Calia una reconciliació segur. Aquesta però mai és va fer des de l’assumpció de responsabilitats i la creença que el cop d’Estat militar a la II República va ser un acte cruent, antidemocràtic i oposat a qualsevol acte democràtic.
Tots, si tots els franquistes, amb major o menor responsabilitat dels seus crims, mai els han reconegut. I ara els vells i joves franquistes, continuen reivindicant el seu llegat. No és només al barri de Salamanca de Madrid, és l’avenç que fan els hereus del franquisme, i ara PP i Vox, acompanyats amb els equidistants de Ciutadans, governen a Andalusia, Comunitat de Madrid, Ajuntament de Madrid, Galicia, Murcia, Castella i Lleó i Ceuta i Melilla. Poca broma, governen i sense avergonyir-se fan bandera del seu franquisme ideològic i pràctic.
Blanquejar el franquisme, acceptar part del seu llegat instal·lat al Estat, no hauria d’haver format part de la reconciliació. Amnistiar als franquistes no tacats de sang era reconciliació. Amnistiar al regim, als colpistes, als assassins, als torturadors i sobre tot als responsables directes del regim, directament va ser un traga-la.
Mantenir la legalitat franquista i traspassar-la mitjançant les elits funcionarials, amb la farsa de reacondicionament als nous moments democràtics, ens situa on som ara. Una quantitat ingent de ciutadans del Estat espanyol, continuen pensant i defensant que el regim dictatorial, feixista del Franco va ser un regim democràtic. El poder executiu, el legislatiu i el judicial, avui com ahir continua estan en mans del Estat. Estat que continua blanquejant el franquisme i ara també en negatiu la democràcia.
Ni el moviment independentista a Catalunya, ni la pandèmia del covid_19, justifiquen en cap cas el ressorgiment de la dreta franquista. La dreta franquista mai ha estat eliminada del imaginari estatal i la seva raó de ser utilitza els mateixos discursos que al 36. Contra el comunisme i el separatisme. Dir-nos que millor l’esquerra espanyola que la dreta espanyola és una fal·làcia, sobre tot perquè ells com bons espanyols i per defensar els interessos de la Espanya gran, s’uneixen. El 155 n’és una bona mostra.
La llei d’amnistia del 78, ha impedit fer justícia i els assassinats i represaliats pel franquisme, avui continuen sent uns “delinqüents”. La llei de la memòria històrica l’únic que ha fet és tapar alguna de les vergonyés amb compensacions econòmiques, però sense cap restitució moral ni legal.
El PSOE que ha governat uns quans anys a Espanya, ho no ha estat capaç, o no ha volgut fer cap revisió dels crims del franquisme. Avui els de UP, que governen diuen que han fet tard amb el “Billy el niño”, però governen amb el Marlasca, PSOE, que condecora a GC i policies espanyols per atonyinar a catalans pels sols fet de voler votar.
Actualment al poder judicial, al TC, i d’altres institucions estatals estan plenes de funcionaris provinents de l’època franquista. Com és pot esperar d’aquests que no blanquegin el franquisme? Algú creu que la justícia a Alemanya acabada la guerra és va refer amb jutges i fiscal nazis?
A tingut Alemanya una llei d’Amnistia que exoneres als nazis dels seus crims? No, fer-ho seria un blanqueig del regim del tercer Raich. Alemanya va condemnar el feixisme nazi i avui és il·legal fer-ne ostentació.
A Espanya ser franquista, tenir una Fundació per enaltir Franco, fer-ne ostentació publica, no només no és il·legal, sinó que te el recolzament del Estat espanyol. D’això se’n diu blanquejament del regim franquista. Però el pitjor de tot és que les esquerres espanyoles com les dretes han fet seu part del llegat franquista, Espanya és l’única nació indivisible que hi ha a la península Iberica. Igual per això mai podran condemnar els crims del franquisme ni restituir als demòcrates assassinats i represaliats. Ni tant sols ho han fet amb l’únic President triat democràticament i afusellat pels militars, Lluis Companys.
Pensar que ens podem entendre, que fins i tot negociarem un Referèndum d’autodeterminació, amb un Govern i el seu Estat que mai han tingut intenció de deixar de blanquejar la dictadura franquista, és una quimera.
A Catalunya sempre hem condemnat el regim franquista, com una dictadura assassina i repressiva i per això a Catalunya els seus seguidors sempre han estat minoria. Ara ve mai hem pogut desempallegar-nos de la infàmia d’un regim que sempre ens ha perseguit i que de moment sembla que continuarà. Malgrat que volen aparentarà que som en un estat de dret, que ningú oblidi que els presos politics i exiliats ho són per posar urnes. Ni per matar ni per robar.
Desempallegar-nos o continuar sent víctimes del regim franquista i el del 78, o ser lliures. Aquest és el dilema. Si decidim continuar sent víctimes estem condemnats com a poble. Treure’ns de sobre qualsevol regim espanyol només és possible si som Estat i República i aconseguir-ho només té una via democràtica i pacifica, que les properes eleccions al Parlament siguin plebiscitàries i guanyem per majoria absoluta els que volem implementar la República catalana. Diuen que és la via unilateral. Clar quan una part no vol parlar del divorci, l’altra el fa i s’ha acabat el bròquil.
Els que decideixin insistir amb la via del diàleg i la comprensió espanyola, allà ells. La resta a per la independència, si és que volem ser lliures i decidir-ho tot.
RSS Feed
