconquesta, que sempre va ser per major gloria,  dels interessos de la Església i els seus aliats.

L’expulsió dels àrabs va comportar l’assentament definitiu dels nous regnes resultants d’una reconquesta cristiana. El de Castella, el de Lleó, el de Navarra, el de Murcia, el de Aragó i Catalunya i més.  Aquests nous regnes imposarien llur voluntat en termes absolutistes llevat alguna excepció en el futur.

El que no varen fer els romans ni els àrabs de Al-Àndalus, romanitza o arabitza, el regne de Castellà ho fa, i la seva expansió comporta, fer d’Iberia, d’Hispania, la pàtria d’un nou subjecte, l’espanyol, amb una llengua, el castellà, que s’anirà imposant sistemàticament sense importar el com, amb l’objectiu substitutori de les altres llengües.

Aquest objectiu castellà amb una manca de visió i avidesa de poder de tot tipus, comportarà liquidar el seu imperi i consolidar les lluites internes fins temps moderns. Aquells que per interessos espuris defensen la espanyolitat ho fan com eina depredadora, mai com constructora d’un futur millor.

Els quatre pobles, que viuen a la Península Iberica, teníem al 1978 la darrera oportunitat de construir quelcom nou. Podia ser un Estat confederal, una Assemblea dels pobles, o el que és vulgues, mai una Espanya única i predominant. Per fi el fracàs de les elits i castes “modernes” pot suposar el renaixement de millors temps. L’absolutisme i el que representa, és el passat.

Ara és el temps dels pobles i de que tothom decideixi el seu futur i que vol ser. Els castellans, els bascos, els gallecs i els catalans hem de ser els constructors d’una entesa on els interessos siguin els generals. Espanya avui i per extensió a la seva historia mai podrà ser una alternativa on tots els ciutadans que composen els pobles que viuen a la península és sentin còmodes i realitzats.

El que han aconseguit els espanyols apàtrides, de moment, és que la seva Espanya ja no sigui cap model pels catalans. És impossible que amb aquells que ens volen destruir, amb els que ens volen fer desaparèixer construïm res. El seu temps s’ha exhaurit i gairebé és pot constatar que de forma irreversible.

Ara, catalans, castellans, gallecs i bascos tenim l’oportunitat per construir un lloc on definitivament ens puguem sentir tal com som i aquest lloc s’anomena Europa i aquest 25 de Maig hem posat una pedra tant comparable com la Sagrada Família d’en Gaudi. El poble català ha dit la seva i segur que ara Europa ja no te dubtes, de que no només volem ser lliures, sinó que som part d’Europa ara i en el futur.



0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.