I ens van dir que amb una Constitució on és digues que amb la “España de las nacionalidades” no la coneixeria ni la mara que la va parir aniríem satisfets. Vaja que volien enterrar la dita del Machado; españolito que vienes al mundo.....utilitzant als catalans.
El que no van dir obertament, és que només hi havia una sola nació, España i una sola llengua “oficialisima”, el castellà sota l’eufemisme de “española”, fet que no amaga les intencions dels borbons, franquistes, sotelos, werts, espanyolitzar-nos com sigui.
Però ho van deixar molt clar amb fets i per escrit. Espanya era dels espanyols. La sobirania és seva i, tot el poder polític, econòmic i administratiu se’l reparteixen entre el “Gobierno de España” i la resta de poders que conformen l’Estat espanyol.
Al territori “espanyol” votar només és un esport de risc si pretens decidir, però de debò. I si, no val el mateix un vot emes a Catalunya, Euskadi, Castella, o Galicia que si ho fas a Espanya.
El Congres espanyol i els seu Senat, cambra territorial que no serveix ni per valorar les distintes entitats amb us lingüístic diferent, és on resideix el poder institucional, polític i legislatiu. El Congres, rodejat de tots els mecanismes institucionals sap que te tot el poder i capacitat per legislar, jutjar i condemnar. Clar ja ho sabem, sempre ens diran que España és un Estat de Dret amb separació de poders. Pedro Sánchez: “de quien depende la fiscalia, pues eso”. No cal afegir res més.
Amb la bona nova 1978, les nacionalitats amb un pseudo Parlament, on pugues “legislar”, sempre amb un rang supeditat al Congres espanyol, els dirigents de l’època en varen tenir prou. Tenien cadires, feien patxoca institucional, bones soldades, i sobre tot feien estructura de partit amb els diners públics que la ciutadania any rere any han pagat a l’única hisenda, la espanyola, que fa i desfà. Deixem a banda la “solidaritat” del Concert econòmic basc.
La bona nova al 2012 de cop i per no tornar, ens va deixar. Espanya, el seu Estat i tota la parafernàlia funcionarial espanyola, van voler deixar clar qui manava, on residia el poder i que qualsevol vel·leïtat rebria la resposta adequada.
Per cert el Congres espanyol ubicat a Madrid te la missió celestial de fer el que calgui per defensar el seu propòsit conqueridor i que ningú en tingui dubtes, com sigui.
Anem però amb el que volíem dir i, que te molt a veure amb que la bona nova va finir fa anys i que no és altra cosa que aquella pregunta que ens fèiem fa anys; “Que collons fotem a Madrid, a banda de legitimar un regim amb els borbons i sobre tot sabent que l’Estat espanyol no és res més que la continuïtat del regim franquista assassí i colpista”.
Voler la independència i legitimar l’Estat del que volem marxar, fugir millor expressió, no ho entén ningú.
Se’ns ha venut que ser-hi era important per les relacions politiques i mediateques internacionals. Perquè podíem utilitzar un faristol per denunciar totes les atrocitats que fan els diferents “Gobiernos de España” i en altres temps per posar algun peix al cove depenent de la necessitat d’algun vot.
Aquest temps no tornaran. Tothom a Catalunya, a favor o contraris a la independència treballem per aconseguir-la o perquè fracassi. Avui l’única bona nova que Espanya i el seu Estat ens pot oferir és més Espanya i punt.
Davant d’això la pregunta a fer-nos és molt simple; Que collons fem al Congres i Senat de Madrid a més de legitimar una legalitat de la que volem marxar.
Si és pels diners que els Grups, Diputats i Senadors reben és d’un miserable que res te a veure amb posicions patriòtiques.
Si és per denunciar les malifetes que ens endossen a tots el nivells, és com de tontos ser-hi saben que els espanyols son mol seus i que els hi bufa la resta del mon.
Si és per dir-los que som republicans, que no tenim rei i que volem investigacions per la seva corrupció, mai les tindrem perquè als espanyols els hi es igual si tenim una monarquia corrupta o una dictadura assassina si la seva Espanya prevaleix.
Si per dir-los que la separació de poders i la justícia espanyola són una farsa i, que aquestes alçades no sabéssim que als espanyols els hi sua, no és de tonto, és directament de retardat mental.
I si és per reclamar, denunciar els incompliments generals d’Espanya i el seu Estat vers Catalunya, definitivament hem perdut el nord.
Volem la independència, Si. Legitimant la legalitat i tots els trams institucionals del País que volem marxar, l’únic que farem és que el mon mundial tingui una empanada mental. Quan un és vol divorcia, el primer pas és dir-ho i el segon marxar de casa.
La estratègia de ER d’eixamplar amb el temps, fer-nos amics de tothom, guanyar totes les eleccions, donar suport a les esquerres espanyoles per “evitar” les dretes espanyoles, negociar a canvi de res, deu ser perquè els espanyols vegin que som bones persones i, mentrestant acotar el cap davant una repressió que continua amb exiliats politics i que els indultats són hostatges, només te la següent explicació: Una pasta gansa pel grup que desprès el partit fa servir pel que faci falta i la soldada que reben per ser càrrecs electes. I sense avergonyir-se.
Uns i altres l’erren. Els que ens diuen i fan que la renuncia immediata tindrà els seus èxits demà, menteixen. Avui qui te el poder polític, econòmic i mediàtic guanya i, que sapiguem el te Espanya i el seu Estat.
Els altres, que també ens diuen que la confrontació intel·ligent amb la unilateralitat és el camí, fan allò tant incomprensible de legitimar, amb les seves negociacions autonòmiques, el País del costat.
A les eleccions del 2017 amb un 155 a sobre, el que tocava era un boicot en tota regla. Però a collons, sembla que tothom en nom de la democràcia volia participar. Vençuts i entregats. Entregats als mateixos que desprès venjativament empresonarien a tothom amb condemnes preestablertes. Això si les varem guanyar, i que.
Els de ER ens han volgut mostrar que la taula de diàleg, de moment no de negociació, és un avenç i dir-nos que amb els del 155 podem acordar coses. Fins i tot investir a canvi de res. I que tothom ha de saber que desprès de la investidura ER ha votat favorablement tots els Decrets Lleis del Sánchez, ha aprovat uns PGE i sembla que els propers també.
Si aquesta estratègia ens hagués possibilitat avançar, ni que fos un mm, en el camí per la independència, xapo. Però avui mateix hem escoltat que la fiscalia recorre l’absolució de la Tamara.
JxCat a les darreres eleccions ha fet el que tocava, econòmicament, no dependre del sistema ni de cap banc. Avui és l’única organització que no te deutes econòmiques. Ara que només caldria que s’alliberés políticament de l’estratègia pujolista del peix al cove, tot i que de vegades sembli el contrari.
El primer pas dels independentistes a Madrid, donat que la persecució del –Estat no ha nimbat i que el “Gobierno de España” continua amb una recentralització constant, seria un posicionament del no a tot. Fins i tot si ens beneficies, perquè l’experiència ens diu que ni així.
A Madrid, donat que no tenim cap bona nova en perspectiva, l’únic que podem fer i dir-los dia si i el que ve també, és que marxem. La resta entreteniment pagat per uns i tristesa per altres.
RSS Feed
