Mascle i femella. Els aparells reproductors son complementaris i diferents. L’home engendra amb els seus espermatozous i la dona rep la bona nova al si del seu cos (òvul) permeten que la simbiosis fabriqui un nou ser.
Aquest fet, físic i natural, és el procés que permet que l’espècie humana és reprodueixi i n’obtingui quotes de progres, de drets i de justícia social.
Des de que tenim dades que podem contrastar i verificar, la societat primerenca i per sobreviure, de forma gairebé natural, les tasques socials van quedar repartides en funció de les necessitats de supervivència. (Prehistòria del Paleolític i Neolític).
Inicialment l’home caçava, la dona paria i tenia cura per preparar el plat a taula. Més endavant l’home continuava caçant, i va afegir algun rol nou, el de la defensa com condició d’un transformació social, de nòmades a sedentaris. En aquest context a la dona també si li van afegir altres tasques, llaura la terra i el cuidat del bestia que poc a poc formava part d’una nova realitat.
Patriarcat o matriarcat, no era altra cosa que el repartiment de rols. El patriarca era l’amo, el guerrer i el que tenia l’obligació de que tot estes disposat per omplir l’olla.
La matriarca, era la peça clau per tenir bona successió, per educar-los, i per obtenir la millor descendència per garantir un futur familiar. La matriarca és va convertir amb la poderosa sexual, educadora i fins i tot garant perquè l’home mai abandones les seves obligacions.
L’evolució natural a traves dels temps, en cap cas ha esdevingut cap revolució perquè les dones i els homes facin el mateix, i tinguin els mateixos drets. De fet a dia d’avui segle XXI, encara tenim societats on les dones son mers objectes dels homes. Societat musulmana i àrab, també dita oriental. Als països d’occident, malgrat moltíssimes deficiències, podem assegurar que les dones i els seus drets estan a anys llum de les que son d’orient i Àsia.
La revolució industrial a Europa, més la situació d’esclavatge i penúria a països com Rússia, va fer possible que neixes una nova classe, la obrera. Els pensadors del moment com Marx, Rosa Luxemburg, Bakunin i dirigents com Lenin, van sacssegar les relacions entre poderosos i sotmesos.
La revolució a Rússia, lligada a la primera guerra mundial, on els imperis del moment s’ho jugaven tot, era la avantsala de que un poder, la classe treballadora, podia canviar-ho tot a Europa.
La preparació de la segona guerra mundial i execució, no va ser altra cosa que per impedir que la classe treballadora és fes amb el poder a Europa.
Curiosament ni les revolucions socials ni les guerres, que ho van capgirar gairebé tot, van ajudar a reduir les distancies dels drets entre homes i dones. Al Estat espanyol fins al 1933 les dones no tenen dret a votar.
Som el segle XXI, el mes avançat dels passats. Tecnologia impensable. Mobilitat absoluta. Viatges galàctics. I en termes de la informació i coneixement som dins d’un estadi extraordinari.
I malgrat això, els homes produeixen l’esperma i les dones els òvuls , exactament com a la Prehistòria.
I malgrat que avui, no a tots els països, les dones tenen més drets, les dones continuen patint el greuge comparatiu amb els dels homes.
Però tenim un conflicte obert i descarnat. La mateixa mobilitat d’aquets que al seu país d’origen no tenen drets, van a nous països on si que els tenen. Amb els homes cap problema. S’adapten i punt però sense renunciar als seus costums. Amb les dones, pobres, no és que no s’adaptin perquè no volen. No ho fan perquè els seus homes ho impedeixen.
No és que no tinguin drets als seus països d’origen, és que tampoc els poden tenir als nous d’acollida. Ho impedeix els costums d’origen que els seus homes defensen a mata d’agoll.
Poden les dones d’occident defensar que les dones d’orient tinguin els mateixos dret que elles, i tant. Poden fer-ho defensant al mateix temps la cultura dels àrabs que ho impedeixen, creiem que no.
L’arrel de les diferencies entre homes i dones a orient, és estructural i mantingut per aquells que fan de la religió l’excusa per mantenir a les dones com esclaves. Als països de caire democràtic no.
La confrontació cultural la tenim servida fa temps. Avui només cal decidir si als admetem amb la seva ho fem que la nostra prevalgui.
Celebrar el dia de la dona treballadora, sense condemnar la situació que pateixen als països misògins i patriarcals, és un frau que segur també afectarà a les mateixes dones que volen equiparar drets.
RSS Feed
