ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

I LA "BONA NOVA" VA ARRIBAR

21/9/2021

0 Comments

 
Picture

I ens van dir que amb una Constitució on és digues que amb la “España de las nacionalidades” no la coneixeria ni la mara que la va parir aniríem satisfets. Vaja que volien enterrar la dita del Machado; españolito que vienes al mundo.....utilitzant als catalans.

El que no van dir obertament, és que només hi havia una sola nació, España i una sola llengua “oficialisima”, el castellà sota l’eufemisme de “española”, fet que no amaga les intencions dels borbons, franquistes, sotelos, werts, espanyolitzar-nos com sigui.

Però ho van deixar molt clar amb fets i per escrit. Espanya era dels espanyols. La sobirania és seva i, tot el poder polític, econòmic i administratiu se’l reparteixen entre el “Gobierno de España” i la resta de poders que conformen l’Estat espanyol.

Al territori “espanyol” votar només és un esport de risc si pretens decidir, però de debò. I si, no val el mateix un vot emes a Catalunya, Euskadi, Castella, o Galicia que si ho fas a Espanya.

El Congres espanyol i els seu Senat, cambra territorial que no serveix ni per valorar les distintes entitats amb us lingüístic diferent, és on resideix el poder institucional, polític i legislatiu. El Congres, rodejat de tots els mecanismes institucionals sap que te tot el poder i capacitat per legislar, jutjar i condemnar. Clar ja ho sabem, sempre ens diran que España és un Estat de Dret amb separació de poders. Pedro Sánchez: “de quien depende la fiscalia, pues eso”. No cal afegir res més.

Amb la bona nova 1978, les nacionalitats amb un pseudo Parlament, on pugues “legislar”, sempre amb un rang supeditat al Congres espanyol, els dirigents de l’època en varen tenir prou. Tenien cadires, feien patxoca institucional, bones soldades, i sobre tot feien estructura de partit amb els diners públics que la ciutadania any rere any han pagat a l’única hisenda, la espanyola, que fa i desfà. Deixem a banda la “solidaritat” del Concert econòmic basc.

La bona nova al 2012 de cop i per no tornar, ens va deixar. Espanya, el seu Estat i tota la parafernàlia funcionarial espanyola, van voler deixar clar qui manava, on residia el poder i que qualsevol vel·leïtat rebria la resposta adequada.

Per cert el Congres espanyol ubicat a Madrid te la missió celestial de fer el que calgui per defensar el seu propòsit conqueridor i que ningú en tingui dubtes, com sigui.

Anem però amb el que volíem dir i, que te molt a veure amb que la bona nova va finir fa anys i que no és altra cosa que aquella pregunta que ens fèiem fa anys; “Que collons fotem a Madrid, a banda de legitimar un regim amb els borbons i sobre tot sabent que l’Estat espanyol no és res més que la continuïtat del regim franquista assassí i colpista”.

Voler la independència i legitimar l’Estat del que volem marxar, fugir millor expressió, no ho entén ningú.

Se’ns ha venut que ser-hi era important per les relacions politiques i mediateques internacionals. Perquè podíem utilitzar un faristol per denunciar totes les atrocitats que fan els diferents “Gobiernos de España” i en altres temps per posar algun peix al cove depenent de la necessitat d’algun vot.

Aquest temps no tornaran. Tothom a Catalunya, a favor o contraris a la independència treballem per aconseguir-la o perquè fracassi. Avui l’única bona nova que Espanya i el seu Estat ens pot oferir és més Espanya i punt.

Davant d’això la pregunta a fer-nos és molt simple; Que collons fem al Congres i Senat de Madrid a més de legitimar una legalitat de la que volem marxar.

Si és pels diners que els Grups, Diputats i Senadors reben és d’un miserable que res te a veure amb posicions patriòtiques.

Si és per denunciar les malifetes que ens endossen a tots el nivells, és com de tontos ser-hi saben que els espanyols son mol seus i que els hi bufa la resta del mon.

Si és per dir-los que som republicans, que no tenim rei i que volem investigacions per la seva corrupció, mai les tindrem perquè als espanyols els hi es igual si tenim una monarquia corrupta o una dictadura assassina si la seva Espanya prevaleix.

Si per dir-los que la separació de poders i la justícia espanyola són una farsa i, que aquestes alçades no sabéssim que als espanyols els hi sua, no és de tonto, és directament de retardat mental.

I si és per reclamar, denunciar els incompliments generals d’Espanya i el seu Estat vers Catalunya, definitivament hem perdut el nord.

Volem la independència, Si. Legitimant la legalitat i tots els trams institucionals del País que volem marxar, l’únic que farem és que el mon mundial tingui una empanada mental. Quan un és vol divorcia, el primer pas és dir-ho i el segon marxar de casa.

La estratègia de ER d’eixamplar amb el temps, fer-nos amics de tothom, guanyar totes les eleccions, donar suport a les esquerres espanyoles per “evitar” les dretes espanyoles, negociar a canvi de res, deu ser perquè els espanyols vegin que som bones persones i, mentrestant acotar el cap davant una repressió que continua amb exiliats politics i que els indultats són hostatges, només te la següent explicació: Una pasta gansa pel grup que desprès el partit fa servir pel que faci falta i la soldada que reben per ser càrrecs electes. I sense avergonyir-se.

Uns i altres l’erren. Els que ens diuen i fan que la renuncia immediata tindrà els seus èxits demà, menteixen. Avui qui te el poder polític, econòmic i mediàtic guanya i, que sapiguem el te Espanya i el seu Estat.

Els altres, que també ens diuen que la confrontació intel·ligent amb la unilateralitat és el camí, fan allò tant incomprensible de legitimar, amb les seves negociacions autonòmiques, el País del costat.

A les eleccions del 2017 amb un 155 a sobre, el que tocava era un boicot en tota regla. Però a collons, sembla que tothom en nom de la democràcia volia participar. Vençuts i entregats. Entregats als mateixos que desprès venjativament empresonarien a tothom amb condemnes preestablertes. Això si les varem guanyar, i que.

Els de ER ens han volgut mostrar que la taula de diàleg, de moment no de negociació, és un avenç i dir-nos que amb els del 155 podem acordar coses. Fins i tot investir a canvi de res. I que tothom ha de saber que desprès de la investidura ER ha votat favorablement tots els Decrets Lleis del Sánchez, ha aprovat uns PGE i sembla que els propers també.

Si aquesta estratègia ens hagués possibilitat avançar, ni que fos un mm, en el camí per la independència, xapo. Però avui mateix hem escoltat que la fiscalia recorre l’absolució de la Tamara.

JxCat a les darreres eleccions ha fet el que tocava, econòmicament, no dependre del sistema ni de cap banc. Avui és l’única organització que no te deutes econòmiques. Ara que només caldria que s’alliberés políticament de l’estratègia pujolista del peix al cove, tot i que de vegades sembli el contrari.
​
El primer pas dels independentistes a Madrid, donat que la persecució del –Estat no ha nimbat i que el “Gobierno de España” continua amb una recentralització constant, seria un posicionament del no a tot. Fins i tot si ens beneficies, perquè l’experiència ens diu que ni així.
A Madrid, donat que no tenim cap bona nova en perspectiva, l’únic que podem fer i dir-los dia si i el que ve també, és que marxem. La resta entreteniment pagat per uns i tristesa per altres.


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.