De raons per voler ser lliures, independents i tenir un Estat que ho defensi en tenim a cabassos.
Uns fan valer que el pacte del 78 va ser esmicolat quan el Tribunal Constitucional després de que el Parlament, el Congres i un Referèndum donessin legalitat al Estatut reformat al 2005, deixant clar que ni el Parlament de Catalunya, ni els votants catalans pinten res dins del ordenament legal espanyol. Aquests acostumen a ser demòcrates i lluitadors incansables per tot allò que sigui just i enemics del feixisme.
El “cepillado” del insigne Guerra del PSOE al Congrés, la recollida de signatures pel PP contra l’Estatut, la impugnació del “defensor del pueblo español”, Múgica, i la proclama del Zapatero; “Pasqual, apoyaré el Estatuto que aproveis en el Parlamento”, també va servir per posar les bases d’una desafecció galopant, que ja va denunciar el President Montilla. Fets que van indignar a qualsevol demòcrata fos don fos.
Per primer cop el govern espanyol, el de Zapatero, va gosar fer publiques les balances fiscals. Només s’ha fet una vegada al 2008, determinant que varem tenir un dèficit aproximat entre el 6,3 i 8,5 del PIB català, uns 16.543 milions d’euros que se’n van i mai més tornen. A molts aquest fet també els va obrir els ulls. Indubtablement Catalunya produïa prous recursos com per ser un país capdavanter en tots els àmbits. La nostra solidaritat imposada, desprès de 40 anys, ho no ha servit de res o per ben poc. Només cal veien l’atur d’unes comunitats, les menys afavorides i com va el futur per la joventut, llastimós. Poc a poc tothom va saber que no tenir millors serveis era el resultat d’un espoli fiscal, mal anomenat solidaritat interterritorial. Molts independentistes ho són per consciencia de futur saben que depenen de Madrid, ho tenim cru.
Existeix la possibilitat, que creiem certa, que alguns dels que han fet el pas a favor de la independència, la República, ho han fet des de la racionalitat practica. Catalunya pot ser un país, un Estat, on la justícia, el repartiment del que tenim i fer-nos un racó ple de democràcia, llibertat, drets individuals i col·lectius, conceptes i valors que han calat per una viabilitat, que qui vol sap que no és teoria. La proposta que ofereix Espanya és corrupció, nepotisme, manca de drets, neofranquisme, un Estat sense separació de poders, una justícia injusta, un poder econòmic que tenalla a tothom i el que és més greu, un estol de partits espanyols que no volen ni és plantejen cap reforma que reconegui drets i llibertats.
Són als que no els hi ha calgut conèixer la nostra dissortada historia. Ni don venim, ni el que hem estat, ni el que hem patit. Potser tampoc són addictes ni a la nostra llengua, ni a les sardanes, ni als castellers, ni al ball de bastons, ni potser mai han llegit als nostres clàssics, ni al pa amb tomàquet, però des de que varen arribar a Catalunya, pel motiu que fos, i l’han coneguda molts han decidit que és la seva nova pàtria. On han trobat oportunitats, on han pogut treballar, on s’han fincat on han volgut. Un país on ningú a retret res a ningú. Una Catalunya on històricament tothom és benvingut. Aquets nous patriotes ho són perquè han trobat possiblement tot allò que els hi va mancar don venien. Són els que mai renunciaran el que són, però que accepten respectuosament que són en un nou territori i que tenen tot el dret a fer-se’l seu.
Finalment tenim els identitaris, els de procedència i els que practiquen l’amor a la seva pàtria. L’única que han conegut. La que s’ha fet i refet d’avis a fills i de pares a fills. Els que coneixem i patim el que ha suposat ser terreny de conquesta i els intents permanents d’anorreament com a poble hi ha tot allò que vol dir ser català.
Els d’aquí de sempre, els nouvinguts de fa temps, als nouvinguts d’ara, els que han de venir, som i serem els que conformarem la societat del futur. Ho farem amb pau, amb tolerància, amb democràcia, amb drets, amb justícia, i sobre tot pensant i creient que ningú és millor ni pitjor.
Cap opció identitaria i tothom té la seva, té dret a imposar-se. Guanya sempre la democràcia, les urnes i la voluntat popular i si avui existeix el poble català per voluntat popular, que sigui la voluntat popular la que el liquidi, però mai un Estat espanyol repressor franquista i plena de feixistes.
De totes formes nosaltres farem el que puguem perquè tot allò que pressuposa ser català, mai entri en decadència. Si hem subsistit més de tres segles a la dominació de Castella, dels borbons i d’Espanya i continuem mantenim el que som amb uns resultats socials que ja voldrien en altres indrets, això en fa estar convençuts que la catalanitat no només és un element de cohesió, també de futur.
Que ningú renuncií a ser castellà, ni basc, ni gallec, ni andalús, ni extremeny a Catalunya. Que tothom renuncií a ser espanyol a Catalunya. Aquest serà l'únic preu que tothom pagarà per ser lliures, deixar de ser espanyols.
RSS Feed
