Recordo, quan feia de sindicalista a la UGT, que per desprestigiar el sindicalisme que feien altres se’ls anomenava “sindicalismo amarillo”. La pretensió era clara, estratègicament parlant, la UGT corretja de transmissió dels socialistes i CCOO dels comunistes treballant per un bipartidisme i hegemonia política, i per consolidar el regim del 78. La resta empestats.
Groc és el color que el moviment independentista, i en forma de llaç, ha pres per denunciar la repressió espanyola a Catalunya. Sembla que aquest color “per sempre més, serà atomitzat com color de lluita”.
Un 155 i unes eleccions, 21 D del 2017, ens han fet profundament curosos respectant la legalitat espanyola, malgrat intents de confrontació no controlats del tot (Via Laietana, Junquera, Aeroport, Tsunami). No només s’ha respectat, sinó que han investit President d’Espanya, Pedro Sánchez del PSOE, membre d’un partit ple de corrupció, còmplice del 155 i ara ja sabem in complidor amb els acords.
El groc s’imposa i veiem que solidàriament els catalans i ha molts indrets el color groc forma part del dia a dia.
Presos preventius i presos condemnats. Els exiliats són part d’altra historia. Un escenari que comportaria una lluita comuna de tots els demòcrates i l’únic que se’ns ofereix des de la política i organitzacions és restitució institucional i el color groc.
I avui aquest és el resultat, ni restitució de res i el groc normalitzat i servint per l’únic que pot servir; de color.
Ha servit el groc per decantar la romana dins d’Espanya i el seu Estat a favor dels presos politics, i trobar aliats espanyols?. Diríem que no. La prova del coto és que avui, amb excepcions, només els que viuen del diner públic van decorats amb el groc. La resta ja ha normalitzat que tenim presos politics i exiliats i han abandonat el groc. De fet, dur-lo o no, no servia per res. Amb els colors no és defensen els drets.
Espanya i el seu Estat mai ha patit pel color groc i la seva interpretació de lluita. Creiem que mes aviat se n’han fotien. Del que no s’ nen foten és de la confrontació política i judicial que els exiliats mantenen amb Espanya i tot el seu Estat. Confrontació intel·ligent on els colors no hi tenen cabuda. Eficiència política amb el Consell per la República que no poden controlar i eficiència amb la defensa jurídica que s’ha i s’està mostrant triomfadora per defensar drets individuals i col·lectius. Només caldria lligar la desobediència popular.
Demanar indults, amnisties, o posar l’altra galta, no només no ens fa guanyadors de res, sinó que indica la nostra feblesa, tot i esperant que el poderós ens ofereixi magnanimitat com bons vassalls i la seva almoina. Si hem de demanar demanem la independència. Si hem de negociar que sigui per exigir drets com el d’autodeterminació. Si hem de dialogar que sigui per dir-los que així no i que l’únic que tindreu a la taula són uns dirigents d’un poble que mai s’aturarà fins aconseguir la independència de Catalunya.
RSS Feed
