El 14 d’Abril del 1931, fetes unes eleccions municipals i guanyades pels republicans, Alfons XIII agafa les maletes, se’n va a l’exili i és proclama democràticament la República espanyola. En Macià va més lluny i proclama la República catalana amb estat inclòs, dins d’una Federació de Repúbliques Ibèriques, que malauradament tindrà una vida curta (dos dies). Dues eleccions a Corts espanyoles, legitimen una dreta la CEDA i una esquerra amb el seu Front Popular, d’una República sorgida d’unes eleccions municipals.
Un general de la República, F. Franco B. amb l’ajut dels seus correligionaris nazis alemanys i del fasció italià, traeix amb un cop d’Estat vil i cruent la República. Franco i les elits econòmiques del moment són els únics traïdors a la democràcia i la República.
Cap reconciliació hi va haver al 1978. Els mateixos que manaven als anys quaranta, cinquanta, seixanta i setanta, ho seguien fent. Tant és així, que per vergonya de les democràcies europees i dels pobles de la Península, actualment, Franco encara té un Mausoleu compartit amb el falangista Jose Antonio, una Fundació i quantitats ingents, encara a dia d’avui, de monuments i plaques commemoratives del nefast 18 de Juliol. Fins i tot els seus hereus directes, és neguen a retirar condecoracions varies i condemnar el franquisme i al dictador.
Va ser el regne de Castella amb l’ajut de la monarquia borbònica francesa qui ens va fer la guerra al 1714. Va ser Felip V i els seus Decrets de Nova Planta el que volien anorrear-nos com a poble.
Van ser els governs vells i no tant vells, els que han continuat la tasca dels Decrets de Nova Planta, encara vigents. Ha estat Franco i els seus hereus, amb la contumàcia dels falsos profetes, de ser on som.
Jo no perdonaré mai al genocida den Franco, ni als que a dia d’avui encara el defensen. Tinc edat per haver lluitat contra Franco i el franquisme i encara tinc esma per continuar lluitant contra el nou franquisme sense Franco. Ara però la lluita és definitiva. És per la independència. Per fugir de la nació espanyola i dels seus espanyols que com temps ençà, continuen volent el mateix, l’anorreament de Catalunya i l'espanyolització dels catalans.
Si Espanya està convençuda que el millor per ells és fer d’en Franco un “estadista” i un hom dur, allà ells, és la seva historia. Si volent tenir com referent social el franquisme d’arrel feixista i centralista, allà ells amb la seva decisió. Si els treballadors volen ser els legitimadors d'una corrupció de base franquista amb els seus sindicats, allà ells, i si els espanyols que no poden ser altra cosa, volen fer la Espanya una i gran, que amb mi i els meus que no hi comptin.
El 27 de Setembre ha de ser el 14 d’Abril català. El de la llibertat. El d’un futur triat per nosaltres. Sense imposicions i amb la satisfacció que ho haurem fet amb pau i democràcia.
El 18 de Juliol del 1936, els hi regalem. La seva bandera roja i gualda, i tot el que se’n desprèn també.
RSS Feed
