El dia que la majoria de treballadors de Catalunya, “decideixin” avant posar explícitament el dret ha tenir feina i vivenda com els referent reivindicatius més importants i obviïn explícitament tot el que tingui a veure amb el full de ruta per la “transició nacional”, Catalunya veurà irremediablement frenat el seu full de ruta per la transició nacional.
Estem esmerçant esforços per lligar transició amb benestar i de moment ens sortim prou be, però, ni la crisis, ni l’ofegament econòmic que ens fa l’estat ajuda.
L’estat espanyol, sap que l’ofec institucional i l’econòmic, n’és el cavall de Troya per combatre els desitjos del poble català. Volen guanyar altre cop i ara ho volen fer per mitjans pseudodemocràtics.
La màxima democràtica d’exigir i d’exercir el dret al vot, de moment te una majoria solida al Parlament català. Amb matisos però solida. Mantenir aquesta solidesa, comença ha ser preocupant, si la premissa és avançar amb el full de ruta i mantenir la cohesió social i l’estat del benestar a l’hora. És comencen ha detectar debilitats i manifestacions amb un cert to, que ens hauria de posar en estat d’alerta. La crisis ens posa en perill el manteniment de la nostra societat, i ara ja és detecten sintomes de fatigues que poden posar en perill l’altra pota del full de ruta.
L’estat espanyol utilitzarà el que faci falta per que fracassi la voluntat dels catalans, ho sabem i hauríem d’estar encara mol més tensionats. Ara bé, el que no podem fer és relegar a un segon pla la transició nacional i convertir la qüestió pressupostària en la centralitat del debat polític, sobre tot quan les regles de joc al respecte les imposa l’estat espanyol.
Fer això ha permés que per primera vegada s’hagi constituït un nou bloc, “el pressupostari i de trencament”. El PSC-PSOE, Iniciativa, PP, Ciutadans i els de la CUP, són el nou bloc.
Mentrestant CiU i ERC, treballen per convèncer i arrossegar a una majoria per la transició nacional, existeixen els altres que en cap cas han tingut el full de ruta com prioritari. Aquets és sumen a tot allò que els permet-hi créixer electoralment, i si mentrestant poden fer forat per debilitar l’adversari polític, ho fan.
Fer creure als treballadors que la responsabilitat de les retallades, de no gestionar be, i de no tenir pressupostos és de la Generalitat, és el que fan els espanyols i unionistes. Mai la Generalitat podrà invertir aquesta percepció que tenen els treballadors aquí a Catalunya. Segur que tindrem incidència, però modificar al Baix Llobregat el treball intens dels socialistes i dels eurocomunistes han dut a terme els darrers 34 anys, només ho podríem fer si ens hi poséssim i tinguéssim 30 anys al davant.
Tenim una majoria parlamentaria, tenim raons i motius, continuem dins de la estratègia espanyola d’anorrear-nos fins al final, ens volen només espanyols, ens imposen les seves majories, sabem el que volem i ho varem manifestar al carrer i a les urnes.
Mai tindrem la certesa d’una victòria en un Referendum cert, com tampoc la tenien els quebequesos ni la tenen els escocesos, però tenim la certesa del carrer i de les urnes. Tot plegat hauria de ser suficient per arriscar-nos. Hem esperat 299 anys i podem esperar una mica més, però no gaire, sinó al final Catalunya serà convertit per l’estat espanyol en un femer tant pudent com insuportable. Esperar complir la legalitat espanyola per decidir el nostre futur, quan tenim al davant un estat incomplidor, no només no ens ajuda, sinó que ens prenen per imbecils i ens aprofundeix en la misèria de l’atur i de les retallades.
Hi ha un passat que se’n va anar per sempre, però hi ha un futur que encara és nostre. FW. Robertson
RSS Feed
