La Conferencia del President Mas el dia 25 de Novembre, permetia obrir un debat extens i profund, sobre com els catalans podíem triar el millor camí per conquerir la nostra llibertat. De fet proposava l’acció més agosarada per guanyar; prescindir de CiU i fer possible la inclusió de la societat civil com actors determinants per un procés, que el President sempre ha entès i explicat que serà complicat i amb uns daltabaixos que a molts els farà tremolar. Una forma de superar el tot plegat, depenia d’una certa unitat política organitzativa, que no ideològica. La proposta era clara i diàfana, una Llista de País i eleccions abans de les municipals, i si ell era el problema podia fins i tot tancar la llista.
Uns dies després Oriol Junqueras, i de forma taxativa va dir no a la proposta del President. L’argument i la seva proposta, tothom la coneix. De fet ara ja tenim mostres que la proposta del President era l’encertada. ERC no només la esguerrada, sinó que ha obert la caixa dels trons.
Hem perdut Barcelona. Qui pensi que amb la victòria, tot i que pírrica de “Barcelona en comú” hem fet un pas endavant, o es un cínic, o per l’únic que està content és per haver fet fora, de moment, al Xavier Trias.
Ada Colau, ho te tant clar com el PP i el PSOE. Eliminar al President Mas n’és l’objectiu. Ha estat taxativa durant la campanya i després. Amb el President Mas no anirem en lloc.
El primer objectiu espanyol s’ha aconseguit, fracturar el vaixell insígnia del procés i deixar clar que hi ha dos projectes, el de la independència de Catalunya i el de la reforma de Espanya. Volen o no hem obert la caixa de pandora. És més, hem activat la consciencia espanyola resident a Catalunya perquè facin costat a una nova proposta regeneracionista de base d’esquerra que sens dubta tornarà a enlluernar als que abans votaven PSC i fins i tot sectors espanyols de la dreta.
Junqueras n’és directament responsable de que això hagi succeït. Sembla que ara vol arreglar-ho posant l’adhesió al full de ruta del procés com qüestió indispensable per pactar el govern i suport a l’Alcaldia. Altrament no hagués estat necessari si la proposta del President hagués reeixit.
El més greu però ha de venir. Espanya i tots els moviments regeneracionistes, han descobert amb la victòria, tot i que pírrica, a Barcelona, que poden competir a les eleccions del 27.
Rebutjada obertament la proposta del President i acordat un full de ruta on el paraigües reeixirà, ens trobarem i ja ens i podem posar de peus que així serà. Els espanyols ens volen a dins i faran el que calgui perquè així sigui pels segles dels segles.
Entre CDC, o CiU, ERC, la CUP i segur que amb “Catalunya en comú”, és dirimirà la victòria o la derrota el 27. Els espanyols que en qüestions d’estat ens porten avantatja, ja estan treballant la seva candidatura que serà a imatge de la “Barcelona en comú”, transversal, unitària, i portadora del missatge inequívoc, de que sense pacte amb Espanya no hi tenim res ha fer.
Qui ha fet possible aquest escenari, és ERC i el silenci de la ANC i Òmnium. Rebutjar la proposta del President amb arguments tant fal·laços com la corrupció, les retallades i que són la “dreta”. La negativa ha anar junts per guanyar no ha fet res més que desfermar allò tant universal que diu: DIVIDE I VENCERÁS.
El temps se’ns acaba, i si no tenim Llista de País i per tot el que suposaria que poguéssim perdre el 27, CDC, o CiU i ERC, com a mínim, han de visualitzar que són una sola peça en el que toca a l’alliberament nacional i aparcar les qüestions socials. De fet seria el més sensat, donat que ni tenim diners ni capacitat política per decidir res que no vulgui Madrid i el seu TC.
La resposta per demostrar que el que importa és Catalunya, seria convertir el paraigües amb un Programa de partit on només és contemples un únic punt: Compromís patriòtic si tenim la majoria parlamentaria per iniciar un procés constituent cap a la independència de Catalunya, negociat o no amb l’Estat espanyol.
RSS Feed
