ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

FART DE ERC I ELS SEUS TROLLS.

29/6/2016

1 Comment

 
Picture

Primera brama, CDC vol la unitat per tapar la seva corrupció. Segona brama, CDC vol la unitat per tapar la seva davallada electoral. Tercera brama, CDC aconsegueix la unitat a Junts pel Si fent xantatge a ERC.

Al 2012 CiU tenia 62 Diputats. CDC apostava per un Estat català, resolució aprovada al Congres de Reus (Febrer del 2012). El President Mas, i escoltant el clam per la independència i unitat i contra l’opinió d’UDC, va convocar eleccions i sense unitat, jugant-se-la. Unes eleccions on CiU va perdre 12 diputats. Durant la campanya electoral, l’Estat espanyol va endegar l’atac més virulent mai conegut contra Mas i CDC. Aquest fet va ser utilitzat per tots els adversaris i enemics politics sense excepció.

Mas va escoltar i va posar les urnes i la resposta estratègica de ERC va ser la autoproclamacio de ser els únics garants per conformar el camí cap la independència. “Nosaltres som la fiabilitat”. “Nosaltres serem garantia del procés”. Sibil·linament, ERC introduïa lentament i inexorablement, el cuc de la desconfiança cap el President Mas i CDC. Els fonaments de la desconfiança, l’argumentari espanyol sorgit des de les seves clavegueres institucionals i mediateques.

21 diputats i tenir la clau, desprès de l’estrepitós fracàs dels seus dos tripartits, els feia creure que introduir la desconfiança permanent, apuntalada per informes d’Estat i periodístics, que aquest era el camí per guanyar la centralitat i desplaçar, o fins i tot destruir CDC.

El 9N, va ser el punt d’inflexió. ERC va carregar contra la consulta proposada pel President Mas i el seu Govern. Ells com les CUP volien desobediència. Afortunadament i deixant amb el cul a l’aire als d’ERC i ICV,  una part de les CUP van tenir més sentit patriòtic i de país que la direcció de ERC i d’aquells que només volien màrtirs.

La conferencia del President Mas proposant un full de ruta i la unitat com eina guanyadora, desprès del 9N, obria a ulls de molts el camí irreversible per aconseguir la independència. Una setmana desprès, la proposta del President Mas va ser rebutjada frontalment per Oriol Junqueras, ERC.

Afortunadament la ANC, Òmnium i l’AMI, que sempre van tenir clar els crits dels 11 de Setembre, Independència i Unitat, van guanyar la partida i d’aquí Junts pel Si.

ERC, va perdre i dolguda, va implementar l’estratègia del xantatge per explicar, sense dades, de com el President Mas i CDC havia obligat a ERC per fer una candidatura unitària. Qüestió que encara alguns “idiotes” continuen explicant a tort hi ha dret.

A dia d’avui els trolls d’esquerra encara fan corra la brama de que la unitat va ser el fruit d’un xantatge no d’una necessitat estratègica de país. S’ha de ser curt de gambals, pensar i més ara, que sense convergència aconseguirem la independència. L’altra brama que fan corre per neutralitzar la unitat és que nomes serviria per tapar la debilitat electoral de CDC. Sembla que ERC quedaria satisfeta amb una desfeta de CDC tot i que suposes no aconseguir la independència. Repetim ho sembla.

ERC, no va voler unitat a les eleccions europees. Tampoc a les municipals. A les espanyoles menys. Junts pel Si, i en funció del valor que ERC li dona, sembla més un pecat que no pas l’orgull d’anar a per feina amb patriotes, que com s’ha demostrat se la juguen quan cal.

En comú podem, a tots els efectes és la força guanyadora a Catalunya amb 12 diputats. ERC i CDC són segona i tercera força per tant els perdedors. Gracies ERC. És cert la suma dona 17, però molts interpreten, i així ho continuen venent, que 9 són molt independentistes i 8 ho són poc. ERC continua exprimint, malgrat el coneixement d’unes gravacions que diuen i demostren moltes coses, l’apartat de la desconfiança. En Rufian diu que defensem el govern de Puigdemont i Junqueras i nosaltres li diem no, és el Govern del President Carles Puigdemont.

ERC, com Catalunya si que és pot, com Barcelona en Comú, com En Comú Podem i com una part de les CUP, s’han cregut amb escreix que tot el que fes flaire a convergent era corrupte. De moment l’únic que és cert i perquè el President Pujol ho va dir és que ell tenia diners a Andorra d’una “deixa”. La resta, ara no només està invalidat, sinó que tenim la certesa que les difamacions, in fundis, muntatges, són el producte dels veritables delinqüents; Fernández Diaz, el PP amb el seu President Rajoy, l’Estat espanyol i les seves clavegueres i el Cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya.

Ara no ni ha prou solidaritzant-se amb els imputats que seran jutjats properament. Ara cal una reparació publica i reconèixer que els resultats electorals que han perjudicat a CDC, i beneficiat a ERC i les CUP són immorals. Per suposat que els de la Colau i el Xavier Domènech també.

Per cert i per qui no ho sàpiga, el President Mas desprès del 9N i la seva Conferencia reclamant unitat amb un full de ruta per la independència, va rebre pressions importants per convocar noves eleccions sense més dilacions. El President va optar per la unitat per guanyar i Junqueras va respondre que ni un duro.

ERC si sap que vol dir ser lleial, i per corregir estratègies passades, ara hauria de treballar colze a colze amb CDC, fer costat al President Puigdemont i si cal eixamplar que ho faci Junts pel Si.

Per cert els nostres aliats mai seran els unionistes espanyols que dirigeixen Barcelona en Comú, Catalunya si que és pot i En Comú Podem, els nostres aliats seran els seus votants.

Una petició feu callar d’una vegada els trolls que fan més mal que bé, sobre tot perquè més tard que d’hora tot acaba suran.


1 Comment
OLIVA link
28/6/2016 11:14:16 am

QUANT EL "SORPASSO",ES LA UNICA META.....QUE TRIST¡¡¡
DE DEBO A CA NOSTRE,,LA MAJORIA VOL UN FRONT POPULAR?...

Reply



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA
    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen

    Picture

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.