El dret al sufragi a dia d’avui encara no és universal i no fa pas tant a Europa les dones no hi tenien dret. Per exemple a Anglaterra al 1908 les dones reclamaven el dret al sufragi i a España no és fins la II República, 1931, que és dona el dret indistintament del sexe i procedència.
El regne de Castella amb el seu exercit de mercenaris ens va conquerir, territorialment i emocionalment. El càstig que varem rebre els catalans va estar a l’alçada d’una monarquia borbònica absolutista il·lustrada i enemiga de qualsevol dret que poguessin tenir els seus plebeus. Fins la derrota produïda l’11 de Setembre del 1714, a Catalunya no disposàvem d’urnes, arreu tampoc, però teníem Constitucions, drets i una representació social molt avançada pel seu temps. A Castella i la resta de regnes de la Península, no.
Tres segles donen per molt. Donaven per intercanviar valors, caràcters, i apropar cultures tant allunyades. Doncs no, el dret de conquesta, imposava, sentenciava i executava.
Els constructors de la Nació espanyola, són els responsables de les dictadures i de les confrontacions socials ençà del 1714. Un poder generós, reconciliador i just hauria construït una nova entitat col·lectiva. Ho van tenir tot. Disposaven del poder econòmic i militar i ni així van evitar les confrontacions entre els pobles de la Península.
El 1978 és presentava com una nova oportunitat. Malgrat que alguns pensàvem el contrari. Franco, la monarquia i els seus crims ho posaven difícil. Oportunitat que mai és va voler aprofitar per altra cosa que no fos continuar construint la “Nació espanyola” a costa d’anorrear les existents.
La sentencia del Tribunal Constitucional sobre un Estatut (27 de Juny del 2010), retallat a Madrid i tornat a retallar pel TC, després d’haver estat votat pels catalans, va ser la prova fefaent que els espanyols mai han volgut construir altra cosa que la seva “Nació”.
És realment penós comprovar que els que volen ser espanyols, renuncien al element basic que determina que un país és demòcrata o no, i no són les lleis, són les urnes on es diposita la voluntat dels ciutadans. Sense urnes, sense vots i sense voluntats, ni la democràcia ni cap llei és possible.
El PP, el seu Govern, les clavegueres institucionals i tots els que hi donin suport a la persecució de les urnes i als seus promotors, són uns delinqüents des de la perspectiva de la Declaració Universal dels Drets Humans.
Som a la Unió Europea, una Unió que vol i cuida els valors democràtics sorgits de les urnes i avui més que mai la Unió Europea ha de decidir i prendre partit. O amb aquells que volen democràcia amb urnes, o amb aquells que la volen sense urnes o quan els hi convingui.
Fer-nos forts democràticament serà possible si aprofundim amb els camins de la participació popular. Europa només pot establir i construir pilars de futur amb i per les urnes, de cartró, de vidre, de metacrilat o de “persinglas”, tant s’ha val, i sobre tot defensant la legitimitat que qualsevol poble té si la seva aspiració legitima és presenta democràticament, pacíficament i sense anar contra ningú.
Europa no pot quedar al marge, tot i que avui encara parlem de la Europa dels Estats. Europa ha de parlar i explicar si és just tot el que fa l’Estat espanyols contra un poble que solsamènt vol posar les urnes. Europa també haurà de decidir i sembla per tal com van les coses que ho haurà de fer ja.
RSS Feed
