Hem de reconèixer que els que dirigeixen ER i viuen del diner públic i del partit són una pinya. Sense fissures. Sense discrepàncies. Ho tenen clar sense el “poder autonòmic” les cadires, i les soldades per ells, els amics i saludats no existirien. El preu que han de pagar és el de menys. L’objectiu de país també.
Cal però un bon relat per mantenir al auditori entretingut i si és possible convençut de que les estratègies comunicades pel partit són les millors.
No fa pas gaire ER era dels partits on és debatia internament i els contestataris que no és feien amb el poder orgànic sempre acabaven fora del partit. Alguns com l’Angel Colom o el Joan Carretero intentant crear una alternativa per la independència, convençuts que l’aparell de ER no ho feia. D’altres com el Carod o la Rahola plegaven i punt. Però dins de ER hi havia vida.
Reconèixer els defectes, és el pas necessari per fer-ho amb les virtuts. Al Oriol Junqueras l’hem de reconèixer la seva capacitat per reunir i liquidar al mateix temps dins de ER. Avui tothom sap que qui és belluga dins de ER no surt a la foto. El silenci habitual, interromput en moments clau, de la Marta exiliada n’és una mostra.
La veritat, i és cansin-ho repetir-ho, és que els de ER, direcció, representats seus a les institucions, militants, amics i votants, o una de dues, o han perdut tot sentit a la critica o són una colla de voltors on uns defensen les seves posicions i d’altres i volen arribar. Per tant la obvietat va prenen cos i, la critica, cada dia més intensa que rep ER com partit tancat i allunyat al debat és fa més inevitable.
ER desprès de l’1 d’octubre va decidir que la República era un somni a llarg termini, sense dir obertament que el seu objectiu polític és un altra, per allò de tenir entretinguts als independentistes, diuen que d’esquerres. Van decidir que l’objectiu era treballar per aconseguir un “Gobierno de España” d’esquerres i prou progressista com per desprès poder, de tu a tu, pactar el que convingui. De moment el silenci intern és l’escenari.
I van començar amb una moció de censura per descavalcar al President Rajoy del “Gobierno de España”. Els de bona fe, no pas els que xuclen de la mamella, pensaven que Pedro Sánchez i el PSOE practicarien allò tant castellà de; es de bien nacido ser agradecido.
Doncs res, ni pels d’esquerres ni pels que diuen que són de dretes. Be, “no mentirem” i anem al gra. Pedro Sánchez va pactar solemnement amb ER una taula de diàleg, que no de negociació, amb una única concessió política. Reconeixia que existeix un conflicte polític. Mai de possibles solucions.
La taula de diàleg va sorgir d’investir al Pedro Sánchez com contrapartida. El document que és públic diu i explica uns quants continguts i deures pel seu desenvolupament. La taula pactada, només entre ER i el PSOE, si els del 155, és va negociar d’esquenes del President Torra. I és va pretendre fer-ho en nom del Govern.
La taula de diàleg es va reunir el 26 de febrer del 2020 per primer i únic cop. Una taula, que segons el document, s’havia de reunir periòdicament una vegada al mes. Des de el febrer fins avui en comptàvem 11, ni una. Tampoc s’han constituït els grups de treball per avançar sense necessitat de que hi fossin els Presidents.
El PSOE no nomes aconsegueix que la taula de diàleg no és reuneixi, sinó que obté el suport de ER al PGE, cosa que fa que el Pedro Sánchez tingui garantida la legislatura a canvi de res. Igual en tenen prou amb uns indults prèvia admissió de culpabilitat per part d’alguns dels presos politics.
Hem de suposar que tot el cercle de ER reconeixerà que la repressió judicial i policial no ha desescalat. Que l’Oriol Junqueras no és euro diputat tot i tenir els avals electorals. Que tenim presos politics i exiliats. Que el PSOE te la seva estratègia per Catalunya i sembla que ara, amb les eleccions del 14 F, queda clar que no coincideixen amb la de ER.
ER ha fet el negoci del Robert de les cabres. Sense taula, sense President, amb els seus presos empresonats, amb exiliats i gairebé segur amb un proper Govern desprès del 14F on no tindran la Presidència del Govern, ni haurem aconseguit la independència. És per reflexionar i dir-los que així no companys que maneu a ER. Jo ho faria.
Malgrat tots els enrenous i derivades de la pandèmia, decret i dificultats per exercir el dret a vot, des de aquí continuarem demanant que Junts per Catalunya tingui la majoria de vots. Si per Espanya, el seu Estat, els espanyols unionistes i tota la “mandanga” pseudo progressista d’arrels espanyola diu que s’ha de liquidar el moviment independentista i situen al MHP Carles Puigdemont com l’enemic a batre, ho tenim clar, el 14 F, tothom amb JUNTS.
RSS Feed
